La Creueta

Signatura amb floritura del notari Frances Pinto de Xàtiva, que redacta acta del desarmament de l’Aljorf (ARV)

L’Aljorf és un exemple de lloc amb molt de tràfic d’armament, cosa que ens fa pensar que l’ordre de desarmament no fou tan secreta com creien les autoritats

Per Ignacio Gironés Guillem i Bartolomé Sanz Albiñana

Després dels articles introductoris de la série dedicada als cinc llocs del senyoriu d’Albaida El desarmament dels moriscos d’Atzeneta d’Albaida: context i apunts onomàstics i El desarmament de 1563: documents per a l’antropologia i l’etnografia d’Atzeneta, passem a parlar del desarmament dels moriscos de l’Aljorf, actualment un barri d’Albaida.

Tal com va passar en el cas dels escorcolls d’Atzeneta i de Benissoda, els de l’Aljorf i Bufali es van fer en una mateixa crida. Els desarmaments de Benissoda i de Bufali els tractarem més avant, i amb el desarmament de Carrícola tancarem la série. Per cert, encara no sabem per quin motiu el d’Atzeneta i el de Carrícola no es feren en una mateixa crida, tot i ser dos pobles que es troben l’un al costat de l’altre.

L’Aljorf és un dels dos pobles dels quals es conserva una segona llista de les armes venudes; l’altre és Bèlgida. En els documents de l’escorcoll de l’Aljorf apareixen també moriscos de Benissoda, Bufali i Carrícola. Això ens indica el contacte estret que tenien els pobles del senyoriu d’Albaida, no sols per transaccions econòmiques (sobretot en el camp de l’agricultura i la ramaderia), sinó també per desavinences, litigis i juís per diverses causes.

A poc a poc aclarirem problemes textuals i de diferent índole que apareixen en els papers, a escala general o a nivell més particular, com puga ser un poble determinat.

L’Aljorf és un exemple de lloc amb molt de tràfic d’armament, cosa que ens fa pensar que l’ordre de desarmament no fou tan secreta com creien les autoritats, i queda palés, d’altra banda, que fins i tot les autoritats participaven en eixa compravenda segurament amb la finalitat d’armar els seus vassalls en cas de germania.

Quant a la llengua, continuem observant la inestabilitat i variants ortogràfiques pròpies de l’època que es caracteritza per la inestabilitat gràfica que du a escriure una mateixa paraula de diverses formes, també els noms de pobles i llocs. Això fa que sovint la interpretació dels textos resulte problemàtica, de manera que a vegades no se sap gaire bé la procedència de determinades armes (pobles, propietaris, etc.)

Antroponímia i toponímia

Per la dificultat que per al cas d’Aljorf presenta la classificació per separat d’aquestes dues parts de l’onomàstica, hem optat per ajuntar-les, cosa que el lector comprendrà perfectament en arribar al punt sobre els noms dels habitadors del lloc: sembla que s’hi havia congregat gent de tots els pobles del voltant per a fer negoci amb les armes abans que la crida tinguera lloc.

Donada la proximitat del lloc a Albaida, resulta molt comprensible el tripijoc armamentista que hi tingué lloc entre cristians nous i vells.

Els personatges importants, els que mouen els fils d’aquest entramat, es repetiran de poble en poble i ja no els tornarem a repetir. Són:

1. Don Phelip II, rei de Castella, d’Arago, de Leo, de les dos Sicilies, de Jerusalem. D’Hongria, de Dalmacia, Croacia, de Nauarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Sardenya, etc.
2. [Papa Pius IV (1559-1565)].
3. [Arquebisbe; bisbes auxiliars: Francesc de Navarra (1556-1563);  Joan Segrià (1547-1568) i  Francesc Mejía de Molina (1559-1573)].
4. Duc don Alfons d’Arago [virrei, 1558-1563], lloctinent i capita general del regne de Valencia, duc de Segorb i de Cardona, gran Condestable d’Arago, marques de Pallas, comte d’Ampuries i de Prades, viscomte  de Vilamur, senyor  de la Baronia Dentensa.

