La Creueta

Església de Bufali. (Fotografia: Jose A. Bernat Bacete – comunitatvalenciana.com)

Com a resposta a les consultes sobre la “qüestió morisca”, Pedro de Valencia redactà un informe profund on, contràriament a la visió predominant de l’època, argumentà que l’expulsió era perjudicial per a l’economia i proposà l’educació i la integració com a solucions més bones.

Per Ignacio Gironés Guillem i Bartolomé Sanz Albiñana

Els escorcolls de Bufali i l’Aljorf es van fer en una mateixa crida, com va passar en els d’Atzeneta i Benissoda. En els articles corresponents hem explicat el procés del desarmament, així que no creiem necessari repetir-ho. Això no obstant, els lectors que ho desconeguen ho poden consultar.

Les ordres dels desarmaments d’una vintena de pobles de la Vall d’Albaida van ser similars, motivats per la desconfiança creixent de les autoritats envers els moriscos i el temor que es prepararen per a una eventual invasió dels otomans o dels barbarescos. 

Encara que no vinga ara al cas que ens ocupa, cal recordar un parell de coses que sovint oblidem. La primera és que la conquesta musulmana de la península Ibèrica va ser sorprenentment ràpida si la comparem amb la dels romans: uns set anys dels primers enfront dels dos-cents dels segons. La segona és que la conquesta cristiana es va allargar huit segles. En concret, la conquesta del Regne de València per part de Jaume I no va ser un únic esdeveniment, sinó un procés que va durar diversos anys.

La data més emblemàtica i decisiva de la conquesta del que seria el Regne de València és el 9 d’octubre de 1238, quan el rei Jaume el Conqueridor va fer l’entrada triomfal a la ciutat de València, tot i que l’inici, amb la presa de Morella, havia tingut lloc el 1232, sis anys abans. Després de caure la ciutat del Túria, la conquesta va continuar cap al sud. Es van prendre ciutats com Dénia, Alzira i, finalment, Xàtiva i Biar (1245). Amb el Tractat d’Almisrà (1244), Jaume I i Alfons X de Castella van fixar les fronteres definitives entre els seus regnes.

L’any 1606 Pedro de Valencia, destacat humanista, economista i cronista oficial del rei Felip III, va escriure l’informe crucial Tratado acerca de los moriscos de España, en què defensava la integració dels moriscos en compte de l’expulsió, i advocava per l’evangelització pacífica. Hi escrigué: “[els moriscos] son espanyoles como los demás que havitan en España, pues ha casi 900 años que nacen y se crían en ella y se echa de ver en la semejanza e uniformidad de los talles, como los demás moradores de ella”.

Com a resposta a les consultes sobre la “qüestió morisca”, Pedro de Valencia redactà un informe profund on, contràriament a la visió predominant de l’època, argumentà que l’expulsió era perjudicial per a l’economia i proposà l’educació i la integració com a solucions més bones.

Antroponímia i toponímia

A més dels noms propis que apareixen en els documents de l’Aljorf, els que donen vida pròpia al lloc de Bufali en l’episodi del desarmament són els que segueixen a continuació:

1. Miguel Johan de Soto, cavaller sorrogat (…) [e]n virtud de la comisió feta per (…) per lo  virrei  e capita del present regne de Valencia molt lloctinent de general governador en lo present regne de Valencia [duc don Alfons d’Aragó, duc de Sogorb i de Cardona…] que vaja amb…
2. Francés Pinto, notari publich y en presencia de …
3. Josep Soler, ciutadà tenint carrechs del dit loch de Bufali per lo illustrisim señor compte de Albayda (…) que posas en execució lo contengut [en l’escrit] al dit compte de Albayda.
4. Testimonis: Geroni Relles calceter, Geroni Baldes corredor habitador de la ciutat de Xativa (…) atrobats en lo dit loch.
5. Matheu de la Milla, procurador general del comte d’Albaida.
6. Noms dels habitadors del lloc de Bufali (la majoria tenien armes en casa;  només nou no en tenien). Anthoni Pintat, Geroni Madot, Pere Ferrero, Ferrero Pallus, Miquel Ferrero, la viuda de Ferrero, Hieroni Pintat, Miquel Palandri, Jaume Pintat, Pere Pintat, Joan Gafar, Jaume Bolom, Geroni Esquerer, Miquel Fusey, Gaspar Coayat menor, Jaume Ferrero, Bernat Jonari, Pere Maymo, Pere Cosinet, Gaspar Roayat, Frances Ferrero, Nofre Janali, Miquel Abes, Gaspar Yllel, Hieroni Janali, Johan Yllel, Hieroni Janali, Johan Yllel, Melchior Coayat, Miquel Jalil, Lorens Janali, Hieroni Yllel i la viuda Rida, Joan lo pobil, Martí Pintat, Frances Yllel, Pere Bayonis,  Pere Pallux, Frances Pintat lo coxo, Frances Pintat, Johan Caysa, Gaspar Coayat, Nofre Saleymen. (40 entrades en total). En una segona llista apareixen quatre habitadors que no apareixien en la primera: Gaspar Suaya, Mari Pintat, Hieroni Madot, Pere Palluix. Tot eixe registre equival a un cens; per tant, podem dir que en el moment de l’escorcoll Bufali té quaranta-cinc cases.
7. Llocs esmentats en els documents: Bufali, Aljorf, Albayda, Xativa.
8. Professions, ocupacions, relacions de parentiu: calceter, corredor.
9. Entrenoms, identificació, etc.: lo pobil, lo coxo, menor, la viuda (2).
10. Lloc on es porten les armes després de l’escorcoll de Bufali: Albayda.
11. Lloc on es porten les armes confiscades des d’Albaida: castell de Xativa.

