La Creueta

Fotografia: Direcció Territorial d’Educació al carrer de Gregori Gea de València

S’alçà de la taula per a donar per acabada l’entrevista: “Oblida tot això i dedica’t a la vida fàcil. L’administració és un corró”.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Cada institut té la seua història, una història que cal contar i que té el seu interés, no només per a qui es dediquen a l’ensenyament, sinó per a tot el poble que l’acull. Una idea que m’agrada molt de repetir és que qualsevol centre d’ensenyament és, en definitiva, un poblet que funciona dins d’un poble més gran. Això sols ho entenen bé els qui viuen el món de l’educació.

La meua narració, pràcticament del dia a dia de l’institut del poble al llarg del primer curs, només la puc escriure jo. Uns altres en podran escriure de diferents, però la meua és única. La conselleria deu tindre la seua, si és que la té. Em pregunte qui hi podria fer una narració més acurada que no jo: la inspecció educativa, cert que no; està per a altres coses i, amb tants canvis interns, a més dels trasllats d’edificis, no sabien ni on parava la Programació General Anual remesa a l’inici del curs. A voltes crec que si la inspecció educativa coneix el funcionament dels centres és perquè peguen una mirada a les memòries finals que han de lliurar preceptivament.

A mi no em demanen què va passar el segon curs, però sí qualsevol detall del primer. En tinc tantes dades i anècdotes que, de vegades, em trobe ofegat. He insistit a dir que procure ser objectiu: les meues afirmacions són verificables. A més, es pot acudir als arxius. Jo, per la part que em tocava, vaig crear el meu. No només pel cas de l’IES: ho he fet sempre. Convide tothom a escriure sobre aquella  història, però no amb ximpleries i bovades sinó amb dades constatables i contrastables. Continuem.

Entre el 26 i el 28 de juny, els professors van atendre els pares, mares i alumnes, i les reclamacions que s’hi van presentar.

El 26, jo tenia concertada una entrevista amb el cap d’inspecció. L’havia demanada amb la directora territorial, però va delegar en el cap d’inspecció. La direcció territorial és un càrrec polític; en canvi, i els inspectors són funcionaris. El primer és un càrrec de confiança, ocupat –amb una mica de sort– mentre dure el conseller de torn. El segon càrrec és temporal, amb una durada que depén de la voluntat del director territorial o mentre el funcionari s’hi trobe a gust. Un inspector es pot jubilar en eixa destinació. Això té la seua importància.

Com que jo venia d’una altra demarcació no estava gaire al corrent d’on havia vingut la directora territorial que hi havia al final de curs, i a qui ja havia guipat el dia de la inauguració. Recorde que quan vaig començar la carrera docent, a mitjans dels anys setanta del segle passat, els directors territorials d’educació (delegats provincials d’educació i ciència, en la denominació de l’època) els nomenava el governador civil de cada província.

El cas és que el cap de la inspecció educativa Vicente Barberá em va rebre a la Direcció Territorial del carrer de Gregori Gea de València. El vaig trobar amb aire circumspecte i distant. No anàvem en pla simpàtic, no érem amics. Com que em parlava de vosté, li vaig seguir el joc. Els recorde que el  cap d’inspecció a principi de curs era Luís Ramos. Era un curs de canvis, i també me’n va tocar un. Jo portava escrites les preguntes: ell ja les sabia. No et pots presentar davant el cap d’inspecció educativa a comentar els resultats de futbol del diumenge anterior: cal anar al gra.

Jo prenia nota de totes les seues respostes. El veia molt segur donant-me consells, i crec que em veia com un passerell acabat d’eixir de l’ou. Ell sabia que l’objectiu de la reunió era aclarir per què no m’havien renovat la comissió de serveis com a director a l’institut. En les meues notes del moment es llig: “En cap moment l’inspector ha deixat entreveure el més mínim motiu”. Per a començar, em va vindre amb el romanç que les comissions de serveis es concedeixen com un favor. Ho va repetir fins a l’avorriment. Li vaig dir que jo no havia implorat la comissió agenollat, que era jo qui havia fet el favor a l’administració. Em va demanar que no em prenguera la decisió com una cosa personal, que la conselleria estava restringint molt les comissions de serveis: tornàvem amb la mateixa història. Em prenia per bovo. A la vista que l’home no treia a la conversa els motius que esperava que em reconeguera, li’ls vaig exposar jo: les qüestions que tot el món sabia i que li vaig lliurar escrites en un full. Ho vaig fer –i li ho vaig dir– perquè ell defugia el tema.

