La Creueta

La pregunta del milió és encara la mateixa: què cal transmetre als que vénen darrere? Quin llegat posem exactament en les seues mans? I, sobretot, qui pren la decisió final de dir “açò sí, allò no”?

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Partim d’una pregunta ben senzilla: què considera la societat que s’ha de transmetre d’una generació a la següent?

En educació, el més important no és preparar per a una professió concreta, sinó més aviat formar per a la vida en comú, per a una convivència plena i democràtica. Ara, ben bé sembla que els dirigents hagen rebut instruccions precises sobre què cal transmetre a les noves generacions.

En tot cas, la pregunta de fons que ens hem de fer és una altra: les polítiques escolars, sempre canviants i sovint sotmeses als vaivens partidistes, redueixen realment les desigualtats socials? Promouen efectivament la integració de cultures diferents? Convé no perdre de vista que caminem irremissiblement cap a un melting pot —per fer servir eixa coneguda expressió anglosaxona—, un mosaic cultural on la diversitat és ja la regla i no l’excepció.

S’ensenya realment a l’escola el respecte al medi ambient? S’hi fomenta de veritat la igualtat efectiva entre homes i dones? O tot açò es deixa, massa sovint, en mans de la bona voluntat del professor que de manera individual ho incorpora com pot a les seues programacions? Hi ha realment una institució superior que supervise i garantisca què es fa dia a dia a l’aula?

I de tot açò que plantege, se n’ha de fer responsable únicament l’escola? Quin paper hi juguen els pares, les famílies i la resta de la societat en eixe «currículum vital» que va molt més enllà de les parets del centre escolar?

Transmetre no significa, en cap cas, mantenir el passat en un estat inalterable o petrificat. Cada generació rep un món que no ha triat: la seua tasca principal consisteix a comprendre’l, indagar-hi, adaptar-lo a la seua realitat i, finalment, canviar-lo i millorar-lo. Per això, la missió fonamental de les polítiques escolars ha de ser posar a l’abast de l’alumnat els instruments intel·lectuals i crítics necessaris per a poder avançar de manera autònoma.

La pregunta del milió és encara la mateixa: què cal transmetre als que vénen darrere? Quin llegat posem exactament en les seues mans? I, sobretot, qui pren la decisió final de dir “açò sí, allò no”? L’educació no sols prepara per al mercat laboral, sinó que negocia i dibuixa el món futur, un món en transformació permanent que necessita ajustos ètics i socials continus.

Tots, vulguem o no, transmetem a les noves generacions un bagatge compartit. Recorde sovint com mon pare em deia que calia plantar arbres perquè les generacions futures tingueren fruits. La lliçó no pot ser més senzilla ni més profunda: sense plantar no collirem.

Tanmateix, eixa vella metàfora necessita hui una adaptació urgent. Si no transmetem valors ferms que les noves generacions puguen disseminar, no contribuirem a la construcció d’un món més just, humà i habitable. Si no plantem a temps les llavors del respecte a la diferència, de la protecció del medi ambient, de la cultura de la pau, del foment de la convivència i de la cura de la nostra gent gran, senzillament no estarem preparant les condicions per a deixar un món millor als qui ens succeiran.

Segurament, les autoritats educatives tenen un bon grapat de valors més que a mi ni em passen pel cap,  i que, imagine, els inspectors d’Educació, d’altra banda, s’encarreguen de recordar als directors i professors en les visites periòdiques d’inspecció als centres escolars.

En una altra entrega sobre el món educatiu parlaré dels meus pensaments generals sobre PISA 2025.