Pel que fa als personatges nous, els particulars que intervenen en l’escorcoll de l’Aljorf són:

1. El scriger [escrivà] de don Miguel Soto.
2. Miguel Johan de Soto Ferrero, comissari, alladrer, “cavaller sorrogat per lo molt lloctinent de general governador en lo present regne de Valencia”… “cavaller sotrogat [sots-lloctinent, sots-delegat, en lloc de] de governador de la dita ciutat y comissari per assistir al desarmar dels moros nous convertits dels lochs de Buffali y Aljorff del illm. Señor compte d’Albayda…”.
3. “el baron por si o por sus oficiales”.
4. Jusep (Jaume) Montoro, notari de la vila d’Albayda.
5. Josep Soler, “ciutadà tenint carrechs del dit loch de Bufali” [apareixerà a Bufali]
6. Noms dels habitadors del lloc de l’Aljorf. Uns tenien armes en casa, uns altres en casa de veïns o familiars; i alguns no en tenien. Tot eixe registre equival a un cens; podem dir, per tant, que en el moment de l’escorcoll, l’Aljorf té una trentena de famílies: Gaspar Ayat, Nofre Mayuri, Miquel Cudolet, Llorens Sartal, Frances Cosi, Frances Moyuri, Miquel Bolcasim, Berthomeu Maçot, Pere Aspersat, Lorens Maymat, la viuda Serilla, Johan Churrut,  Anthoni Mujuri, Johan Mojuri, Miquel Abra, Johan Axer, Pere Sot, Ausias Sot, Frances Merli, Baltasar Corrut, Gabriel Sot, Pere Barchot, Anthoni Sot, Pere Sot, Melchior Pinter, Gaspar Baex, Johan Mayuri alies Blanco, Gaspar Cosi, Pere Aniar, Frances  Tarraset, Frances Mayuri alies polil, Anthoni Sot, Johan Mayuri. En l’escorcoll també apareix gent d’altres llocs, com Pere Abes de Bufali, que lliura a Matheu de la Milla “una espasa que dix haver venut al illustre don Cristòfol en dies passats”, i Joseph Montoro “notari, manifesta dos ballestes, la una de Balihagar Redona, de Atzeneta, y de Pere Rami, de dit loch, mes una rodella de Anthoni Torromani, de Atzeneta”.
7. [Armament requisat, veí a veí: espases, punyals, ballestes, llances, rodelles, cervelleres, carcaixos; no hi consten broquers]
8. Lloc on són portades les armes una vegada confiscades: Albaida.
9. Forasters a qui es confisca armes a l’Aljorf i poble de procedència (algunes d’aquestes armes foren comprades en altres pobles): Pere Batiani de Bufali; Baltazar Redona d’Atzeneta; Pere Rami d’Atzeneta; Joan Mas d’Albaida ( comprà “una ballesta ab ses gafes” a Frances Maruli de l’Aljorf); Miguel Mola del Palomar a Anthoni Pintat del Palomar; Luys Mico del Palomar a Pere Pintat de Bufali; Gaspar Suaya de Bufali; Marii Pintat de Bufali; Hieroni Madot de Bufali; Bernat Vallcanera d’Albaida a Çafasa de Carrícola; Cristofol de Mila al fill d’Adois de Carrícola; Berthomeu Pinter de  Benissoda a don Cristòfol de Mila; don Cristofol de Mila a Matia Mele de Benissoda; don Cristofol Mila a Jaume Pordon de Benissoda; don Cristofol de Mila a Churrut de Benissoda; don Cristofol de Mila a Boamit de Carrícola; Pere Palluix de Bufali; Matheu Monso a Vicent Churruf de l’Aljorf; Jaume Vidal del Palomar a Pere Raget de Bufali; Pere Company del Palomar a Castalli Colmenar de Carrícola; Johan Pla d’Albaida a Pintat lo roget de Bufali; Johan Company del Palomar a Castalli Colmene[a]r de Carrícola; Johan Cathala del Palomar a Johan Faratgo; Johan Company major del Palomar a Lorens Charrut de Carrícola; Johan Soto Luis Molla del Palomar a Boachim de Carrícola “i deixada a Johan Avila hostaler de dita vila”.
10. [També s’hi menciona armament venut a diverses persones d’Albaida, de l’Olleria, del Palomar i més].
11. Testimonis: Anthoni de Valencia (porter), Hieroni Celles (calsater), “habitadors de la dita ciutat de Xativa atrobats en dit loch”. Cal aclarir que aquests testis (testimonis) són cristians vells que accidentalment estan de pas al lloc. En cada poble en trobarem sempre un parell que passaven per allí.
12. Matheu de la Milla, procurador del comte d’Albaida a qui es lliuren les armes confiscades.
13. Llocs esmentats en els documents: Xativa, Bufali, Albayda, Atzeneta, Benissoda, el Palomar, Carricula.
14. Professions, oficis, ocupacions, càrrecs: calceter/calsater, corredor, alladrer [allistador], porter, alami, hostaler, trompeta.
15. Entrenoms, identificació, etc.: Blanco, polil, menor, lo roget, major.
16. Frances Pinto, notari de Xàtiva.
17. Hieroni Baldres, trompeta públic de la ciutat de Xàtiva.