No va voler entrar a parlar de la meua falsa renúncia, o renúncia forçada. S’alçà de la taula per a donar per acabada l’entrevista: “Oblida tot això i dedica’t a la vida fàcil. L’administració és un corró”. En altres paraules: el cap d’inspecció em deia que volien professors que feren poca cosa als centres i, sobretot, que no els causaren problemes per a estalviar-los faena i poder viure més assossegats. Fotre, quins consells més interessants els del cap d’inspecció! I com ho podia demostrar jo tot això? Jo no tenia res a amagar; ell, sembla que sí.

Com que de primera hora ja em veia vindre que no rebria explicacions de cap altre ens de l’administració educativa, no em va quedar més remei que aplicar coneixements apresos en un curs de maquiavel·lisme avançat fet a l’estranger, concretament a Lovaina, pagat per la conselleria i per la Southern Education Library Board d’Irlanda del Nord. Vaig enregistrar l’entrevista amb una gravadora que duia oculta a l’aixella. Maquiavel diu: “el temps pot tergiversar les coses i fer passar el mal per bé i el bé per mal”.

Aquell mateix matí, l’inspector Garcia m’havia comunicat que havia trobat una professora de matemàtiques de l’institut d’Albaida a qui proposaria com a directora. Em va deixar caure que la no renovació venia de més amunt de la directora territorial. No m’ho vaig creure. Per damunt d’ella només hi havia els directors generals i el conseller, i no creia que aquestes persones perderen el temps amb un pobre sergent com jo. A més, el meu nomenament no venia signat per cap d’ells sinó per un director territorial.

L’inspector de centre continuava mirant de solucionar la composició de la resta de membres del nou equip directiu. L’aleshores secretària no sabia encara si continuaria. Ell estava molt segur del que deia, però jo tenia els meus dubtes. No recorde ara si els mestres d’aquell curs (primer cicle) també estaven tots en comissió de serveis o hi havien arribat per concurs de trasllats. Imagine que era en comissió de serveis, perquè van vindre quan el centre encara no estava creat, i difícilment es pot traslladar ningú “per concurs de trasllats” a un lloc que no existeix.

La bona qüestió és que ni l’inspector sabia si la mena comissió acabava el 30 de juny o el 31 d’agost: ho va preguntar en els serveis territorials i li van contestar que no ho sabien. De pena! L’assumpte dugué cua a l’hora d’incorporar-me al meu centre de destinació definitiva com ja contaré en un altre capítol. Dic tot açò per als que veuen les partides de pilota asseguts en una butaca, perquè sàpien exactament com funcionen les coses en l’administració.

A les 14:30 d’eixe dia, l’inspector Garcia em confirmà que la professora proposada per a directora havia acceptat, i que tindria com a cap d’estudis una professora d’anglés del seu institut. L’inspector degué dormir satisfet aquella nit: ja tenia resolt el trencaclosques, encara que tres dies més tard una nova peça es mogué. Al final, la composició del nou equip directiu va patir un altre canvi. Amb tot, i fent servir les paraules del professor de física i química a qui m’he referit altres vegades, el tema ja no em feia fred ni calor.

El 29 de juny, de matí hi va haver claustre, que vaig aprofitar per a desitjar bones vacances a tothom, sort als opositors, i vaig donar les gràcies a tot lo món pel treball al llarg del curs. De vesprada vam fer consell escolar, el qual, segons les notes que vaig prendre “manifesta no pronunciar-se sobre la proposta de nomenament de nou director, ja que no es compleix el procediment establert en els articles 16 i 17 del ROFIES. El consell escolar dóna suport a la gestió de l’actual equip directiu i en demana la continuïtat.”

El curs s’havia acabat. Els professors i els alumnes començaven les vacances; els obrers, per la seua banda, continuaven d’ocupes. A mi només em restava un acte protocol·lari l’endemà. Eixe acte, no cal dir-ho, també va sorprendre l’inspector de centre: segur que no havia vist mai el que hi va veure aquell dia, ni crec que ho tornara a veure.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria