La Creueta

Situació de la presó del Palau dels Bellvís a Bellús, abans de l’enderrocament.

El 8 de febrer de 1563 els moriscos són els últims de tota la cadena a assabentar-se, i ho fan simultàniament a tot el regne per a evitar que s’avisen d’uns pobles a altres.

Per Ignacio Gironés Guillem i Bartolomé Sanz Albiñana

Una vegada fet l’escorcoll i l’inventari de les armes confiscades, el text notarial conclou amb aquest fragment que en valencià actual diu:

Francisco Verdugo, alcaid i oficial de l’esmentat lloc de Bellús, i en nom del senyor del lloc, reconeix haver rebut i tindre en el seu poder les armes inventariades més amunt segons està contingut en cada ítem, sense excepció, [etc.] I promet de tindre-les a bon recapte, [etc.], en lloc tutelat i segur, i no donar-les ni tornar-les als esmentats moriscos ni a ningú més, sinó a la persona que Sa Majestat i/o de l’excel·lentíssim senyor duc, capità general, li manarà. Per a la qual cosa obliga la seua persona i els seus béns, [etc.] De tot el qual, [etc.] Fet al lloc de Bellús [etc.]

Comentaris lingüístics i notarials

El final del document torna a la llengua original de l’acta (valencià) i anticipa d’alguna manera una mena de diglòssia; és a dir, la corona fa servir el castellà per als seus comunicats al virrei, mentre aquest s’adreça als senyors i barons de cada zona en la llengua del país, que és la que els moriscos entenien.

1. Fórmules jurídiques i llatines:

–Pro quibus/De quibus omnibus/Actum in loco de Bellus: Els notaris feien servir constantment el llatí en les fórmules jurídiques. Pro quibus (“per a les quals coses…”). De quibus omnibus (“de tot això”) s’empra per a fer referència o resumir tot el que s’ha dit anteriorment en un text. Actum in loco (“fet en el lloc”) indica el lloc on s’ha redactat, signat o dut a terme un document oficial.

2. Morfosintaxi i grafia de l’època:

-De super: Una altra locució llatina incorporada a la prosa administrativa clàssica que significa “dalt”, “anteriorment” o “més amunt” (equivalent a “esmentat més amunt”).
–Hague rebe y confessa: Observem una combinació de passats perfets simples clàssics (hague per hagué/va tindre; rebe per rebé/va rebre) amb el present indicatiu d’un verba dicendi llatí o declaratiu (confessa). En valencià modern s’optaria per uniformar els temps en passat.
–Loch tut e segur: Ja hem al·ludit a aquesta expressió altres voltes, significa “en lloc segur i vigilat”.
–Attrobats: El verb atrobar o attrebar (trobar-se casualment o estar present en un lloc) s’ha simplificat a “trobar”.

3. Antroponímia i tractaments (títols dels testimonis):

La llista de testimonis reflecteix de manera molt precisa la jerarquia social de la Xàtiva del segle XVI:

-Mossen: En l’època foral mossén (abreujat sovint com mn) no era un tractament exclusiu per a capellans, com ja hem assenyalat en ocasions anteriors, sinó el títol honorífic destinat als cavallers i membres de la noblesa menor (mossen Gaspar de Latonda, cavaller).
–En/Don: L’acta combina el tractament de tradició castellana Don (reservat a l’alta noblesa, com l’amo del lloc don Guillem de Bellvis) amb la partícula clàssica valenciana En (en Frances Albero), usada per a hòmens honorables o de la burgesia urbana.
–Ciutada: No feia referència a qualsevol veí, sinó a la condició jurídica de ciutadà honrat (el braç ciutadà de les Corts, la burgesia patrícia que governava ciutats reials com Xàtiva o València). No tenien oficis manuals.
–Micer i doctor en cascun dret: Com hem vist anteriorment, es confirma la presència d’un altre jurista (Lois Baltasar Albero), el qual molt probablement acompanyava o formava part de la comitiva familiar o oficial del comissari reial del mateix llinatge.

Les dades rellevants que identifiquen Bellús en el moment del desarmament són:

Baronia/senyoriu: Don Guillem de Bellvis.

Responsables de l’escorcoll: Lois Baltasar Albero, comissari; Fernandez de Soto, notari/secretari; Francisco Verdugo, alcaid/oficial de Xàtiva.

Missatge i trompeta: No hi consten.

Nombre de cases: 37. N’hi ha 34 amb armes i 3 sense.

Armes confiscades més comunes: 46 espases i 20 punyals.

Valor de les armes confiscades: 576 sous i 6 diners  (Benissoda: 17 lliures, 352 sous i 12 diners. Atzeneta: 14 lliures, 332 sous i 6 diners. L’Aljorf: 13 lliures i 130 sous).

Destinació de les armes: no s’hi menciona.

Testimonis: Testimonis presents foren a les esmentades coses els magnifics mossen Gaspar de Latonda, cavaller, en Francesc Albero, ciutada, i micer Lluis Joan Albero, doctor en ambos drets, habitadors de la ciutat de Xativa, trobats en lesmentat lloc de Bellus.

Topònims / llocs esmentats: Bellus, Xativa, Valencia.

Entrenoms, malnoms, identificació, parentius: viuda (3), àlies Axeret, jafeta (deu ser un nom propi de persona d’origen àrab. Així, un individu anomenat Alí bin Ja’far es registrava en els llistats com a Alí Jafeta o Alí Abenjafeta).