Les fórmules llatines que es repeteixen en els textos no les tornarem a incloure en els pròxims pobles per ser semblants. Es tracta d’expressions barrejades en textos on el valencià és predominant.

1. Noverint universi que Anno a nativitate Domini millessimo quingentesimo sexagesimo tercio in villa de Albayda…
2. Actum in Villae de Albayda…
3. Die octavo mensis…
4. Dictis die et anno in dicta villa Albayda…
5. Dicta die et anno in villa de Albayda inter terciam et quartam horas post meridiem…
6. nomine quo supra…
7. Ipsa et eodem die..
8. dicto nomine
9. Testes predictis

Notes explicatives

SCRIGER. La paraula “escriger”  (o  “scriger”) prové del llatí scribo, scribere: escriure. Es tracta d’una forma arcaica, que correspon a l’actual escrivent, escrivà o notari. L’scriger donava fe pública d’un acte administratiu i la seua presència era obligatòria per a garantir la legalitat del procés de confiscació. En el context del desarmament a la Vall d’Albaida, la seua tasca consistia a anotar i registrar detalladament cada arma confiscada (quantitat, tipus, estat, i preu o valoració). La seua actuació deixava constància escrita de tot allò que s’havia confiscat a cada família morisca en aplicació de la Reial Pragmàtica de Felip II.

En el cas concret de l’Aljorf, acompanya el comissari don Miguel Soto.

No ens ha d’estranyar la presència d’aquestes grafies arcaiques en la documentació de l’època, ja que la llengua administrativa sovint mantenia formes més properes al llatí o grafies medievals. De fet, en els documents examinats trobem una barreja de castellà i llatí amb el valencià.

ARA OIATS… Expliquem ara la fórmula “Ara oiats” que sentien els moriscos en ser convocats a la plaça o al carrer per a escoltar la Reial Pragmàtica i més edictes o documents oficials que anunciaven el desarmament. Significa “Escolteu”. “Oiar” ve del verb “oir” (escoltar). Amb aquestes paraules  el pregoner demanava silenci i atenció a la gent que hi havia a la plaça o al carrer perquè es disposava a llegir un document oficial. “Ara oiats queus [sic] fan a saber…”, que llegim en la Pragmàtica, vol dir “Escolteu que us fan saber…” i indica que la informació que ve a continuació és una notificació oficial de les autoritats. “… de la Sacra, Catholica, Real Magestat” és el títol oficial del monarca. “Sacra” es refereix al caràcter sagrat que té la monarquia per dret diví. “Catholica” és el títol que ostentaven els reis de la Monarquia Hispànica (concedit oficialment pel papa als Reis Catòlics i heretat pels seus successors, com Carles V o Felip II al segle XVI). Quant a “Real Magestat”, era el tractament protocol·lari del rei.

