Amb el vistiplau “de la noble dona Ypolita de Borja donzella senyora del loch de Sempere”, el procurador (comissari), el magnífic mossén Francesc Lopez de Lerga, dugué a terme l’escorcoll.
Per Ignacio Gironés Guillem i Bartolomé Sanz Albiñana
Per a qui s’incorpore a aquesta série dedicada als pobles de la Vall d’Albaida que van viure el desarmament dels moriscos, recordem que el primer i més innovador objectiu és “donar partida de naixement” als moriscos habitadors de la vall. Fins aquell moment no existien, eren invisibles, no tenien veu, mentre que tots els cristians vells, tant nobles com llauradors, eren ben coneguts. Per això és transcendental el llistat dels cristians nous, convertits, la seua localització i el seu poder adquisitiu a través del valor de les seues armes. A més d’invisibles, foren carn de canó en el sentit de ser éssers desprotegits davant les vicissituds de la vida: desproveir-los de les armes és un pas més en l’acció repressora de l’aparat administratiu, fins que finalment van ser expulsats d’una terra que havia estat seua.
Insistim en les dificultats i en els casos xocants amb què s’enfronta el transcriptor dels manuscrits originals. A títol d’un mínim exemple, el que apareix en el manuscrit de Sant Pere: “la noble dona i polita de Borja”, que hem d’entendre com “la noble dona Ypolita”, i no com a “polida” (bonica, neta o corpulenta).
També hi trobem moltes variacions i discrepàncies en la grafia dels noms propis, encara sense fixar. És una cosa del tot comprensible en un entorn basat en l’oralitat, a més dels possibles descuits de memòria o del desconeixement dels escrivans. I lògic, si tenim en compte que el registre escrit era una excepció en una comunitat que es basava en el record, la tradició oral i les confidències o rumors populars. Són problemes que es repeteixen en totes les llengües europees del moment.
Feta aquesta mena d’introducció explicativa i contextualitzadora continuem el camí.
Sant Pere (oficialment Sempere) es troba entre Guadasséquies i Benissuera, els dos últims pobles dels quals hem parlat. Estava vinculat a la parròquia xativina de Sant Pere des dels temps en què Jaume I donà terres en Guadasséquies (Guadassécar i Guadacecar en la documentació consultada) a colons de Xàtiva. Tot i que la mesquita es beneí i es convertí en una petita església, on el rector de Guadasséquies atenia els fidels xativins, Sant Pere continuà poblada per moros.
En els documents dels segles XIV-XVIII podem trobar les formes Sent Pere, Sanct Pere, Sant Pere, Sen Pere, Sampere, Sempere, Samper, San Per, etc. A partir de 1969 es proposaren normalitzar-lo com Sant Pere de Cartaina (pel poblament morisc adjacent via ad Carthaginem, camí de Cartagena), o Sant Pere d’Albaida (pel riu)” (Els noms dels pobles valencians, Abel Soler, 2023) però no fructificà, i finalment es va quedar Sempere, nom oficialitzat al segle XIX.
Ja hem parlat en articles anteriors de les circumstàncies que van motivar el desarmament dels moriscos, i dels protocols-manaments oficials (reial pragmàtica, cèdula i edicte) per a dur-lo a terme i la casuística particular de cada poble. També hem deixat clar que els pobles grans de la comarca no tenien moriscos, relegats als pobles més menuts.

Continuem amb el guió aplicat als pobles que hem visitat fins ara.
Deduïm que l’escorcoll de Sant Pere i Guadasséquies es degué fer en una crida conjunta perquè en el manuscrit llegim: “En lo loch de Quadacequies no foren trobades ningunes cases de moriscos o nou convertits y però se deixà de fer lo contingut en la real commissio”.
Amb el vistiplau “de la noble dona Ypolita de Borja donzella senyora del loch de Sempere”, el procurador (comissari), el magnífic mossén Francesc Lopez de Lerga, dugué a terme l’escorcoll. Hieroni Anrrich, notari de Xàtiva, alçà l’acta corresponent amb les dades rellevants següents:
Habitadors (nom i cognom), armes confiscades i el seu valor
1 Frances Jabali: dues espases i un punyal, per valor de vint-i-tres sous.
2 ¿? Carmidia: dues espases, per valor de quatre sous.
3 Lois Bodol: dues espases i un punyal, per valor de dotze sous.
4 Frances Jabali (menor): una espasa i un punyal, per valor de quinze sous i quatre diners.
5 Hieroni Cotendi: no li troben armes.
6 ¿? Dordura: una espasa i una llança, per valor de quaranta-quatre sous i sis diners.
7 Lorens Cotendi: una espasa, per valor d’un sou i sis diners.
8 Hieroni Jabali: dues espases i un punyal, per valor de trenta sous.
9 Nofre Bahari: una espasa i un punyal, per valor de huit sous.
10 Marti Jabali: una espasa, una daga, una ballesta i un carcaix, per valor de setanta-quatre sous.
11 Jusep Chiquet: una espasa i un punyal, per valor de deu sous.
12 Hieroni Gauri: no li troben armes.
13 Anthoni Ubaquer: una espasa, per valor d’un sou.
14 Pere Jabali: una espasa, un punyal i una llança, per valor de vint sous.
Es van escorcollar catorze cases, i només en dues no es van trobar armes. Les més comunes foren les espases, setze en total. El valor de les armes confiscades fou de 242 sous i 16 diners.
Fet l’inventari i valorades les armes, el comissari prometé “de tenir les dites armes ben custodiades y no tornar aquelles a persona alguna sino a daquella e o del Exm senyor duch y capità general en lo present regne li sera manat…”, i “Presents testimonis foren a dites coses en Melchor Yborra y Joan Sparça del loch de Beniganim atrobats en lo dit loch de Sent Pere”.
Topònims: Xativa, Beniganim, Valencia.
Entrenoms, malnoms, identificació, parentius: 2 viudes, major, menor, alies de Caparros.
Professions, ocupacions, oficis: batle, duch y capita general, procurador, notari.
Títols de cortesia: magnific mossen, noble dona, exm senyor.
Per últim, no oblidem que va ser el rei Felip III amb la cúpula de la monarquia hispànica qui, finalment, i en contra de la voluntat de la noblesa valenciana, expulsà els moriscos. Els nobles estaven a favor de l’statu quo que hi havia al regne de València des de 1238. A més, i per a més inri, els moriscos expulsats hi portaven més temps que els cristians.
Una vegada més tanquem els ulls i tractem d’imaginar el lloc on ara només hi ha un carrer, la plaça, l’església i uns trenta habitants sense bars ni comerços. No entenem com aquells que busquen la tranquil·litat no hi van corrent a ocupar-lo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!