La Creueta

Una de les últimes cistelles elaborades per Juan Sanchis

L’elaboració d’atifells de fibres vegetals la practicaven ja els prebellussers del Bronze Mitjà que ocuparen el tossal del Caldero i el tossalet Redó fa tres mil cinc-cents anys.

Per Xavi Constant

Amb nostàlgia continguda hem vist desaparéixer ferradors, pregoners, telefonistes, haques, matxos —intuïm que els animals de càrrega i tir també formaven part de la classe treballadora—, i un bon grapat d’activitats tradicionals. A Bellús, l’any 2006 se’n va extingir una més: dos anys abans de l’edat de la jubilació, Juan Sanchis García entrellaçava l’última cistella i abdicava d’un ofici mil·lenari.

L’elaboració d’atifells de fibres vegetals la practicaven ja els prebellussers del Bronze Mitjà que ocuparen el tossal del Caldero i el tossalet Redó fa tres mil cinc-cents anys. La proximitat del riu Albaida i la serra Grossa devia proporcionar una gran varietat de matèries primeres —vímet, jonc, canya, espart, bova, margalló, xop, cànem—. Durant segles, com a llogaret agropecuari, els veïns degueren autoabastir-se de cistelles, cordes i cordells, sacs, cabassos, sarrons, senalles, estores, arganells i tota classe d’utillatges.

Tanmateix, sembla que els bellussers de primeries de l’Edat Moderna, a més de proveir-se’n, comercialitzaven cistelles al cap-i-casal. El poeta del Segle d’Or Joan Roís de Corella, en La visió a la porta de la Senyora Nostra de Gràcia, publicat l’any 1487, anomenava els «vexells» i les «vetes» de «Belús»:

«Obehiren los manaments del rey etern e de la mare los benaventurats àngels e abaxaren los plats als cetrins malencònichs de la part sinestra. O profunde misteri d’excel·lent miracle! Prenien dels plats los confits que restaven, los quals de lurs mans axí passant cahien com la treballada aygua dels vexells [recipients] de les vetes de Belús [es referix a vetes de bova, amples i enrotllables: cistelles lleugeres i fines que possiblement es venien a València i eren conegudes amb eixe nom, ens informa i orienta l’ínclit historiador albaidí Abel Soler], y ab treball s’esforçaven una e moltes vegades de terra levar-los, y en lurs mans jamés sostenir-los pogueren».

En paraules clares i netes: la Mare de Déu i el seu Fillet manaren als Àngels que oferiren llepolies als malèvols —llegiu «d’aspecte fosc-verdós, tristos, ombrívols, de la part dels dimonis»—.  I quan aquests pretengueren agafar-les, les llepolies se’ls escolaven de les mans com «l’aigua en cistella».

La menció a Bellús en eixe símil literari apunta que tant les cistelles com els brolladors i  la bova eren fets coneguts per l’autor i els seus lectors. Trepitjar la senda dels Estrets i contemplar la cova del Naixement, la quilomètrica canal d’obra amb respiradors que abastia d’aigua les hortes i els xativins,  el Brull, l’Alfama i els Ullals del camí Xàtiva-Gandia-Dénia, devia ser una experiència ben sentida per qualsevol viatger que travessara el terme. Però, pel que fa a les cistelles confeccionades al poble ens preguntem: per quina peculiaritat eren conegudes a València? Què les diferenciava de les altres? La qualitat? El preu? Afegien fils de llana de colors amb patrons geomètrics típics de la cultura amaziga nord-africana?

Quaranta-set famílies musulmanes i set-centes ovelles conformaven el poble l’any que Corella escrigué el text esmentat. És quasi segur  que les cistelles que confeccionaven foren concebudes amb un nuc o un llaç trenat deliberadament al revés en un dels seus raconets. Com solien dir els artesans islàmics: «Sols Al·là és perfecte». Es tracta d’un costum que, salvant les distàncies religioses, s’assembla al Wabi-Sabi japonés, una filosofia de la imperfecció intencionada en un objecte, una disposició de l’ànim que busca bellesa en un defecte lleuger, subtil i natural. En conseqüència, un utensili amb una irregularitat o un desgast natural és percebut més valuós estèticament perquè no exhibeix una perfecció industrial.

L’auge de la sarga va tindre lloc a la Vall d’Albaida als anys cinquanta i seixanta del segle passat amb la implantació del taller a domicili —putting out system en diuen els economistes— per part d’empresaris i comerciants ollerians, que proveïen el material i instruïen en les tècniques. A Bellús, la fàbrica de dos germans d’origen montaverní, Fernando i Enrique Vidal Soriano, va introduir també el folrat de marraixes amb fibres de canya.

Va ser llavors quan Juan Sanchis, nascut a l’Olleria i establit a Bellús de menut, va aprendre de sa mare —olleriana i cuinera al balneari— l’ofici de teixir cistelles. No obstant això, contagiat per l’obsessió valenciana per la terra, amb el temps va adquirir bancals. Una afició que el forçava a llaurar les vinyes de Rosetti, Moscatell i d’Alphonse Lavaillée després de sopar, o veremar amb el mos del dinar en la gola.

Amb tot i això, Sanchis ha exercit la professió de cisteller durant quaranta-quatre anys amb una tenacitat que hauria fet enrogir el mateix Stakhanov. La pràctica fa el mestre i, amb el temps, va aconseguir tal destresa que caragolava, enrotllava, trenava i teixia una cistella malgrat els talls de llum, fins a ser capaç de rematar-la a fosques. Sense estisorar-se un dit!

Tota una vida envoltat d’olors suaus i terrosos, flaires de fibra natural i sentors d’humitat silvestre, tot barrejat i immergit en l’ambient rústic de poble menut.