La Creueta

En el nostre viatge pels pobles de la comarca per a veure com va anar el desarmament dels moriscos, de Bèlgida ens traslladem a Bellús, un lloc propietat també de Guillem de Bellvís.

Per Ignacio Gironés Guillem i Bartolomé Sanz Albiñana

Entendre el desarmament dels moriscos de la Vall d’Albaida el 1563 requereix, primer que res, reconéixer que no es desarmava uns estranys, sinó els dipositaris d’una civilització que havia vertebrat el territori durant segles: açò és molt important i no es pot oblidar. Els moriscos eren els darrers dipositaris d’un llegat que encara pervivia en els complexos sistemes que feien fèrtils les nostres terres, en l’arquitectura dels pobles i en una cultura agrícola que havia definit la identitat de la comarca. Malgrat aquest deute històric i la profunda integració de la seua tècnica i saviesa en el paisatge valencià, la creixent por política i la intolerància religiosa van imposar la desconfiança sobre la convivència. Així, el segrest de les armes no fou només una mesura de control militar, sinó també el preludi d’una fractura definitiva que culminà el 1609, quan l’expulsió va arrancar de soca-rel una part indispensable de nosaltres mateixos i deixà la Vall sumida en un buit humà i econòmic que tardà generacions a recuperar-se.

En el nostre viatge pels pobles de la comarca per a veure com va anar el desarmament dels moriscos, de Bèlgida ens traslladem a Bellús, un lloc propietat també de Guillem de Bellvís. Bellús és el punt més al nord dels anomenats “pobles del riu”, i si seguim el curs de l’aigua del riu d’Albaida en direcció cap al riu Xúquer és l’últim abans d’entrar en la Costera. Segons Abel Soler, “[e]s troba en un pla que s’embassa o s’entolla quan plou en excés” (Els noms dels pobles valencians, 2023: 186).

En els documents originals, el relat del desarmament comença de la manera següent:

Constituhit personalment en lo loch de Bellus qui es del noble don Guillem de Bellvis fincat dins lo terme de la ciutat de Xativa lo magnific micer Lois Baltasar Albero doctor en cascun dret jurat de la dita ciutat de Xativa comissari nomenat per lo exm señor Duch lochtinent e capita general per sa magestat en la ciutat y regne deValencia per a fer y assistir al llevar de les armes dels novement convertits del dit lloch de Bellus segons que per sa Exmª li es manat y per a fer les altres coses davall scrites fonch constituhit enpresencia del dit comissari lo magnific Francisco Verdugo alcayt y official del dit lloch y lo dit noble en Guillem Bellvis al qual fonch notificada dita real comissio y de part de sa magestat anconesta aquell que fes e complis axi lo que sa magestat ha manat al dit señor de Bellus ab letra particular com lo contengut en dita real comissio la qual  es del serie y thenor seguent

Comentaris lingüístics

1. Ortografia

-Constituhit: L’ús de la -h- intercalada era habitual en l’època per a marcar el hiat o separar gràficament les vocals (com en veure/vehire). En valencià modern s’ha eliminat (constituït).
-Loch / fonch: La -ch final representava el so de la k (oclusiva velar sorda) a final de paraula. Actualment també s’ha suprimit la -h final i escrivim lloc i fon.
-Señor: Trobem vacil·lacions gràfiques pròpies de l’època. S’usa la ñ castellana per al so palatal nasal (que en valencià actual grafiem ny: senyor).
-Xativa: L’absència d’accents és general en els textos antics. Actualment s’accentua (Xàtiva).

2. Morfosintaxi i lèxic

-Lo / los (article): El text fa servir sistemàticament l’article clàssic masculí lo (lo lloch, lo magnific). Tot i que en la parla actual s’ha substituït generalment per “el” (amb excepcions sobretot a l’extrem nord del País Valencià i les Terres de l’Ebre o la Franja de Ponent), es manté en expressions (tot lo món) i com a tret clàssic.
-En lo loch… qui es: L’ús del relatiu qui per a coses o llocs (el lloc qui és) era la norma en el català/valencià clàssic. A hores d’ara s’usa que (el lloc que és).
-Fincat: És un arcaisme, participi del verb fincar (romandre, estar situat).
-Micer: Títol honorífic que es donava als doctors en lleis o advocats. No té una traducció directa moderna més enllà de mantindre’l com a títol històric o equivalent a “l’advocat” o “el doctor”. Actualment escrivim “misser”.
-Cascun dret: Prové del llatí in utroque iure: en tots dos drets: el dret civil i el dret canònic.
-Llevar de les armes: Significa “la retirada” o “el desarmament”. Fa referència a l’acte de requisar les armes als moriscos (recentment convertits).
-Davall scrites: En contextos administratius moderns se sol fer servir l’expressió “esmentades a continuació”, o “davall escrites” amb l’ortografia actual.
-Anconesta: Deu ser una errada de transcripció; segurament l’amanuense volia escriure “amonestat”. L’estructura de la frase on s’insereix la paraula demana un verb en passiva en coordinació amb “fonch notificada y [fonch] amonesta[t] aquell que fes…”. Amonestar: del verb llatí ad-moneo (segona conjugació), que significa advertir, avisar, requerir, notificar. En resum, on llegim “an-co-nes-ta” cal entendre “amonestat”.
-Ab letra: La preposició ab és la forma clàssica de amb. Ací, letra té el sentit de carta o document escrit com ja hem vist en altres ocasions.

A continuació, la provisió reial està redactada en castellà. El rei delega en el virrei, el duc don Alonso de Aragon, lloctinent i capità general del regne, i instrueix misser Albero de Xàtiva en la comissió que ha de dur a terme al lloc de Bellús, senyoria de don Guillem de Bellvis. En resum, se li ordena que retire les armes als moriscos, tasca que deixa en mans dels barons “por la gran confiança que su magestad tiene dellos”, per a la qual cosa l’assistirà un comissari reial que actuarà de supervisor del procés. Misser Albero haurà d’anar a Bellús el 8 de febrer i requerir a Guillem de Bellvís i als seus oficials que executen l’ordre: anar  casa per casa dels moriscos i requisar totes les armes que hi troben, anotar quina mena d’arma és, el propietari i el valor estimatiu. N’haurà de fer un inventari signat per un notari i, si no n’hi ha, per misser Albero i el senyor de Bellús, amb dues còpies: una per al senyor de Bellús i l’altra per al comissari. Les armes recollides les ha de lliurar a don Guillem de Bellvís, qui les guardarà en un lloc segur mentre espera ordres del rei sobre què fer-ne: en cap cas, tornar-les als moriscos. Més avant es publicarà un pregó i una reial pragmàtica “[y] assentareys la publicacion del a las espaldas”, i després misser Albero ha de tornar per a informar i lliurar l’inventari i el pregó perquè el rei estiga informat de l’operació que s’haurà d’haver fet “con el cuidado y diligencia que de vos confiamos y con el secreto possible de manera que no se entienda el negocio antes de la execucion del [escorcoll]”.

Comentaris explicatius

–Pragmàtica: llei emanada directament de les autoritats reials sense el concurs de les Corts.
–A la espalda: Equivalent a l’actual “al dors” o “al revers”. El comissari havia de certificar la lectura pública del pregó tot escrivint la diligència de publicació darrere del mateix document.
–Dar razón: Locució que significa informar, retre compte o donar una explicació detallada de la comissió efectuada.
–Que no se entienda el negocio: En aquesta època, “entender” es feia servir sovint  com a s sinònim de “saber”, “divulgar” o “descubrir”. El text insisteix en el factor sorpresa (“con el secreto posible”) per a evitar que la població morisca amagara les armes abans de l’arribada de la comitiva.
–La data de M.D.Lxiii: La datació combina números romans en majúscules i minúscules, una pràctica notarial ordinària per a agilitzar l’escriptura manual. Confirma la data clau de la primera gran campanya de desarmament general de la població morisca del Regne de València el 1563, decretada per Felip II i coordinada sota el mandat del virrei.