L’Armament requisat, veí a veí, foren: vint-i-huit espases, vint punyals en diferent estat, quatre ballestes, dues llances, cap rode-la, sis cervelleres, un broquer, cap carcaix/aljava, per un valor de quatre lliures, 131 sous i sis diners.

1. Totes les armes estimades por los preus que en cascun item esta contingut, de voluntat dels amos de qui son estades preses e del dit Josep Soler e del magnific Matheu de la Milla, tenint carech del dit loch de Bufali e del dit noble don  Miquel Soto en lo dit nom por los dits magnífics Matheu de la Milla e de Josep Soler foren preses a ses mans e portades  a la vila de Albayda als quals  per lo dit noble don Miquel Soto en lo dit nom fonch request e manat a daquells que les dites armes posasen a bon recapte e les tingueses en part segura y en part on no les puixen cobrar los dits moriscos ni per aquells sien  restituhides fins que altre manament per sa magestat hi sia provehit a los dits magnifichs en Matheu de la Milla e Josep Soler en nom de administradors del dit loch e pors del dit señor compte dixere que les posarien a molt bon recapte e que no les restituhiren fins tant que per sa magestat siha provehit. E per ço obligaren los bens mobles etc. del dit illm señor compte.

El text anterior, adaptat a una sintaxi i lèxic actuals per a fer-lo més entenedor, és:

“Totes les armes taxades segons els preus que consten en cada apartat, amb la conformitat dels amos a qui s’havien confiscat i també de Josep Soler i del magnífic Mateu de la Milla. Aquests, com a responsables de la població de Bufali i en representació del noble en Miquel Soto, es van fer càrrec de les armes i les van traslladar a la vila d’Albaida.
El noble en Miquel Soto, en nom de l’autoritat que ostentava, va requerir i ordenar a Mateu de la Milla i a Josep Soler que posaren les armes a bon recer guardades en un lloc segur, on els moriscos no pogueren recuperar-les ni els foren tornades fins que Sa Majestat dictara una nova ordre.
Davant d’això, els magnífics Mateu de la Milla i Josep Soler, en qualitat d’administradors del lloc i per part del senyor comte, van afirmar que les custodiarien amb tota seguretat i que no les tornarien fins que el rei no ho disposara. Per a garantir-ho, van posar com a fiança els béns mobles de l’il·lustríssim senyor comte”.

Notes explicatives

Com que un dels objectius d’aquests articles sobre el desarmament dels diferents pobles és esbrinar els significats del vocabulari i de les expressions que ens sonen estranyes, continuem amb les explicacions. Hem de recordar, d’altra banda, que els manuscrits no contenen signes de puntuació (ni punts ni comes), vénen escrits a doble cara (cosa que en dificulta la lectura), les paraules no sempre duen separació i moltes apareixen escrites juntes, l’ús de majúscules no té cap norma. Totes aquestes irregularitats fan que ens enfrontem a dificultats pròpies de les transcripcions de documents antics com és el cas que ens ocupa. A voltes, ho hem de reconéixer, ens resulten indesxifrables.

Noverint universi. El text on s’insereix aquesta fórmula llatina que analitzem a continuació  també venia inclosa en el document de l’Aljorf. Heus ací el manuscrit original:

Com es pot veure, es tracta d’un text jurídic que combina llatí (fórmula inicial de l’acta) amb valencià administratiu propi de l’època.

“Noverint” és la tercera persona del plural del pretèrit perfecte de subjuntiu del verb irregular llatí de la tercera conjugació nosco, novi, notum: conéixer, saber. Ve a significar “Que sàpien tots els presents”. “Universi” és, en aquest cas, un adjectiu substantivat en funció de subjecte de “noverint”. “Que sàpien tots sense excepció”. Es tracta d’una fórmula com la de “Ara oiats” que ja hem analitzat i que servien per a cridar l’atenció i que ningú no poguera al·legar ignorància.

Parèntesi: Curiosament, a l’Anglaterra elisabetiana (1558-1603), als escrivans o amanuenses els anomenaven de manera burleta “noverints” precisament per eixa fórmula “noverint universi” amb què començaven la major part de documents jurídics que inscrivien minuciosament. En 1589, Thomas Nashe, dramaturg anglés coetani de Shakespeare, es burlava dels estudiants universitaris de Cambridge i Oxford que “abandonen l’ofici de noverint” per a fer-se dramaturgs. Afirmava que alguns d’aquests ignorants “et proporcionarà Hamlets sencers” plens de discursos tràgics. Es referia especialment a Thomas Kyd que havia escrit una tragèdia d’èxit comercial sobre el príncep danés. En aquell temps estava molt mirat això de tenir o no títol universitari a l’hora de posar-se a escriure drames. Kyd no en tenia i, per cert, Shakespeare tampoc: eixe és un dels motius pels quals els estudiosos encara ara li peguen voltes a com El cigne d’Avon va ser capaç d’escriure trenta-set obres de teatre amb només els coneixements adquirits en la Grammar School de Stradford-upon-Avon.

Deixant eixes anècdotes a banda, és de suposar que, com passava en altres països, la redacció de textos legals es posava en mans d’amanuenses, escrivans professionals als quals pagaven per redactar i copiar documents oficials; era una faena ben remunerada, però sense prestigi social.  

Per a acabar, cal recordar que així com Benissoda, Atzeneta i Carrícola es troben  al peu o falda de la Serra del Benicadell, l’Aljorf i Bufali en són més allunyats i baixos, en terres més planes. Bufali és el que més al nord es troba d’aquests cinc pobles.