La Creueta

Hem de llegir, per tant, entre línies per a deduir i reconstruir el  mosaic viu de la societat valenciana del segle XVI que sobreviu al control oficial i fred del desarmament.

Per Ignacio Gironés Guillem i Bartolomé Sanz Albiñana

Molts pobles de la comarca estan a un tir de pedra els uns dels altres. És el cas de Bèlgida i el Palomar; però també de Bèlgida i Otos. Abel Soler, en Els noms dels pobles valencians (2023: 192-3), en parlar del nom d’Otos diu: “Sent la veïna Bèlgida un poblat important i preexistent, l’assentament de pastors berbers vora la font de Baix i el barranc d’Otos -el límit- degué motivar el nom. S’explicaria així la rellevància  dels 8,7 km de “mollonera” entre Bèlgida i Otos. O el fet que la font de Baix, vital perquè els otosins begueren, abeuraren animals, llavaren i regaren hortetes, l’han arreglada sempre els d’Otos. Està a 200 metres d’Otos i a 3 km de Bèlgida, però els belgidans es reservaren el terreny on naix i el dret d’abeurada. En això consistiria, bàsicament ‘l’acord de límits’ fundacional d’Awttu”. Nom que significa, segons el mateix historiador, ‘la frontera, la divisòria, la fita’ (sud del Marroc), o bé, ‘la treva, l’acord de pau’ (oest d’Algèria).

No sabem què es devien dir, fa cinc-cents anys, uns pobles als altres, a la manera que va recollir Sanchis Guarner en Els pobles valencians parlen els uns dels altres; però segur que ho feien.

Tornem a les armes. En els documents de Bèlgida, el relat de l’escorcoll a la cerca de les armes dels moriscos no comença de la manera que hem vist fins ara en els set poblets visitats -els cinc del senyoriu d’Albaida més Otos i Beniatjar-, sinó com veurem un poc més avant.

Abans, hem d’aclarir que sols a dos pobles de la comarca (l’Aljorf i Bèlgida) trobem una segona llista de desarmament referida a les armes venudes: es tracta de les que es van poder recuperar encara que ja havien estat venudes a particulars, contra ordre, evidentment cristians vells. En el cas de Bèlgida, tots els venedors són naturals de la localitat, mentre que en la llista de venedors de l’Aljorf apareixen implicats també moriscos de Benissoda, Bufali i Carrícola. Aquests ítems aporten una informació interessantíssima pel nom dels compradors així com la preferència en l’adquisició de determinades  armes, i també pel preu desorbitat en comparació amb la mitjana de la valoració feta pels comissaris; per exemple, les ballestes són molt més cares que en altres pobles.

En el text següent ens trobem al castell de Xàtiva:

Continuant la dita comprovació de armes en lo dit castell de Xativa en presencia del dit magnific en Vicent de Arbicu comissari de sa magestat e del notari e infrascrit comparegue personalment lo magnific en Francisco Verdugo et nom de factor e per nom del noble don Guillem de Bellvis señor de la vila de Belgida lo qual dix que obtenperant hun manament que per part del dit Exmº señor duch don Alonso de Arago loctinent e capita general de sa magestat en lo present regne deValencia le es estat fet de portar les armes de la dita vila de Belgida e present [text trencat] Porta aquelles per a entregarles personalment . E axi [text trencat] lo dit manament foren tengudes les armes que lo dit en Francisco Verdugo en lo dit nom per a la dita vila de Belgida ab les que son continuades y scrites en lo inventari fet de aquelles rebudes per lo discret en Anthoni Peris notari a huyt dies del present mes de febrer del present any mdlx y tres e sent comissari lo magnific micer Guerau assessor del [ text trencat] de Xativa en la forma seguent:

En la versió actualitzada diu:

Continuant amb la comprovació d’armes esmentada al castell de Xàtiva, en presència de l’il·lustre Vicent d’Arbicu, comissari de sa magestat, i del notari sotasignant, va comparéixer personalment l’honorable Francisco Verdugo. Ho féu en nom de l’administrador i en representació del noble Guillem de Bellvís, senyor de la vila de Bèlgida, qui va dir que, en compliment d’una ordre de l’excel·lentíssim duc Alfons d’Aragó, lloctinent i capità general de sa magestat en este regne de València, se li ha ordenat de portar les armes de Bèlgida i presentar-les [text trencat]. Les du per a lliurar-les personalment. I així [text trencat] segons l’ordre, foren rebudes les armes que Francisco Verdugo, en nom de la vila de Bèlgida, lliura juntament amb les detallades i inscrites en l’inventari, rebudes per l’honorable Antoni Peris, notari, el huit del present mes de febrer de 1563, amb l’il·lustre misser Guerau com a comissari, assessor del [text trencat: governador?] de Xàtiva, de la forma següent:

Glossari de canvis més significatius:

Magnific / Noble: S’han mantingut o adaptat com a títols de cortesia (il·lustre, honorable).
Lo dit / La dita: S’ha substituït per l’esmentat o l’esmentada, que és la forma natural en el llenguatge jurídic modern.
Infrascrit: S’ha adaptat per sotasignant.
Obtenperant hun manament: S’ha adaptat com en compliment o obeint una ordre. Del verb llatí obtempero (1a conj.): obeir, obtemperar, sotmetre’s a.
Loctinent: S’ha actualitzat a la grafia moderna lloctinent.

