La Creueta

De l’inventari deduïm que hi havia trenta-dues cases i que només en sis no es van trobar armes. En total se’n van localitzar prop de seixanta.

Per Ignacio Gironés Guillem i  Bartolomé Sanz Albiñana

Prop de Carrícola hi havia un sisé poblat morisc, Otos. En el darrer article vam avançar que els escorcolls de Carrícola i d’Otos es van fer en la mateixa crida. Aquest últim lloc l’havia comprat Lloís Joan del Milà i Borja (Xàtiva, 1430/1433-Bèlgida, 1510) junt amb la baronia d’Albaida i la torre de Carrícola (la fortificació mateixa i el territori corresponent com a demarcació, fins a les alqueries de Torralba i Missena). Tot i que generalment no se’l relaciona amb els poblats moriscos del senyoriu d’Albaida, hi ha documentació on consta que Otos passà a ser propietat de Francisco del Milà (governador de Xàtiva i fill legitimat del comte Joan Alonso i germanastre del primer marqués Cristòfol II) a primeries del segle XVII.

En els documents examinats fins ara ens apareix explícitament que els oficials, com ara els comissaris al capdavant del desarmament, estan sota la jurisdicció “de la cort de la governacio de Xativa”. Recordem que després de la conquesta de Xàtiva (1244) i el Repartiment (procés posterior de colonització i organització administrativa), la ciutat es va convertir en una de les demarcacions més extenses i importants del Regne de València: la Governació dellà lo Xúquer. Aquesta denominació, o simplement “governació” (el que modernament entenem com a “terme”), ha aparegut fins ara en els llocs de l’Aljorf, Otos i Carrícola. En eixos pobles i més (ens referim a tots els de la governació) hi havia una població mudèjar inicial que passà a domini cristià. Les àrees principals eren, entre més, la Costera i la Vall de Montesa, la Vall d’Albaida i la Ribera.

En el cas de la Vall d’Albaida, Xàtiva hi exercí una gran influència fins que algunes poblacions adquiriren autonomia o passaren a mans feudals. En aquella organització administrativa hi havia, d’una banda, viles reials (Xàtiva, per exemple) que depenien directament del rei i tenien representació en les Corts i, d’una altra, alqueries i senyorius  (poblacions xicotetes musulmanes que Jaume I va repartir entre cavallers i colons) que depenien jurídicament i defensiva de Xàtiva per ser la fortalesa principal de la zona.

L’enclavament de la capital de la Costera era de vital importància, ja que controlava el pas natural cap al Regne de Múrcia i Castella i es va convertir en la “clau del Regne” cap al sud durant segles.

En els documents consultats relatius al desarmament l’actual Otos fluctua ortogràficament entre Ottos i Otos.

El primer document del desarmament, en ortografia actualitzada, diu:

L’any del naixement del Senyor 1563, el dia 8 de febrer. Jo, Gabriel Sirvent, notari i escrivà de la Cort de la Governació de Xàtiva i comissari de Sa Majestat i de Sa Excel·lència (amb comissió donada a València el primer dia d’aquest mes), em trobe en el lloc d’Otos davant del magnífic Jeroni Oliver, procurador de l’Il·lustríssim Comte d’Albaida i senyor d’aquest lloc.

Li vaig requerir que m’acompanyara a anar de casa en casa dels moriscos nou convertits del poble per a confiscar totes les armes que tingueren, seguint les ordres de Sa Majestat enviades al Comte des de Villa Rubia el passat 2 de gener. Jeroni Oliver va respondre que estava disposat a obeir les ordres.

Fet a Otos. Testimonis: mossén Vicent Polo (prevere d’Otos) i Baltasar Català (botiguer de Xàtiva).

Com ja hem vist en ocasions anteriors, el text original barreja valencià i llatí (Anno a nativitate domini, etc.). Era la pràctica habitual dels notaris: les fórmules d’obertura i tancament del protocol es feien en llatí per a donar solemnitat i oficialitat, mentre que l’inventari i els fets es narraven en la llengua del poble, el valencià.

El document continua amb l’inventari de la confiscació de l’armament i, tot seguit, el text següent com a conclusió:

Totes aquestes armes han sigut encomanades ara per mi, el mencionat comissari, al magnífic Hieroni Oliver, procurador de l’il·lustríssim comte d’Albaida. I li mane que les tinga en custòdia en un lloc segur i protegit, i que no les done ni lliure a ningú fins que Sa Majestat dispose el contrari. El mencionat Hieroni Oliver confessa tindre en el seu poder totes les armes citades i promet mantindre-les en custòdia fins que Sa Majestat determine una altra cosa, per la qual cosa renuncia [a qualsevol reclamació], etc. Fet al poble d’Otos, etc.

Testimonis: Johan Gil, llaurador, i Baltazar Català, botiguer, residents de Xàtiva.

I fetes les coses anteriorment dites, i de forma immediata, s’ha lliurat una còpia autèntica de l’inventari i de les actes esmentades al dit Hieroni Oliver, procurador de l’il·lustríssim comte d’Albaida, al poble d’Otos, l’any citat anteriorment, etc.

Testimonis: Els mateixos d’abans.

L’anterior còpia del requeriment, inventari, custòdia i altres actes —escrita per mà d’altre i per la meua pròpia en les dues fulles de paper precedents, incloent-hi aquesta— l’he rebuda jo, Gabriel Sirvent, notari públic; i perquè conste com a còpia autèntica, hi pose la  meua signatura.

De l’inventari deduïm que hi havia trenta-dues cases i que només en sis no es van trobar armes. En total se’n van localitzar prop de seixanta. Moltes voltes, no estaven completes sinó que eren  trossos o només n’hi havia alguna part, o estaven en mal estat. S’hi van trobar vint-i-set espases, catorze punyals, tres ballestes, set llances, una rodella, tres cervelleres, un broquer, dos carcaixos i una aljava.

Notes sobre l’adaptació del text:

Hieroni Oliver: hem mantingut el nom original, que actualment és Jeroni.
En comanda: s’ha actualitzat a “en custòdia”, que és el terme legal modern per a referir-se a la responsabilitat de guardar béns.
In continenti: una expressió jurídica que significa “immediatament” o “tot seguit”.
Trellat: Terme clàssic valencià per a una “còpia” o “trasllat” d’un document oficial.
Ottos / Otos: El text alterna la grafia, però es refereix clarament a la localitat de la Vall d’Albaida.
En els pobles que vindran a continuació ja no inclourem aquestes notes, que es repeteixen pràcticament en tots els protocols.

Antroponímia i toponímia

No resulta estrany que molts noms dels qui intervingueren en aquell acte ja ens sonen de Carrícola. De fet, a part dels habitadors, l’únic nom nou és el del prevere del lloc, que fa de testimoni, perquè els altres dos són els comerciants de Xàtiva que hi estaven de pas. No hi figura el missatger, que en l’article de Carrícola déiem que era d’Otos. Per últim, trobem confusió quan es diu que els desarmaments de Carrícola i d’Otos tingueren lloc al mateix temps; és per això que ens preguntem  com es pot fer alhora un escorcoll en dos llocs diferents amb els mateixos oficials. Hem d’imaginar, per tant, que hi havia més oficials comissionats.

Les dignitats i càrrecs (del rei fins al virrei, passant per les autoritats religioses) són les mateixes que apareixen en els documents dels cinc poblats visitats fins ara. Són els actors principals en l’escenari on transcorren els fets que descrivim en aquesta sèrie d’articles sobre el desarmament dels moriscos de la Vall d’Albaida el 1563.

Quant als noms de càrrecs d’autoritat i altres personatges i espais que individualitzen i particularitzen el lloc d’Otos, són:

1- Gabriel Sirvent, notari publich scriva de la cort de la governacio de Xativa comissari de sa magestat i de sa excellencia ab comissio data en Valencia lo primer dia del present mes de febrer Mdlxiii  en lo loch de Hotos davant lo magnific  […] Aquest funcionari també apareix a Carrícola.
2- Hieroni Oliver, procurador del illme compte de Albayda señor ques diu del dit loch y es prenga totes les armes […]. 
3- Testimonis: Vicent Polo, prevere de dit loch, Johan Gil laurador e Baltazar Catala botiguer habitador de Xativa.
4- Entrenoms, malnoms, identificació, parentius, etc.: no n’apareixen en els documents referents a Otos. És digne de fer-ho constar sobretot si es compara amb la quantitat que en trobem en els documents de Carrícola, així com els d’oficis i càrrecs locals que ens  feien pensar en la interrelació dels moriscos del lloc; ara tots eixos detalls els trobem a faltar a Otos.
5- Professions, ocupacions, oficis, etc.:  procurador, notari, scriva, laurador, botiguer, vassall del duch de Sogorb.
6- Noms dels habitadors del lloc d’Otos: Pere Soleymen, Juhan Soleymen (vassall del duc de Segorb; no sabem si és fill de Pere i s’hi troba de visita), Auzias Mantuff , Miquel Gonbardero, Johan Maymo, Luys Carundi, Thomas Mantuff, Frances Sahen (qui, segons la muller, era a Alcocer), Loys Biari, Anthoni Rida, Frances Bolcaçim, Françes Urato, Hieroni Saeli, Hieroni Xaçen, Miquel Mantuff, Gaspar Ganduix, Juhan Xutet, Francisco Capallo, Gabriel Axerer, Gaspar Danon, Frances Paten, Gaspar Saet, Johan Falconet, Pere Carniçer,  Juhan Mantuff, Juhan Ayfaret,  Jusep Elchi,  Nofre Xerri,  Matheu Falconet, Melchior Biari, Jusep Exerrer, Luys Marti.  
7- Noms de llocs que apareixen en els documents d’Otos: Vila Rubia, Sogorb, Albayda, Alcudia de Veo, Alcoçer.

Notes explicatives

Fins ara havíem vist com es van desenvolupar els esdeveniments al voltant del desarmament dels moriscos en llocs com Atzeneta, Benissoda, l’Aljorf, Bufali i Carrícola. El pla d’actuació a l’hora de l’escorcoll era pràcticament un calc en tots els pobles i no es detallen ni altercats dignes de ressenyar, aldarulls o incidents d’oposició a les mesures dictades per les autoritats.

Aplega el moment de preguntar-nos quin devia ser el grau de conformitat i d’obediència d’aquells veïns de la Vall enfront d’aquesta nova exigència de les autoritats cristianes. Perquè si bé de moment hem constatat la promptitud i el silenci dels moriscos a l’hora d’acudir a la crida i acatar l’ordre  de desarmament, també ens podem fer una idea de quin devia ser el grau de conformitat en el compliment d’eixa imposició. I hem de reconéixer, d’altra banda, que els protocols presenten una estructura molt rígida en la redacció i no ofereixen espai perquè puguem sentir les veus dels escorcollats i què en pensen.

Tot i que el futur virrei de València, Joan de Ribera, encara no havia entrat en escena, ja que exerciria aquesta funció més avant (1602-1604), el seu esperit i la seua influència política van ser decisius fins a la seua mort el 1611. Durant aquests anys i els immediatament posteriors, es va gestar la política que conduirà a l’expulsió dels moriscos el 1609, un dels esdeveniments més traumàtics i definitoris de la història valenciana, del qual Ribera fou un dels arquitectes principals.

El seu fou un cas singular, perquè era molt poc habitual que una mateixa persona ostentara simultàniament el màxim poder religiós (arquebisbe i patriarca) i el màxim poder polític i militar (virrei del regne). Aquest doble paper li va permetre d’aplicar amb tota la força del braç secular les reformes religioses que havia impulsat des del púlpit des que arribà a València el 1569, sis anys després del desarmament dels moriscos.

Vegem a continuació quin concepte en tenia l’historiador i prevere Boronat y Barrachina (Penàguila, 1866-València, 1908), inclòs en un llibre sobre el futur sant, quan es preguntava:

“¿A que precepto religioso (…) podía obedecer la orden de que tuvieran siempre abiertas sus casas los moriscos? ¿Acaso el prohibirles los baños hasta de prescripción facultativa respondía a algún fin dogmático? La prohibición de que se limpiaran la cabeza las mujeres ¿influia en la fe? ¿Y la obligación de vestir a la castellana, de no tañer instrumentos y de no hablar su idioma cuando nadie se había preocupado de enseñarles otro?” 

(Pascual Boronat y Barrachina (1904), El B. Juan de Ribera y el R. Colegio de Corpus Christi. València: Editorial F. Vives y Mora, p. 130).