La Creueta

Recreació d’un soldat amb espasa i punyal. Castell de Biar. Fotografia: Ignacio Gironés.

En els baptismes forçats (1521-1525) molts moriscos van conservar el nom àrab adaptat, i alguns altres van adoptar cognoms de padrins cristians amb la finalitat d’integrar-se o per pressió social.

Per Ignacio Gironés Guillem i Bartolomé Sanz Albiñana

El tercer lloc que visitem en el nostre recorregut pel senyoriu d’Albaida a la recerca d’aspectes relacionats amb el desarmament dels moriscos és Beniçoda, l’actual Benissoda.

Ja vam explicar que els escorcolls d’Atzeneta (1 i 2) i de Benissoda es van fer en la mateixa crida. Què va passar a Benissoda? El rei Felip II, i en el seu nom el virrei don Alfons d’Aragó, ordenà que Genís Martínez, agutzil del governador de Xàtiva anara als llocs de Benissoda i Atzeneta del comte d’Albaida “a quitar las armas a los moriscos nuevamente convertidos”, faena que es va dur a terme “por mano de los barones” que havien d’anar acompanyats de “hun comisario para ver como se cumple”, prova evident que el rei no es fiava dels senyors dels llocs.

L’ordre mana que l’agutzil vaja personalment a Benissoda i Atzeneta i comunique “al señor conde de Albayda” perquè execute “lo contenido en la carta que su magestad para esto le ha scrito”, és a dir, que “vayan de casa en casa de los vasallos nuevamente convertidos” i arrepleguen totes les armes, anoten les característiques, els propietaris i el valor; que es faça un inventari “por auto de notario público si lo hoviere en el dicho lugar, sino firmado de vos y del dicho conde de Albayda”. D’eixe inventari s’havien de fer dues còpies: una per al comte d’Albaida “y otra hos llevareis vos y después de sumadas dichas armas entregareys al dicho conde de Albayda o su oficial que las hoviere tomado que las ponga a buen recaudo y las ponga en lugar seguro (…) hasta que por su magestad se mande lo que se habra de hazer dellas”. L’ordre continua com segueix: “hareys publicar hun pregon que con esta se hos entrega y assentareys la publicacion del en las espaldas y hecho”. Aquest era el mecanisme que es va repetir, pam amunt, pam avall, a tots els pobles de la Vall on es van fer escorcolls d’armes.

En els articles anteriors hem destacat els problemes de diversa índole (d’interpretació, textuals, etc.) que presenten els documents examinats i que a voltes en dificulten la transcripció fidedigna. Més avant en mostrarem un exemple.

Passem ara als noms i cognoms específics que apareixen als documents referents a Benissoda com a resultat de la confiscació de l’armament. No està de més emfatitzar que aquests llistats no haurien de passar inadvertits, ja que tenen un valor incalculable per a la història de cada poble per motius històrics, demogràfics i sociològics. Es tracta d’un cens amb una precisió excepcional.

En els baptismes forçats (1521-1525) molts moriscos van conservar el nom àrab adaptat, i alguns altres van adoptar cognoms de padrins cristians amb la finalitat d’integrar-se o per pressió social. Aquesta onomàstica ens indica fins a quin punt la cristianització era simplement superficial o si hi havia una resistència cultural. Els cognoms ens permeten de reconstruir estirps familiars: com que l’escorcoll es va fer casa per casa, sabem exactament qui vivia en cada lloc.

Antroponímia i toponímia

Les dignitats, des del rei fins al virrei d’Aragó, passant per les autoritats religioses, ja les coneixem per ser les mateixes d’Atzeneta i l’Aljorf. Són els actors principals en l’escenari on transcorren els fets que descrivim en aquesta sèrie d’articles sobre el desarmament dels moriscos de la Vall d’Albaida el 1563.

Quant als noms de càrrecs d’autoritat i altres personatges que personalitzen i particularitzen el lloc en qüestió són els que van a continuació:

1. Genís Martínez, alguazir i comissari del governador de Xativa.
2. Don Critofol del Mila, comte d’Albaida e senyor dels locs de Adzeneta i Beniçoda, o el seus oficials.
3. Matheu de la Milla, procurador general del dit illustrissim señor comte de Albayda.
4. Johan Alfonso Ferrándiz, notari de la dita vila de Albayda.
5. Jusef Montoro, notari de dita vila de Albayda.
6. Francés Proviso, notari de Xativa habitador.
7. Joan Hieroni Garcia, notari públic del regne.
8. Testimonis: Antoni Montoro, mercader de Albaida i en Joan Pont, laurador.
9. Jaume Fons [Seus], misatge i trompeta publich del loch de Benisoda.
10. Joan Frances, misatge i trompeta publich del loch de Adzeneta.
11. Lloc on es porten les armes després de l’escorcoll de Benissoda: a la vila d’Albayda.
12. Lloc on es porten les armes confiscades i portades a Albaida: castell de Xativa.
13. Comprovació de les armes portades al castell de Xàtiva: en presencia del magnifich Vicent de Arbicu comissari de sa magestat, del notari publich del regne, del procurador del compte d’Albaida, del comissari i agutzil de Xàtiva i dels testes [testimonis].
14. Entrenoms, identificació, parentius, etc.: fill, fill de la viuda. [Si comparem aquest apartat amb el d’Atzeneta i l’Aljorf, els detalls identificatius dels habitadors de Benissoda queden reduïts a una expressió mínima, no sabem si perquè no hi havia malnoms, entrenoms, etc. al poble o perquè l’escrivà potser no ho va estimar oportú, o per altres motius que desconeixem].
15. Professions, ocupacions, oficis, etc.: alguazir, comissari, procurador general, notaris, mercader, laurador, missatge[r], trompeta [trompeter].
16. Noms dels habitadors del lloc de Benissoda (es troben armes en totes les cases a excepció de dues; com en el cas d’Atzeneta, Benissoda té una cinquantena de famílies). Gaspar Fondell, Johan Benseyt, Hieroni Palluix, Johan Pinter, Nofre Redona, Berthomeu Pinter, Jaume Pinter, Johan Arrahis, Johan Paddon, Johan Chorut, Hieroni Blanco, Miguel Dordura, Anthoni Arrahis, Berthomeu Arrahis, Johan Arrahis, Hieroni Paddon, Luis Ylel, Joan Montal, Pedro Tarrasset, Hierni Tarrasset, Gabriel Rida, Vicent Taraset, Jaume Maymo, Pere Albrari, Berthomeu Albrari, Joan Arahis, Hieroni Taraset, Johan Paddon, Johan Durasmen fill, Johan Durasmen, Hieroni Durasmen, Gaspar Durrasmen, Miquel Redo, Luis Durrasmen, Johan Dordura, Jaume Durasmen, Johan Chorrut, Miguel Chorrut, Joan Biari, Jaume Paddon, Batsite Albrari, Vicent Pinter, Pedro Durasmen, Miguel Dordura, Hieroni Palluix, Johan Arahís, Jaume Albrari, Sebastià Dordura, Jaume Matranell.

Perquè els lectors puguen entendre les dificultats de la transcripció dels textos a què ens hem referit inserim a continuació el primer full on consten els noms i cognoms dels escorcollats a Benissoda així com les armes trobades.

“E com no y agues mes armes en dit loch a hon se pogues fer scorcoll dites armes foren portades a la vila de Albayda i foren donades al comendatari seguent.”
(…)
“Lo preincert rellat de dos inventaris de ma propria scrit rentengut en cinch cartes de full maior hon tingues la present es estat tret per mi Joan Hieroni García, per autoritat real y de Valencia, notari publich qui, de mandato del dit Genis Martinez, comissari de sus dits —- y present fins a la confeccio dels dits inventaris dels lochs de Adzeneta y Benisoda juntament ab los sus dits. E perque en qualsevol part se plenaria que sia atribuir y dar y donada, yo, dit notari, ací me —– y pose mon acostumat posar en semblants actes que es al sig [signe] ne”

Així mateix, per tal que els lectors es facen una idea de la dificultat dels textos transcrits i s’entenguen millor, presentem una actualització dels textos anteriors en què el notari Joan Hieroni Garcia dóna fe de la redacció dels inventaris de les armes escorcollades a Benissoda i Atzeneta:

“I com que no hi havia més armes en aquest lloc on es poguera fer un escorcoll, les esmentades armes foren portades a la vila d’Albaida i entregades al següent comanador [o dipositari]”.
(…)
“L’esborrany de dos inventaris escrits de la meua pròpia mà, recollits en cinc [folis/fulls] Joan Hieroni Garcia, notari públic per autoritat reial i de València, qui, per ordre de l’esmentat Genís Martínez (comissari de les armes escorcollades) va estar present fins a la finalització dels inventaris dels llocs d’Atzeneta i Benissoda, juntament amb els seus col·laboradors. I perquè en qualsevol lloc se li done la plena validesa que corresponga, jo, el mencionat notari, signe i lliure aquest document amb la meua firma i marca de validació acostumada en aquest tipus d’actes”.

Notes explicatives:

– El “comendatari” o comanador era la persona encarregada de custodiar uns béns, en aquest cas, les armes confiscades en els dos pobles.
– “Lo preincert rellat”: el relat (document) inserit prèviament.
– “De ma propria scrit”: escrit per mi mateix.
– “Notari publich per autoritat real y de Valencia”: es tracta d’una fórmula que es repeteix a tots els pobles i indica que el notari té llicència reial per a exercir al Regne de València.
– “Plenaria que sia atribuir”, és a dir, que se li done plena fe pública o validesa legal.
– “Signe”: El “signe” notarial, com ja hem vist alguna vegada anterior, és una marca gràfica personalitzada que feien els notaris (generalment un dibuix geomètric amb una creu abans de la signatura amb floritura) per a garantir-ne l’autenticitat.

En la transcripció de noms i cognoms s’observen diverses fluctuacions per part de l’escrivà, fruit de la manca d’uniformitat gràfica i de regles a l’hora d’escriure’ls (Durrasmen, Durasmen, Durassmen, Durassmen). Els noms propis, unes voltes s’escriuen amb grafies més pròximes al llatí (Johan, Berthomeu, Anthony [aquesta última amb “h” per error etimològic o per semblar-li més culta a l’escrivà]; o grec (Hieroni); i unes altres coincidint amb la normativa actual (Joan). A voltes s’observa alternança entre castellà i valencià (Pedro, Pere). A penes hi trobem cognoms recognoscibles hui en dia (Pinter, Blanco, Redona).

Els rastres d’aquells cognoms que figuraven en els censos d’armament els podem trobar actualment a Tunísia (Testour, Soliman, Zaghouan, Tunis), Algèria (Alger, Orà, Sersell), el Marroc (Tetuan Fes, Rabat/Salé). Evidentment molts dels cognoms es van arabitzar (Blanco esdevingué Belanko, per exemple), però aquestes qüestions se n’ixen dels límits del nostre estudi inicial.

El valor total de les armes confiscades a Benissoda fou de 17 lliures, 352 sous i 12 diners; el de les d’Atzeneta de 14 lliures, 332 sous i 6 diners; i el de les de l’Aljorf de 13 lliures i 130 sous. Com que aquestes xifres i la seua expressió poden paréixer exòtiques als lectors actuals, creiem convenient l’explicació que segueix a continuació.

Dels preus i equivalència

En la documentació consultada apareix informació proporcionada pels comissaris taxadors. Podem fer una certa equivalència de la moneda en ús aleshores amb l’actual. A partir del càlcul que el jornal d’un dia era d’uns dos reals, i com que un real equivalia a dos sous, el jornal d’un dia devia ser de quatre sous. En l’actualitat el jornal mínim d’un dia és de 37,8 euros. Posem-li trenta-huit per a arredonir. Si dividim trenta-huit euros actuals pels quatre sous, són nou euros i mig. Així, un sou equivaldria ara a eixos nou euros i mig. Per tant, si una lliura són vint sous, una lliura equivaldria hui a cent noranta euros.

Aquestes equivalències són estimatives a partir de la informació que es va publicant, i que sempre han de ser relativitzades, com és el cas trobat a Bèlgida en què es declara una espasa venuda per quatre jornals i després declara que “fonch estimada en huyt sous“; de tota manera, un preu és el declarat pel venedor i un altre el del taxador, és per això que no podem afirmar amb tota seguretat l’equivalència.

Reunides totes les dades, hem pogut arribar a següent equivalència de monedes: un real equival a un sou i sis diners, perquè en una taxació es diu que val tres reals castellans i a la columna final escriu cinc sous i nou diners.

Així, pacientment hem pogut deduir que:

– CORONA: una corona equival a una lliura
– DINERS: dotze diners fan un sou
– SOUS: vint sous fan una lliura
– LLIURES: una lliura serien aproximadament cent noranta euros. Una lliura equival a vint sous, però hi ha qui detalla una lliura i deu sous i qui diu trenta sous per a la mateixa quantitat.

Algunes preguntes sense resposta sobre el cas de Benissoda

Com que es confisquen moltes armes roïnes i trencades, sorgeixen diverses preguntes: s’havien guardat les bones? Eren velles i en mal estat perquè eren encara de la germania? Les havien fetes malbé a posta a l’hora de lliurar-les? No sabem les respostes.

Per acabar, cal recordar que Carrícola, Atzeneta i Benissoda eren tres pobles del senyoriu d’Albaida a l’ombria del Benicadell que compartien en aquell temps un paisatge similar: serres boscoses i barrancs. Els cursos de l’aigua permetien una agricultura de regadiu mitjançant séquies essencial per a la supervivència de les comunitats morisques. La proximitat a la muntanya era, a més de frontera física, un refugi natural de difícil accés per a possibles invasors.

La construcció de carreteres i vials, així com casetes i xalets en temps recents, ha desdibuixat en part eixe paisatge original, tot i que encara el podem reconéxer.