Tot seguit hi trobem, com en la resta de pobles, el conegut inventari d’armes confiscades. Però més enllà de la fredor dels inventaris dels posseïdors d’armes i de la taxació de cada peça en els escorcolls,  realitzats casa per casa, els documents del desarmament de 1563 als pobles de la Vall d’Albaida guarden una riquesa que supera el simple control militar. L’aplicació de la Reial Cèdula, la Pragmàtica i el Reial Edicte d’aquell any —escampats per tot arreu pels missatgers reials— no fou un procés homogeni; ben al contrari, l’ús detallat dels títols de cortesia, de dignitat i els honorífics, tant dels cristians vells com dels moriscos, actua com un mirall de les estructures de poder i reconeixement social de l’època, i dóna al text un color i sabor especials. 

Són precisament eixos detalls de protocol i deferència els que fan que cada lloc siga únic i diferent dels altres, amb una identitat pròpia, des d’Atzeneta d’Albaida fins a l’Aljorf, Benissoda, Bufali, Carrícola, Otos, Beniatjar, i converteixen eixes llistes de ferro i fusta en un retrat viu de la personalitat de cada poble i la seua gent.

Hem de llegir, per tant, entre línies per a deduir i reconstruir el  mosaic viu de la societat valenciana del segle XVI que sobreviu al control oficial i fred del desarmament.

Centrant-nos en la forma en què està redactada l’acta de l’escorcoll de Bèlgida, fa la impressió que l’amanuense no siga el mateix dels altres pobles: només cal comparar-la amb la d’Otos on el nom del poble encapçala el full i duu una creueta damunt, i una estranya E a l’esquerra. En el cas de Bèlgida, el relat va a continuació de la signatura de l’acta redactada pel notari de l’inventari del poble anterior.

Dels llocs estudiats fins ara, el de Bèlgida revesteix un interés especial ja de les quaranta-set cases escorcollades dóna la casualitat que en dèsset s’han venut les armes a gent identificada del Palomar (setze) i de Bèlgida (un), pobles que disten entre si uns dos quilòmetres. Hi ha vint-i-sis persones que hi compren armes. Açò ens fa pensar que l’ordre de desarmament no era tan secreta com s’havia planificat per les autoritats, i molts veïns de Bèlgida van voler fer l’agost en la venda de les armes abans que els oficials encarregats feren acte de presència.

Tenint en compte la curta distància entre Bèlgida i el Palomar, tanquem els ulls i imaginem la rapidesa amb què corrien les notícies.

Els registres documentals de l’escorcoll recullen situacions com ara armes venudes a correcuita, excuses dels veïns per a intentar justificar l’absència d’armes en determinades cases: uns deien que les havien venudes el dia anterior, un que no en tenia cap des de la Germania (és a dir, de feia més de quaranta anys), un altre que feia dos anys que ja no en tenia, un veí digué que la que tenia li havia caigut i s’havia trencat; un morisc assegurà que “la semana passada la vene a don Miguel Bellvis en paga de blat o per trenta sous que li devia”, un altre que la tenia rovellada i en mal estat, un afirmà que és “manco de una ma”, etc. En fi, una tirallonga d’excuses difícils de creure.

Tot i els romanços dels moriscos, les cases van ser registrades una rere l’altra “per lo dit noble Guillem Bellvis en presencia i asistencia del dit magnific micer Melchior Guerau”, i les armes dutes al castell de Xàtiva:

Totes les quals armes per lo dit magnific comissari qui dessus foren acomanades al dit noble don Guillem de Bellvis, señor de dita vila de Belchida manant a daquell tinga totes les dites armes en comanda per sa magestat en loch sut e segur y que no done ne liure aquelles a personha alguna fins tant altrament per sa magestat hi sia provehit lo qual dit noble don Guillem confessa tenir en son poder y comanda per sa magestat perque renuncia etc. y promete tenir aquelles en bona custodia en loc tut y segur e no donar aquelles a persona alguna fins tant altrament per sa magestat hi sia provehit E per ço obliga etc. de totes les quals coses lo dit magnific comissari qui dessus requeri a mi dit Hieroni Peris notari cui rebes acte publich lo qual per mi li fonch rebut.