La Creueta

Arc de carboni d’un projector

Finalment, amb molt d’esforç, vaig aconseguir el curtmetratge gràcies a Joaquín Carchano, de Gorga. Ara, digitalitzat, el podem veure ací i descobrir qui en foren els actors

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A primers de l’octubre passat vaig quedar amb Justo Pérez Cebriá, de Gaianes, per a xarrar. Ho vam fer a Cocentaina. Era del mateix curs que Enric Miquel Cunyat, i encara que ja havíem coincidit en algunes ocasions no havíem pogut conversar tranquil·lament. Em va contar que ell va entrar al Seminari de Montcada en segon, per tant, en l’argot del seminari, era un batxiller. Recordava els pares espirituals Antonio Lagarda († 2022) i Jesús Marqués.

El motiu central de la trobada era demanar-li pels seus records sobre el cinema al seminari, ja que m’havia dit que havia substituït un parell de vegades l’electricista encarregat del projector. M’explicà que la primera sala de cinema al seminari es trobava entre el primer i el segon pavelló. Jo recordava aquell espai com a menjador de filòsofs i teòlegs, però ell em va dir que anteriorment havia sigut sala de visites, sala d’actes amb un escenari i pantalla per a cinema, i també lloc per on s’entrava al seminari sota la mirada atenta de Miguel, el conserge. Ja he contat alguna vegada que aquest conserge me’l vaig trobar a la Facultat de Filosofia i Lletres de València, fent la mateixa faena: era una prova evident que ell també estava de sobra al seminari a partir del curs 1969-70.

Justo recorda que la primera pel·lícula projectada en cinemascop al seminari va ser Puente sobre el río Quay. Hi va fer de projeccionista un parell de vegades perquè tenia afició al cinema i havia aprés del seu germà gran a projectar pel·lícules al poble. Parlava amb l’electricista Luis, encarregat de les projeccions. Coneixia Francesc Juan Cháfer, qui un dia li va proposar de fer la projecció perquè l’electricista no podia acudir. Recorda que la pel·lícula era Rebelde sin causa. Estava nerviós: la dificultat principal era fer el passe aeri, és a dir, projectar la cinta sense parar a canviar els rolls i posar els que portava la pel·lícula (tres bovines, que eren cinc o sis caixes). Justo tenia pràctica d’haver-se ensenyat en el cine parroquial de Gaianes amb el seu germà, com ja he dit.

Un altre dels problemes de la projecció era fer condir els arcs de carboni de la llanterna sense que s’apagaren. Diu que la màquina de projecció era una Hispania. Segons ell, la música clàssica que sentíem quan entràvem a la sala era del compositor i director nord-americà Ray Conniff, l’únic disc de música ambiental que segurament tenien.

Una faena que Pérez Cebriá no feia era muntar i desmuntar la pel·lícula, una tasca molt laboriosa perquè calia rebobinar-la i muntar les dues caixes en una bovina.

Aquell sistema de projecció ha passat ja a la història, ja que el sistema digital l’ha tornat obsolet. Actualment, el sistema digital és controlat per un ordinador, on es posa la pel·lícula i el projector; és un casset sense rolls de cel·luloide.

Un documentari històric

Ara recorde que Manuel Molins també em va corregir a mitjans de gener del 2022 algunes afirmacions meues sobre el curtmetratge Seminario (1959): “[…] Seminario, em sembla que es va rodar a Alfara i les escenes d’interior eren de ca la tia Irene, molt prop de ma casa al carrer de Sant Vicent, cantonada amb el carrer de San Bartolomé. El protagonista era Ricard Marí i també, és clar, els patis del seminari, etc.  No recorde que es fes cap altra pel·lícula. Potser Belarte en féu una altra, però no sé quina. Segur que Monzó ho sap”.

A primers de l’any 2022, Monzó em va escriure per whatsapp que el protagonista era Juan Piris, qui més tard va ser bisbe. Molins, en un altre correu, va afegir: “Parla amb Monzó, que em pense que s’equivoca: la pel·lícula és la que es va fer a Alfara on el protagonista és Ricard Marí, qui després se secularitzà i es va casar amb l’Empar, una xica d’Alboraia, a qui va conèixer a Barcelona on se’n va anar a estudiar psicologia. Ricard es del meu poble i el conec prou bé”.

Finalment, amb molt d’esforç, vaig aconseguir el curtmetratge gràcies a Joaquín Carchano, de Gorga. Ara, digitalitzat, el podem veure ací i descobrir qui en foren els actors. I també recordar aquells espais: el primer pavelló –hui en dia el central–, les escales, els corredors, les aules, els camps d’esports, les piscines, els jardins, les capelles dels cursos, la capella major…

Paral·lelament al curtmetratge, hi havia un àlbum de cromos que contava la mateixa història. Jo mateix, en la meua etapa d’acòlit, recorde haver-lo completat.

Bé. Sé cert que el tema del cinema al Seminari de Montcada donaria per a molts més articles. De moment, done les gràcies a Enric Miquel Cunyat, Francesc Juan Cháfer i Justo Pérez Cebriá; i també, naturalment, a José M. Monzó i Manuel Molins, a tots cinc per haver accedit a reviscolar els seus records i compartir-los amb qui els vam conéixer.

+ Últim curs a Montcada: el cinema com a oasi de modernitat (1)

+ Últim curs a Montcada: el cinema com a oasi de modernitat (2)