La Creueta

Destaque, doncs, que en aquesta centúria s’estengué una nova sensibilitat social per aquestes criatures en moltes famílies d’acollida, pobres però també solidàries, i més interés pel seu benestar per part de les autoritats.

Per M. Luisa Plà Tormo

Els seguidors d’aquests articles deuen recordar que el mes passat explicàrem les nodrisses internes, les que alletaven els xiquets a la borderia. I les externes? Són les protagonistes del present article.

En l’anterior ho avancem i en el present ho confirmem amb rotunditat: les mercenàries de la llet, com en deien també despectivament, eren, generalment, dones d’àmbits rurals, amb escassos recursos econòmics que recorrien als ingressos per l’alletament per a ajudar a sostindre les malparades economies familiars. Com a requisits, se’ls demanava que foren casades i prou robustes per a alimentar el fill propi i l’expòsit; el rector, el batle o el metge locals certificaven la data de naixement de la criatura, i la de defunció si es moria. Calia assegurar-se que la llet era de bona qualitat.

Les camperoles eren més ben valorades que les urbanes, ja que s’entenia que els era més fàcil d’alimentar els xiquets, i el sol i l’aire lliure n’afavorien el desenrotllament. La primerenca incorporació al món laboral i la integració social en àmbits reduïts van propiciar que molts xiquets no foren retornats a la casa d’acollida d’expòsits.

Els pobles que van acollir aquests nounats eren principalment de la nostra demarcació provincial, i de fora destaquen pobles com Montan, Pina o la Pobla d’Arenós, i Santa Cruz de Moya a Conca, per l’elevat nombre de criatures que s’hi van alletar.

En aquest segle XX es dóna una circumstància nova: la caritat, publicitada i reclamada. Era tant l’allau d’ingressos de nens, l’escassetat de nodrisses i els pocs recursos disponibles de la Casa-Bressol, que el governador va publicar al Butlletí Oficial de la Província el 10 de juny de 1918 l’exigència als rectors i batles que “excitaren el zel de les persones caritatives…  i que es decidiren a traure i encarregar-se de la lactància dels expòsits de la borderia de València”.

L’avís es va publicar a tots els periòdics de València, i també se’n feren anuncis en premsa perquè moltes dones s’incorporaren a aquesta tasca. Una onada entre solidària i caritativa va recórrer els pobles: “… de 1910, se la llevaron a lactar a Catarroja y dicen que son pobres, tienen 3 hijos pero la quieren mucho y la cuidan bien…”

Les nodrisses externes cobraven 15 pessetes al mes en 1914, import que va pujar a 25 en 1918, i arribà a 1 pesseta al dia en 1925. Amb la criatura, les dones rebien una llibreta amb uns cupons signats pel capellà o rector, o pel jutge municipal, que havien de presentar cada tres o sis mesos per a cobrar. Entorn de 1920 es cobrava amb una certa regularitat i exactitud, de manera que alguns establiments de crèdit admetien aquests cupons com a valor negociable. Però abans de 1920 els retards, eren freqüents i en un país de pillos…

Per impediment o dificultat per al desplaçament, algunes d’aquestes nodrisses signaven davant el batle o el rector una autorització perquè una tercera persona cobrara l’import de la lactància per compte seu. De vegades, persones desaprensives se’n van aprofitar.

També es van donar casos en què “diversos agentes” anaven pels pobles per a comprar a baix preu les pòlisses o cupons de les dides, la qual cosa féu que el governador civil comunicara a través del Butlletí Oficial de la Província de València que la diputació havia ampliat el paper del seu deute en un milió de pessetes per a poder abonar la lactància en la data corresponent a fi d’evitar que les dides foren enganyades pels citats agents. La informació es va fer arribar prèviament als ajuntaments perquè estigueren pendents de la publicació i s’encarregaren d’informar-ne les dides per mitjà de bans.

Els rectors i batles, com en èpoques anteriors, continuaven com a encarregats d’informar la Casa-Bressol del tracte que el xiquet rebia, de si gaudia de bona salut… En el cas que la informació fóra negativa, l’infant podia ser reclamat per la direcció de la Casa. En aquests casos, no sempre s’especificaven les causes del retorn en el full de registre del xiquet; en algunes ocasions quedava clarament especificades. Les raons podien ser de diversa índole: “… el 6 de marzo de 1917 se dio a lactar a… de Beniatjar. Fue reclamada por esta Dirección el 28 de septiembre de 1932 por haber manifestado los consortes que la sacaron a lactar que no la podían tener en su compañía por ser no obediente e incorregible…”

Destaque, doncs, que en aquesta centúria s’estengué una nova sensibilitat social per aquestes criatures en moltes famílies d’acollida, pobres però també solidàries, i més interés pel seu benestar per part de les autoritats.