Forografia: acte d’inauguració oficial de l’IES de l’Olleria
Feta la visita protocol·lària i el piscolabis ràpid en la cantina, les autoritats van pegar a fugir sense ni acomiadar-se. Ho recorde molt bé.
A la vista de les circumstàncies, de bon començament vaig oldre que el curs no seria gens fàcil. No em fa fallar l’olfacte. L’inici de curs havia sigut difícil: ningú dels que ho van patir ho posa en dubte. Però ni el més pessimista hauria pogut pronosticar la cursa d’obstacles en què es va convertir el curs: uns d’externs i uns altres d’interns.
De qualsevol manera, qui estiga atent als principis de curs escolars sempre trobarà el mateix: jubilacions de professors, places docents o substitucions de professors per cobrir, centres no acabats, plans de comprensió lectora i de matemàtiques per millorar en l’avaluació (més aïnes concurs) PISA, etc. Tot això és clàssic. Un inici de curs sense problemes seria una anomalia.
Per a qui haja perdut el fil, continue explicant què va passar, mes a mes, fa vint-i-cinc anys. I ho faig amb la finalitat que ningú puga tergiversar en una tertúlia de bar, com qui fa un acudit, afers que desconeix per no haver-los viscut. Resulta molt fàcil de criticar sense saber bé les coses, només d’haver sentit campanades. I als qui ho van viure els demanaria què van fer per millorar la situació en el dia a dia: no s’entén que passara allò que va passar si tothom estava al seu lloc fent el que tocava en cada moment. N’hi ha que es van dedicar a posar bastons a les rodes. Tinc bona memòria, com es pot veure.
Tornem a la cronologia. El primer de febrer vaig demanar a les estameres d’Alcoi alguns bidons per a fer papereres per als patis. No hi va haver cap problema, i l’Ajuntament de l’Olleria hi va enviar una furgoneta per a carregar-ne tants com van poder.
El cap d’estudis feia números sobre quants professors necessitaríem el curs vinent, i van instal·lar una cuina Fagor, sense la marmita perquè no hi havia connexió elèctrica al lloc on anava. També es va posar en funcionament un aparell de vídeo en la sala multiús.
Done detalls perquè es veja que les coses no queien fetes del cel. D’això, els professors que venien, feien les classes i se’n tornaven a casa, no se n’adonaven, no ho podien veure. Són coses que només saben els membres de l’equip directiu i quatre o cinc persones més. Punt. Evidentment, hi ha una intrahistòria de l’institut que se n’anirà al clot amb mi.
A més de la marmita, la fregidora, etc., en les meues notes de primeries de febrer apareixen noms i més noms relacionats amb Egevasa, Cegas, Iberdrola, etc. Alguna queixa sobre algun professor per part de pares i mares, problemes d’integració d’alguns alumnes, algun cas d’assetjament… Coses prou normals en les comunitats escolars.
El 4 de febrer, el regidor d’Educació i jo anàrem a l’empresa La Mediterránea a concertar una visita del col·legi italià “Julio Cesare”.
El dia 7 vingueren a arreglar l’alarma que no funcionà durant el cap de setmana: sembla que per culpa d’algun sensor. La calefacció no funcionava tampoc: detectava l’error número 5. I arribà també la qüestió de la xarxa RDSI. Vaig atendre l’assessor de valencià perquè la professora estava de baixa. Conselleria em comunicà telefònicament que enviaven tres lots de material per a ciències socials, ciències naturals i valencià amb un valor de 100.000 pessetes.
Les eleccions de l’AMPA es van fer el dia 8, i aquell mateix matí m’avisaren que el dia 10 s’inauguraria l’institut. Els preparatius, em digueren, els havíem de concretar amb l’ajuntament: banderes, plantes, la cinta que s’ha de tallar, descobriment de la placa commemorativa, paraules del conseller, del batle i del director, recorregut pel centre, piscolabis, etc. En aquell moment vaig comprendre l’objectiu de les visites recents del batle i de l’arquitecte.
Dues hores abans de l’hora de la inauguració es va presentar la cap de protocol de conselleria a revisar els preparatius. Aquests actes tenen una finalitat: mostrar la cara amable de l’edifici que s’inaugura i dissimular el que hi puga haver de lleig. Ella i jo vam fer el recorregut que més tard havia de seguir la comitiva del conseller. En arribar al laboratori de física i química, amb les caixes del material encara per obrir i el laboratori per muntar em va amollar, en castellà: “El laboratori, tancat! I ja en parlarem”. En un altre capítol entraré en la casta professoral sui generis amb què els directius topen de vegades, amb la inoperant actuació de la inspecció educativa.
Més coses. Després de l’arribada del conseller Manuel Tarancón i tot el seguici i de les típiques abraçades dels concurrents, una vegada tallada la cinta, li vaig comunicar com a màxima autoritat educativa –per si no ho sabia– que el professorat interí feia vaga, i que seria un dia difícil per al centre perquè la major part del professorat n’era. Això ens faltava! No em degué sentir, el conseller, i no em va respondre amb cap indicació. Recorde vagament les paraules del conseller i les del batle en l’acte protocol·lari. Les meues, que duia escrites, deien:
“Benvinguts siguen tots al nostre institut. Benvingut senyor conseller, benvingudes autoritats civils i educatives. Benvinguts tots els presents i convidats a aquest acte. Hui és un dia gran per al meu poble, que m’agradaria que recordaren tots els que estrenen aquest edifici. Un somni s’ha fet realitat: tenim l’institut, encara que el camí no ha estat gens fàcil. L’institut és un lloc on es transmeten coneixements i també s’aprenen valors per a la vida. A vegades em pregunte si els alumnes deixaran que els professors puguen fer el seu treball.
En el nom de la comunitat educativa que represente i en el meu propi, gràcies a tots els organismes i persones que han fet possible que hui estiguem ací inaugurant este centre educatiu. Hui, repetisc, és un dia important per a la història de l’Olleria: els alumnes de secundària ja no s’hauran de desplaçar a Xàtiva, Canals o Albaida per a continuar els seus estudis.
En la meua època d’estudiant de batxillerat recorde que anava a l’institut d’Albaida, i altres ho feien a Xàtiva. Estimava els professors i ells també m’estimaven. Els recorde molt bé. Procurava no faltar mai a classe i si perdia l’autobús que venia d’Aielo i després anava a Alfarrasí, me n’anava en autoestop. Als anys seixanta, els alumnes encara coneixien el significat de la paraula respecte. Estimava els meus companys de la comarca i era una persona molt feliç, etc.”.
Per la seua banda, el conseller va referir-se en el seu parlament al nombre de centres que eixa legislatura es posarien en marxa. Estaven, per tant, en la tasca urgent de posar creuetes al llistat de centres inaugurats.
Feta la visita protocol·lària i el piscolabis ràpid en la cantina, les autoritats van pegar a fugir sense ni acomiadar-se. Ho recorde molt bé. Es veu que hi havia més inauguracions aquell dia en l’agenda del conseller. També recorde que els professors estaven molt molestos perquè no els havien convidats a l’acte. Encara com! Si els alumnes s’hagueren quedat sols a les aules, no sé què hauria passat. Jo vaig fer el que la cap de protocol m’havia indicat. A més, el conseller d’Educació venia a veure el centre i les aules en funcionament i no a departir amb el professorat i alumnat pels corredors i pels patis: això podíem fer! Com es nota que molta gent no havia assistit mai a actes d’aquests.
Després, com que faltaven molts professors eixe dia, els alumnes es van descontrolar i molts van saltar les tàpies dels patis. Quina vergonya! Més tard vaig rebre una telefonada de la directora general de Centres, Conxa Gómez Ocaña, per a disculpar-se per no haver-se acomiadat. Va ser l’única de totes les autoritats que ho va fer, i n’hi havia un bon grapat: el cap d’inspecció educativa, l’arquitecte de conselleria, la directora territorial, el director general de Règim Econòmic, algun diputat autonòmic, etc. Es veuen perfectament en les fotografies.
Crec que eixe dia no van treballar els operaris de la constructora: devien tindre el dia lliure per a no molestar la inauguració amb els sorolls que havíem patit nosaltres fins llavors i van continuar la resta de curs. Als professors que tenien classe els havia demanats que es responsabilitzaren dels seus grups, i als que tenien lliure els havia dit que podien assistir a l’acte. Recordem que faltaven molts professors, i el control de l’alumnat no estava garantit. D’altra banda, no tenia gaire sentit desvirtuar la vaga dels professors que havien optat per secundar-la i demanar-los que es feren càrrec dels alumnes desatesos per a no deslluir l’acte. Quan els professors fan vaga és per algun motiu i volen que es faça palés el seu descontentament. Estar al capdavant d’un centre no sempre és divertit. Ah! No recorde cap pancarta reivindicativa aquella jornada.
Aquell mateix dia 10 era el Dia de l’Arbre, sense activitats per raons òbvies. I de vesprada es va constituir l’AMPA, encara pendent.
+ 25 anys de l’institut de l’Olleria
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!