La Creueta

Equipament escolar descarregat durant la construcció de l’IES Vermellar de l’Olleria

Aquell 30 de setembre ens va visitar un nou inspector. Vam coincidir que no hi havia data per al començament de les classes i no va oferir cap solució al problema: realment no sé a què va vindre

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El paper del primer equip directiu va ser fonamental per a posar en funcionament el centre i establir el projecte educatiu. Hi havia coordinació i allò que no podia fer un ho feia un altre. Evidentment, hi van col·laborar també diversos organismes, com calia.

En aquells temps encara hi havia exàmens extraordinaris de setembre, així que els primers dies del mes vaig tornar a l’IES Cotes Baixes d’Alcoi per a les proves de recuperació programades. No m’ha agradat mai defugir responsabilitats i carregar de faena altres membres del meu departament. Ho hauria pogut fer, però vaig pensar que un dia havia de tornar al meu centre d’origen.

Per tal de situar políticament aquella etapa, cal recordar que el president Zaplana començava la seua segona legislatura; això tenia importància per al nomenament de càrrecs de confiança en la Conselleria d’Educació com explicaré més avant quan m’escabusse en els nomenaments a dit dels inspectors.

En aquell moment l’equip directiu de l’IES ollerià (encara sense nom) teníem un nou espai on treballar: els locals de l’EPA. Hi vam treballar en unes aules que m’eren familiars, ja que estaven pràcticament igual que quan les vaig deixar el juny de 1963, amb Felipe Cano de mestre. No m’ho podia creure, però així era: patis i aules exactament iguals, a excepció d’una biblioteca inexistent als centres escolars als primers anys seixanta. Per a poder treballar amb unes mínimes condicions vam demanar al Centre Social la cessió temporal d’un ordinador. També vam sol·licitar a l’ajuntament dos objectors. La conselleria ni sabia en quines condicions havíem de preparar el curs.

Una nova previsió elaborada pel cap d’estudis a primers de setembre calculava dos grups de segon d’ESO (trenta-huit alumnes en la línia en valencià) i cinc de tercer (un grup en valencià i quatre en castellà). De primer de batxillerat en vam tindre pocs dies després el llistat provisional, amb trenta-tres alumnes. Són dades interessants per tal de veure com ha evolucionat la matrícula vint-i-cinc anys després. Aquell curs no es va posar en funcionament cap cicle formatiu de Formació Professional.

El dia 8, en una reunió amb la responsable d’equipament escolar del Servei Territorial de València i la de la Unitat Tècnica, m’informaren que l’equipament començaria a aplegar a partir del 22 de setembre i que tindríem l’ajuda dels auxiliars d’obra. L’endemà em vaig entrevistar a València amb l’inspector Salvador Valle per a informar-me d’algunes qüestions pendents a què havíem de donar solució: per visites al Servei Territorial d’Educació i tocar a portes no va quedar.

L’ajuntament es va encarregar de gestionar els col·lectors, la línia de mitja tensió i l’escomesa de l’aigua; tot això amb la legalització corresponent.

L’acta d’ocupació del centre serà el dia 4 d’octubre: he d’informar la inspecció educativa que el curs no començarà la data prevista en el calendari escolar. Tot són formalismes a complir perquè no puguen dir que no vaig informar d’alguna cosa: serveis territorials i conselleria ho sabien tan bé o més que  jo. M’havien dit que el termini d’execució de l’obra passava al 20 de setembre, tot i que la resolució de la Direcció General de Règim Econòmic (adjudicació d’obres) indicava dotze mesos, és a dir, el 24 d’agost de 1999. La data de legalització de l’obra no ens preocupava: la recepció de l’obra es fa quan està tot legalitzat. Nota explicativa: quan vaig deixar l’institut el juny del 2000, encara no havia vist ni, evidentment, signat aquella famosa acta de recepció de l’obra. Ni crec que la veieren tampoc els meus successors.

El 13 de setembre es va convocar la subhasta de la mesa per a l’adjudicació del servei del bar-cantina escolar, amb la previsió que començaria a funcionar el 2 de novembre.

