La Creueta

L’objectiu era l’adoctrinament subtil en la ideologia nacionalcatòlica en què la religió, la pàtria i el respecte a l’ordre jeràrquic eren parts fonamentals de la bastida del règim.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

En la nostàlgia de la vida que s’esmuny, els carrers de la meua infància s’han transformat, el veïnat ja no hi és, la vida d’antany s’ha esvaït, les petjades s’han perdut sense a penes deixar empremtes, i els xiquets ja no es belluguegen com abans. La matèria fràgil de la vida quotidiana flueix heraclitiànament; actua  com una piconadora del temps, cruelment.

I en eixe córrer incessant de la vida, de vegades pense que només em queden els quaderns escolars, com a matèria tangible, per a atrapar aquell temps boscós i nebulós.

Els quaderns escolars són una font valuosa d’informació com ja he dit altres voltes. Sort que en conserve uns quants i vaig espigolant-ne els ensenyaments més diversos de l’escola primària franquista de finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Els que tinc ara entre mans són del curs 1960-61, quan jo tenia nou anys.

Hui em centraré en les consignes, màximes i valors que hi trobe i que són autèntiques joies, ja que contenen una moralitat o lliçó. Imagine que el règim franquista les usava com a element pedagògic per a aconseguir ciutadans disciplinats, submisos, obedients i amb esperit de sacrifici. S’haurien pogut fer servir refranys o proverbis, aprofitant la riquesa paremiològica del castellà, per a intentar els mateixos objectius, però segur que algun cap pensant del règim ho degué desestimar i s’inspirà i begué en altres fonts.

No recorde de quina matèria formaven part, però no m’estranyaria que aquestes pindoletes tingueren caràcter transversal, un concepte modern que llavors encara no s’havia inventat. Probablement, pels conceptes morals i cívics que hi trobem (una mena de catecisme cívic), es devien inserir en la Formación del Espíritu Nacional.

En (re)llegir-les s’entreveu de seguida l’element pedagògico-moral i ideològic implícit. L’objectiu era l’adoctrinament subtil en la ideologia nacionalcatòlica en què la religió, la pàtria i el respecte a l’ordre jeràrquic eren parts fonamentals de la bastida del règim. Les consignes, curtes, eren fàcil de memoritzar; a més, sempre s’acompanyaven de dues o tres línies explicatives per tal que quedaren més ben assentades en el cervell. Una que no he oblidat deia: “No vuelvas sobre tus pasos”. La metodologia de l’explicació breu de l’evangeli del diumenge, dissabtes de matí, era semblant però més llarga.

Aquella escola no es podia entendre sense una disciplina fèrria en què el mestre representava l’autoritat moral i cívica. El règim transmetia valors i normes de conducta que a voltes es reforçaven amb l’ús gens estrany de la vara; en una de les meues escoles eixe instrument omnipresent tenia nom propi: “Doña Evarista”. I no l’havien batejada els alumnes, sinó el mestre mateix. Com oblidar aquelles paraules màgiques del mestre, els dimarts de vesprada, quan avisava: “Doña Evarista sale a la pista”. A continuació venia la murga de “pretérito imperfecto de subjuntivo del verbo ‘andar’”, i varà al palmell. Era la metodologia de l’època, amb el castic físic quotidià, socialment tolerat: ningú es posava les mans al cap per eixos procediments. Cap de pare hauria gosat (de fet, no hauria pensat) d’anar a dir-li al mestre que no tocara el seu fill. I quan la vara descansava, la seua funció la complien els estirons d’orella o de les patilles, els carxots o copiar cent vegades “No volveré a hablar en clase” o qualsevol màxima predilecta del mestre de torn. No sé com s’actuava amb les xiquetes.

Moltes de les consignes que relacione a continuació es repetien al llarg del curs, les voltes que fera falta.

· Mañana no, ahora.
· Bien por mal.
· Esclavo no puede ser el pueblo que sabe morir.
· Mal por bien.
· Sé sincero aunque te perjudique.
· Ser español es nuestro mayor orgullo.
· Quien no se supera, retrocede.
· Entre dos acciones buenas escoge siempre la más hermosa, aunque sea la más difícil.
· Tiende tu mano.
· No eres tú solo.
· Vivir es convivir.
· Eres parte de España.
· Sumar i no restar.
· Firmes en nuestros propósitos.
· El miedo no sirve.
· Elige lo más difícil.
· Quien maltrata a un animal, no tiene buen natural.
· El temor de Dios es el principio de la sabiduría.
· La educación es el adorno y la riqueza del pobre.
· El hombre necesita del hombre.

Els castics formaven el caràcter, i les consignes, la ment. De vegades els missatges s’endevinaven en els dictats i les mostres: ensenyaments morals del poble romà, el valor dels numantins enfront dels romans, etc.

Amb els quaderns a la mà observe que la meua ortografia va millorar al llarg del curs, tot i que continuava fent faltes; i que  inconscientment la interioritzava sense gaires explicacions: s’aprén cometent errors. És una màxima del procés ensenyament-aprenentatge que el gremi d’ensenyants coneix molt bé. Aquells dies, crec que ho he dit diverses vegades, llevat de l’Enciclopedia Álvarez no teníem més llibres: ni a casa, ni a la biblioteca d’aula (inexistent), ni a la biblioteca municipal (als pobles menuts no n’hi havia). Tampoc els Reis d’Orient estaven massa conscienciats amb eixa mena de regals, tot s’ha de dir.

Vaig acabar el curs 1959-60 fent una mostra de cal·ligrafia. Durant molt de temps vaig creure que no féiem exàmens, però ara veig que eixe final de curs en vaig tindre un de “Primer Grado” amb continguts de ciències, càlcul, escriptura, redacció (completant frases), aritmètica, gramàtica i geometria. Però no trobe cap examen de “Historia sagrada” i “Religión”, dues matèries fonamentals d’aquells temps.

L’última classe d’aquell curs va ser el 4 de juliol i no recorde que ningú es queixara de la calor que feia. En aquell temps ningú es queixava de res.

Tant de bo ma mare m’haguera guardat tots els quaderns de l’etapa infantil, ara podria fer-ne un estudi més complet: espere que amb l’elaborat a partir del meu material disponible ja es puguen fer una idea.

No crec que ningú pense que un servidor odiava l’escola i tenia avorrits els mestres. En absolut. Sempre els vaig respectar i estimar.