Al segle XVI, tot i que el rei solia estar absent del regne (vivia a Castella), la seua autoritat es feia present i es manifestava a través de crides: noves lleis o pragmàtiques, convocatòries de Corts, ordres directes del virrei (que actuava en nom del rei), anuncis sobre impostos o seguretat pública (com la prohibició de portar certes armes).

Com que la major part de la població era analfabeta, la forma de transmetre aquest primitiu Butlletí Oficial de l’Estat era necessàriament oral.

ALLADRER. La paraula “alladrer” referida a Miguel Johan de Soto Ferrero no té el significat d’aladrer actual, com podria semblar a primera vista. Aladre, amb el significat d’instrument per a obrir solcs en la terra no encaixa en la tasca d’un comissari reial encarregat de controlar i de dur a terme les instruccions per al desarmament, sobretot perquè els senyors no s’immisciren en les seues competències. Recordem que l’aladrer era el mestre artesà que fabricava i reparava aladres (o arades) i altres ferramentes agrícoles de fusta. El terme deriva directament d’aladre (de l’àrab al-ádar), que és com s’anomenava l’arada a les terres valencianes i part d’Aragó.

Avui dia, la paraula ha caigut en desús per la mecanització del camp, però a l’agricultura va durar fins a mitjan dècada dels anys setanta.

En realitat “alladrer” vol dir allistador o comissari d’allistament. Es tracta una forma derivada de “allistar” (posar en llista). Miguel Johan de Soto Ferrero, per tant, no era un fabricant d’arades, sinó un oficial encarregat de fer llistes, registres o inventaris. Així, aquesta autoritat delegada pel governador era el responsable del control nominal (la llista) de qui lliurava les armes, quines eren i qui quedava “desarmat” oficialment, és a dir, no conservava capacitat de defensa o revolta.

El compte d’Albaida ficat en tripijocs

Tal vegada l’aspecte més rellevant de la documentació relativa a l’Aljorf siga l’apartat dedicat a les armes trobades en mans diferents de les dels propietaris primigenis, perquè ens revelen que molt abans de produir-se l’escorcoll, tot i  la discreció ordenada, ja corria la notícia. Eixa seria la primera nota.

A més a més, un indici que posa de manifest que la relació entre moros i cristians no era ni tan tensa ni tan distant com suposen molts autors és el fet que  hi havia enteniment i complicitat entre venedors i compradors.

Un tercer aspecte seria el preu i el pagament finalment acordats, fets que ens duen a conjecturar també com devien ser les últimes transaccions fetes entre els expulsats i els cristians vells a l’hora d’abandonar les seues propietats el 1609. En el cas que ens ocupa, abans de l’escorcoll, s’aconsegueixen preus més bons que en la valoració oficial; els donen certs tipus de facilitats a l’hora de pagar (hi ha qui paga en dues voltes i qui ven a canvi d’un deute que tenia pendent amb el comprador), així com en els terminis o en la permuta per altres objectes, fets tots  que demostren bona entesa entre uns i altres.

Així mateix, podem tipificar què es un lliurament i una adquisició voluntària, o quines són les armes més cercades i valorades.

Ens falta, això sí, esbrinar quin era l’interés en la compra per part dels cristians vells. Els venedors són cristians nous posseïdors d’armes bones, però desconeixem el perfil del comprador i la vertadera finalitat de la compra.

Per no fer-ho més llarg: deduïm, en primer lloc, que algú se n’anà de la llengua i arribà als comissaris l’existència d’aquest mercat negre; en segon lloc, quina va ser la justificació que argumentaren els compradors i, finalment, qui va pagar els plats trencats.

Filant amb tot això, no sabem què li va passar a don Cristòfol del Milà, ni si l’ordre de manifestar i de lliurar les armes “dins de quatre hores (…) sots pena de servir en les galeres de sa Magestat per temps de cinch anys” també era aplicable als cristians vells amb càrrec d’autoritat que incorregueren en tripijocs armamentistes, ja que fins i tot n’hi ha qui compra en nom de don Cristòfol.