Professions, ocupacions, oficis: batle, alcayt.

Títols de cortesia (dignitats, honorífics, rang, tractament): Els textos sobre el desarmament van ornats amb un sens fi de títols rimbombants de cortesia que hui en dia ens resulten difícil de distingir els uns d’uns altres. Així hi trobem: un magnific micer (Lois Baltasar Albero), un comissari magnific (Francisco Verdugo, alcayt també), un magnific mossen (Gaspar de Latonda, cavaller), un ciutada (Frances Albero), un noble (don Guillem de Bellvis, señor de Bellús), un en, un don, un excellentissimo señor duch.

Noms dels habitadors de Bellús: Boixet, Bernat Maymo, Pere Cortani, Francisca Macheria viuda, Pere Albuix, Barthomeu Tantseval, Miquel Cassim batle, Frances Cotendi  jafeta, Lois Sportí,  Miquel Veiset, Miquel Salema, Miquel, Pedro Castellano, Gaspar Maymo, Batiste Arbuix, Miquel Viso, Sença Hera, Pere Sani, Miquel Sani alies Axeret, Miquel Useyes, Miquel Squerdo, Hieroni Useyes, Gaspar Squierdo, Frances Penhaire, Hieroni Ausias, Pere Axer, Miquel Ancantera, Miquel Alcadi, Verces Squierdo, Fayxada viuda, Pere Sportinyer, Miquel Castellano, Joan Boxer, Frances Tareacena, Usayes viuda,  Joan Carcax, Frances Royo.

Com ja hem comentat en alguna ocasió anterior, cal una guia per a moure’s entre nobles i oficials del segle XVI.

El virrei

Seguint amb les autoritats responsables del desarmament, parlarem del virrei. Com ja hem vist en articles anteriors, el rei Felip II promulga la Reial Cèdula el 2 de gener de 1563 en secret absolut. Aquest document és una ordre executiva interna dirigida exclusivament al virrei de València, el duc Alfons d’Aragó [1558-1563]. El rei hi exposa la necessitat del desarmament pels perills contra la seguretat, autoritza l’operació, detalla com s’ha d’organitzar i ordena preparar comissaris que s’encarregaran de cada sector. El virrei és lloctinent i capità general del rei al regne de València i ostenta, a més, els títols de duc de Sogorb y de Cardona, gran Condestable d’Arago, marques de Pallas, comte d’Ampuries y de Prades, viscomte  de Vilamur, senyor  de la Baronia Dentensa.

El 19 de gener de 1563, el rei signa la pragmàtica sanció. A diferència de la cèdula (que és una ordre interna de treball per al virrei), la pragmàtica és el text legal de caràcter general que prohibeix formalment als moriscos de tenir o portar armes sota l’amenaça de penes greus. S’envia a València juntament amb instruccions tancades. El virrei és el primer a saber les instruccions. És el receptor de la Reial Cèdula del 2 de gener i de la pragmàtica del 19, i com a capità general activa el pla logístic en secret: divideix el regne en sectors, assigna els soldats i tria els comissaris reials que aniran a cada lloc.

A principis de febrer, el virrei transmet les ordres als comissaris reials designats per a la zona sud. Com que la Vall d’Albaida pertanyia a la Governació de Xàtiva (enllà del Xúquer), es coordina l’operació amb el governador d’aquesta ciutat que aportarà l’autoritat institucional i el suport de l’oficialitat local. Els comissaris reben les instruccions en plecs tancats que no podien obrir fins al moment indicat.

Els dies previs al desarmament, per a evitar resistències de la noblesa (que sovint protegia els seus vassalls moriscos), es comunica l’ordre de manera confidencial al comte d’Albaida i als altres senyors feudals de la vall. Se’ls exigeix col·laboració estricta i s’activen els seus batles, jurats i agutzils locals que coneixien perfectament cada casa del poble.

El 8 de febrer de 1563 els moriscos són els últims de tota la cadena a assabentar-se, i ho fan simultàniament a tot el regne per a evitar que s’avisen d’uns pobles a altres.

A l’alba del 8 de febrer, les tropes de la corona i els oficials dels senyors bloquegen els accessos als pobles de la Vall d’Albaida. És en eixe mateix instant quan el misatge, el trompeta o el comissari llegeix públicament el reial edicte (la notificació a peu de carrer de la pragmàtica reial). L’ordre prohibeix de moure’s de casa i exigeix el lliurament immediat de les armes; comença l’escorcoll casa per casa en presència de notaris.

A banda de dissenyar la logística de l’operació (dividir el territori, triar comissaris i coordinar les tropes reials amb les senyorials), Felip II va descarregar sobre els muscles del virrei una missió política, judicial i militar molt més àmplia i delicada per a assegurar que el desarmament no acabara en un bany de sang o en la ruïna econòmica del regne. En altres paraules, el virrei era el responsable del manteniment de l’ordre públic i la prevenció de la revolta.

El temor principal de la corona era que els moriscos, en veure’s desarmats, iniciaren una rebel·lió armada generalitzada en altres territoris de la corona hispànica. La missió del virrei era desplegar de manera dissuasiva les tropes de l’exercici (els hòmens d’armes i la cavalleria de la costa) en punts calents. Havia de transmetre una imatge de força aclaparadora perquè els moriscos de la Vall d’Albaida i de la resta del regne veieren que qualsevol resistència era inútil.