La Creueta

El dia 15 ens instal·laren la centraleta telefònica. Era el tercer dia consecutiu sense calefacció, i el dia que vam saber que el gas s’havia acabat perquè Cegas n’havia dut només per a una setmana.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Crec que, amb el que he escrit fins ara, els lectors ja poden veure que la situació a l’inici del primer curs a l’institut de l’Olleria era surrealista. O potser, millor, kafkiana. I encara quedaven dos trimestres més! Continuem.

Vam començar el desembre amb la redacció d’un report sobre les mesures de seguretat al centre, a partir de la informació aportada pels professors de tecnologia i informàtica afectats pels robatoris. I amb gestions per a solucionar problemes pendents: les piles de les cuines, un report per a inspecció educativa sobre la neteja, enviar una còpia de la denúncia del robatori a la UTE constructora, fer un escrit a l’arquitecte amb còpia de la denúncia del robatori, etc.

També vam enviar a PAVYCOR els preus de plaques d’escaiola dels sostres dels lavabos, de picaports, de càrregues dels extintors… Per quin motiu? Els ho explicaré. Per si no teníem prou faena amb el dia a dia, resulta que un grup d’alumnes, per a clausurar el trimestre, es va dedicar a trencar els elements esmentats. Encara no he oblidat.

Quan en vam identificar els responsables, vaig cridar un per un els pares i mares per a informar-los del comportament dels fills. Posaven cara d’incredulitat quan els ho explicava, però no els vaig veure gaire afectats, com si tot allò no tinguera res a veure amb ells. No n’hi va haver cap que demanara disculpes. En el fons devien pensar: “Senyor director, el problema el te vosté”. Són d’eixes coses mal d’oblidar, i més quan jo coneixia els pares (i mares, clar), que també em coneixien a mi. Els assegure que en la meua època d’estudiant això no hauria passat, entre altres coses perquè no ens hauria passat pel cap de fer eixes destrosses gratuïtes només pel gust de trencar; i perquè a casa hauríem tingut una bona passada de vara o corretja sense cap explicació ni contemplació. El llenguatge de la vara era molt expressiu i explícit en els anys cinquanta i seixanta. Veritat que sí?

D’altra banda, es veu que el guàrdia jurat enviat des de València tenia instruccions de no posar els peus en l’edifici. En altres paraules: no estava a les nostres ordres sinó a les de conselleria. Si s’haguera atrevit a entrar-hi, li hauria demanat l’ordre escrita de qui l’enviava. Coses de l’administració i una mostra de la coordinació dels organismes amb la inspecció educativa. En fi, que l’efecte dissuasiu de la presència del guàrdia sobre els alumnes s’esfumava en el moment en què els estudiants entraven a l’edifici i campaven com volien.

El 2 de desembre vaig rebre representants de l’AMPA, només durant uns minuts perquè tenia classe. No oblidem que els directius, a més de gestionar el centre amb els maldecaps diaris, també feien classes: hi ha qui ho oblida. No sé si ara els directius n’han de fer o no. Nota explicativa: en aquella època, els directors escolars no impartien classes en altres països, però ací fins i tot en això érem diferents. Jo vaig prohibir terminantment al conserge que m’interrompera per telefonades o visites mentre estava a l’aula.

Aquell dia vaig informar la direcció territorial de la certificació de la instal·lació d’electricitat i d’aigua. Quan treballava a la demarcació d’Alacant vaig aprendre que tots els escrits oficials s’han d’enviar a la direcció territorial corresponent, on s’encarreguen de fer-los arribar on toque.

La cap de protocol de conselleria, M. Carmen Doménech, em va tornar a telefonar el dia 9 per a saber si hi havia avanços. Vint-i-cinc anys després em pregunte encara si no era més lògic que ho demanara a l’empresa constructora, no troben? Em tocava, també, enviar a la Direcció General de Centres un certificat de direcció de l’acabament de la instal·lació del gas i un report sobre la neteja, amb el vistiplau de l’inspector. Reports i més reports, un certificat i un altre. Quantes saques de paperassa! Quanta burocràcia!

El 10 de desembre vaig tornar a anar als serveis territorials, a insistir en reclamacions. I el dilluns 13 la calefacció no funcionava, ni tampoc l’endemà. En l’àmbit personal, aquell dia 13, van ingressar mon pare en l’hospital Lluís Alcanyís: tenia pneumònia i li van traure dos litres de pus dels pulmons. Ma mare i la meua germana es quedaven amb ell. Veia que mon pare se n’anava. Crec que ni era conscient que jo estava al poble: tal era el seu estat de deteriorament.

El dia 15 ens instal·laren la centraleta telefònica. Era el tercer dia consecutiu sense calefacció, i el dia que vam saber que el gas s’havia acabat perquè Cegas n’havia dut només per a una setmana. Un responsable de l’empresa ens mostrà, al conserge i a mi, el funcionament de la calefacció. Em vaig fer una xulla per si me n’oblidava. Qui m’havia de dir que havia d’estar al corrent de temes tan allunyats de l’ensenyament!

L’endemà es feren les eleccions al Consell Escolar. De vesprada me’n vaig anar a l’hospital de Xàtiva, i el 17 de matí, que no tenia cap obligació en el meu horari, vaig rellevar ma mare i la meua germana. El doctor Querol em va dir que no hi havia res a fer, que podia faltar eixe dia o el següent, i que si volíem el podíem dur a casa. Si faltava dissabte no podria eixir de l’hospital fins dilluns. Aquell dissabte van vindre a veure’l la meua dona i els meus fills. El diumenge vaig vetlar mon pare de nit. Va faltar dilluns, al cap d’una hora d’haver-me’n anat a l’institut. Tota la nit havia tingut molta febre i això em va fer pensar que d’eixe dia no passava, com va ser.

El 22 de desembre va ser l’últim dia del trimestre. No en recorde detalls, però imagine que hi hagué activitats per als alumnes i reunions de departaments, a més de claustre de professors. En el claustre es van tractar diversos punts: s’informà que la vice-directora, M. Teresa Gironés, era la responsable última de les activitats extraescolars; dels resultats de les eleccions escolars del dia 16; que l’accés dels alumnes a la sala de professors estava terminantment prohibit; es recordà la importància de la puntualitat en les entrades i eixides de les classes, i de fer que els alumnes respectaren el mobiliari (taules ratllades: una altra afició molt arrelada arreu); i es demanà més implicació dels professors en situacions de descontrol dels alumnes, etc. Imagine que aquestes qüestions a millorar, vint-i-cinc anys després, són encara les mateixes, o potser n’hi ha de més greus.

Aquell mes vam organitzar un concurs de postals de Nadal, i amb la targeta guanyadora vam fer les felicitacions de Nadal per a tot el món. Ah! Les mares que van voler van preparar pastissos i tortades de Nadal que ens vam menjar entre tots. Tothom necessitava fer vacances després d’un trimestre dur. Acabava l’any 1999.

L’efecte 2000 es va quedar sense efecte. Aquell any, Vladímir Putin va ser elegit president de Rússia i allà el tenen. Aznar (PP) fou reelegit per majoria absoluta president del govern espanyol. I la psicosi del mal de les vaques boges es va apoderar d’Europa. No sé bé per què la lletra de la nadala diu “El desembre congelat confús es retira…”,  perquè aquell any el desembre no es va retirar, i no tenia res a veure amb el fred. Va ser més aïna un desembre de confusió.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria