La Creueta

Taulellet del s. XVIII amb un cisteller. Fotografia d’autor desconegut.

La desaparició dels oficis tradicionals sol sobrevindre després de la irrupció d’elements més útils, més barats, més eficients, així que s’imposa una dosi justa de nostàlgia.

Per Xavi Constant

L’ús massiu de plàstics i carrets de compra amb rodetes va agranar quasi tot el gremi de cistellers, i els nous temps, cada vegada més frenètics, presagiaven la fi d’una tasca de tradició mil·lenària. Encara que Juan Sanchis va incorporar al producte la canya índia —el rotang, flexible i molt resistent—, la globalització, o en altres paraules, les importacions de la Xina a preus imbatibles de paneres, banastes, estores, canastres i canastrells, va obligar el bellusser a abaixar la persiana.

En haver anomenat la Xina, permeteu-nos de fer una digressió filosòfica de caràcter oriental per a dissipar momentàniament la melancolia:

La cistella, com a ser-en-si, simbolitza la tradició, la natura incontaminada, l’harmonia amb el medi; però no oblidem la importància del seu no-ser. Com diu el Tao Te King —Dào dé jīng, en el sistema pinyin—, el mil·lenari Llibre del Camí i la Virtut:

«Es modela el fang per a fer un recipient,
però la utilitat
resideix en el seu buit.

S’obrin portes i finestres
en els murs d’una casa,
i és el buit el que permet habitar-la.

En el ser centrem el nostre interés,
el no-ser complix una funció».

I ara, tornem a l’assumpte amb mentalitat valenciana.

La desaparició de l’ofici de cisteller a Bellús s’afig a la d’unes altres activitats que expiraren les últimes dècades: pregoner, modista, cordeller, barber, perruquer, empeltador, podador-esporgador de fruitals, vaquera, estanquera, desborrador, formatgera, pastisser, telefonista, verduler, practicanta, ferroveller-desballestador, teixidora, forjador, fuster, gessaire, banyista, pastor-duler, midadora, peixater, matancer…

Hi hem d’incloure les pretèrites ocupacions ambulants de forasters que sovintejaven i trepitjaven les places i carrers de Bellús, com l’esmolador —rodava en bicicleta, després en una motocicleta Guzzi amb aspecte de formiga roja, més tard en Vespa i, en arribar al poble, xiulava uns glissandos acabats en una brusca codetta de tons aguts amb un instrumentiu—; el peller —el Bollo de l’Olleria, eternament vestit amb un pantaló de peto blau amb tirants i coronat amb una calbesa en forma de ferradura, baratava pells de conill, i despatxava menuderies i guilindaines a la porta de darrere d’una furgona DKW–; l’arrier —acompanyat d’una mula ambladora guarnida amb una sària, venia arrop, talladetes i mel de romer—; el polero —el xurrer de Benigànim es desplaçava sobre un icònic tricicle motoritzat amb baguls de fusta preparats per al transport de gelats de sabors tradicionals.

A les portelles de «darré» cases oficiaven l’esquilador i el ferrador. El primer trasquilava equins, els tallava els pèls i les crineres. El segon faenava al corral del Palau, i més tard va ocupar la presó adjunta després que la Moràvia fora ingressada a l’asil de Benigànim —ferrava mules i haques entre eixams de mosques, tàvens, bafarades denses i aspres de tabac negre, pudor de bonyigos, pixums agres de les cavalleries, i emanacions de cagaferros i sofre del carbó en la farga—. Tots dos, esquilador i ferrador, es protegien de coces i mossos sedant els quadrúpedes amb un torcedor que li pessigava el morro.

De tant en tant, altres forans arregladors d’andròmines s’establien un dia sencer, assentats a la vorera de la placeta del Botet, entre casa Madrona i la Fustera, lloc cardinal del «decumanus maximus» bellusser, des d’on feien visible la seua presència. Entre ells, el llanterner —Andrea, gitano de Benigànim, amb un gruixut i ostensible anell d’or en un dit, arreglava perols, paraigües, cossis i llibrells—; l’encordador de cadires —un castellà eixut amb ulleres de pasta de muntura negra que fumava en pipa recta entre garbes de boga—, oficis que, de segur, benvolguts lectors i lectores de La Creueta, heu conegut.

Però no cal amoïnar-nos ni vestir-nos de dol per tanta pèrdua. La desaparició dels oficis tradicionals sol sobrevindre després de la irrupció d’elements més útils, més barats, més eficients, així que s’imposa una dosi justa de nostàlgia. Les pèrdues que cal lamentar són, en tot cas, les formes de treball més lentes, flexibles i humanitzades, el respecte pel medi, els vincles, l’atenció personal, l’oblit del patrimoni cultural, l’abandonament de la identitat col·lectiva. I, de pas, també cal lamentar, confessem-ho, que abans érem més jóvens.

L’enyorança de l’artesania, en general, i de la cistelleria, en particular, és inevitable: l’objecte fet a mà destinat a un familiar, un amic o un bon veí ha sigut garantia de consistència, qualitat, treball conscienciós amb un segell personal carregat d’afecte. Una singularitat que no aconseguirà mai una mercaderia fabril. Per això el producte artesà, «de la casa», emana un halo que captiva i sedueix. De fet, hi ha firmes que, sabedores d’eixa preferència, fabriquen productes amb defectes simulats per a imitar el procés tradicional. Tota una estratègia de màrqueting amb la intenció d’evocar la cordialitat de l’artesania.

Amb tot, tenim motius per a l’optimisme. La cistelleria ha despertat l’interés de molts valldalbaidins que l’han (re)descoberta, han reviscolat la tradició, i l’han convertida en una activitat creativa i de lleure: l’abril passat, Otos celebrava la V(!) Festa de la Sarga per a tota la comarca, amb tallers i més manifestacions culturals.

Llarga vida a Sanchis —i a les fires de la sarga d’Otos—, i un reconeixement a la seua dedicació cistellera que ha deixat una empremta inesborrable a Bellús i a la Vall d’Albaida.