Per si no tenia prou maldecaps, arriba la convocatòria extraordinària de setembre de les proves d’accés a la universitat a Alacant. Van ser dies frenètics, amb telefonades al cap de magatzem, a obres, a equipament, material didàctic…

Quant a la neteja, ens van comunicar que la subhasta del servei no eixiria fins al març del 2000, i que la dotació de la primera neteja extraordinària del centre ens arribarà en una assignació al centre. Posteriorment, durant el primer any, la dotació arribarà mensualment.

Com ja se sabia, el 21 de setembre no van començar les classes, i en vaig informar la Direcció Territorial via fax. El curs encara no havia començat i ja vam patir una primera visita indesitjada: durant el cap de setmana del 27 de setembre havien entrat a l’institut i a la garita de l’obra: vidres trencats i alguns desperfectes. La qüestió de les mesures de seguretat va ser motiu d’enfrontament amb l’arquitecte, com veurem.

Encara que no era faena nostra, vam posar cartells indicadors de les diferents dependències i amb la numeració de les aules: encara no teníem conserge. Amb el regidor Ximo Úbeda vam coordinar per al 28 de setembre la descàrrega d’equipament, que va arribar en quatre camions. L’endemà en van vindre tres més. Sort que aquesta qüestió va funcionar tal com estava previst.

El centre continuava en obres per totes bandes, i encara no teníem electricitat. Així, les poques dones de neteja que hi havia treballaven allà on podien en condicions penoses, amb restes de materials per tot arreu que dificultaven la faena i no permetien avançar gaire. Parèntesi: el curs següent, al març dalt o baix, l’ajuntament va convidar a un sopar tot el personal de la neteja al restaurant Montemar (La Barraca): s’ho havien ben guanyat.

El mateix el dia 29 vaig parlar amb el diari Levante. M’havien telefonat perquè els explicara en quina situació es trobaven les obres i els en vaig fer un resum. A l’administració educativa (com a les altres) no li agrada gens ni miqueta que es canten les veritats en premsa, la qual revisa amb lupa a veure si a alguna autoritat se li veu el cul més del compte. Les administracions no volen declaracions de directius, ni d’alumnes, ni de pares ni mares. El tema de les declaracions als diaris mereix un article a part: guarde al meu arxiu la carpeta “Dossier de premsa”. Totes les conselleries i direccions territorials tenen la figura del “lector de premsa”, que llig fins i tot les publicacions de cada poble on s’editen periòdics i revistes locals. Com es poden imaginar vostés, la conselleria també té un dossier amb els noms dels elements molestos que els toquen els ous dia sí dia no, als quals van posant creuetes roges per a prendre mesures quan troben pertinent. S’ho guarden per al dia en què, quan ja els has tret les castanyes del foc, et puguen dir: “Se te ha retirado la confiaza”. Ho fan sempre de forma impersonal: ningú no vol mostrar la cara inquisidora. No saben ni res! En l’administració es tapen els uns a altres amb una estratègia maquiavèl·lica heretada de govern en govern.

El DOGV va publicar l’últim dia de setembre el decret de creació de l’institut. Bo, ja teníem una cosa. Es veu que aquesta variant de burocràcia funciona així: es fa un ban públic per a anunciar la creació d’un centre quan ja està pràcticament acabat. La burocràcia fa un camí i la realitat un altre. Eixe dia, els pares i mares van anar a València a entrevistar-se amb el director territorial. No sé si els va rebre ell o qui. Jo no vaig parlar mai amb cap de director territorial: sempre estan reunits. De fet, quan es va inaugurar el centre ja l’havien canviat: no apareix en les fotografies del dia de la inauguració.

Aquell 30 de setembre ens va visitar un nou inspector. Vam coincidir que no hi havia data per al començament de les classes i no va oferir cap solució al problema: realment no sé a què va vindre. No recorde ara si ell era el cap d’inspecció aleshores. De totes maneres, a final de curs l’havien canviat també. Quina voràgine la de conselleria, no? Hi haurien de tindre una placa en grec amb la màxima del filòsof presocràtic Heràclit: “Panta rei”, és a dir, tot corre, totes les coses (i persones) entren i ixen de l’existència en un xoc de contraris que es creen i destrueixen contínuament.

Hem eixit al periòdic Levante arran de la visita dels pares al diari i de les meues declaracions. Ho vaig saber perquè el cap de l’obra de l’empresa constructora i el seu fill m’ho van ensenyar.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria