La Creueta

La selecció de les pel·lícules la feia Cháfer, generalment de films que ja havia vist; de vegades, la tria era de dubtosa acceptació per part dels pares espirituals.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Reprenc el fil. Don José M. Monzó era qui sabia de cinema i fins i tot havia redactat uns textos sobre les pel·lícules de Luís Buñuel. Aquells apunts tenen la seua pròpia història: el director de cinema Basilio Martín Patino els va mostrar a Buñuel, qui no es creia que això circulara en un seminari. Buñuel va voler conéixer Monzó, però no va ser possible. Tot i que ja residia freqüentment a Madrid després d’haver-se secularitzat, s’havia centrat –sense recursos– a construir-se una vida nova i havia abandonat les activitats cinematogràfiques, de manera que no va coincidir amb Buñuel en cap de les visites que el director aragonés va fer a la capital castellana després de l’escàndol produït per la seua pel·lícula Viridiana, prohibida a Espanya per les autoritats franquistes.

Quan Monzó passà a ser prefecte del primer curs d’humanitats, la responsabilitat del cinema passà a Francesc Juan Cháfer (d’Aielo de Malferit), qui anava huit cursos davant de mi. De fet, ja feia alguns cursos que se n’encarregava amb Monzó.

Com que no és habitual de retrobar al cap de cinquanta anys gent que habitava aquell espai, he aprofitat una ocasió que se m’ha presentat per a fer unes preguntes a Cháfer, i perquè em relatara records i vivències del cinema d’aquells anys. Em contà que la seua passió pel seté art li venia  de menut. Els còmics també omplien una gran part del temps lliure de la seua infantesa: El guerrero del Antifaz i Roberto Alcázar y Pedrín. També el tradicional TBO amb les seues historietes còmiques, on el que primer llegia era la fitxa dedicada als actors i actrius de Hollywood. El primer àlbum de cromos que va completar va ser un de dedicat a les estrelles de cinema; els cromos, de color sépia, eren un poc més grans que aquells segells de correus amb la cara de Franco. Un any, els Reis d’Orient li van dur una maquineta de Cine-Exin. Era l’època daurada del star-system i molts actors del cinema passaven al paper convertits en personatges dels còmics.

Va ser quan cursava segon de teologia (curs 1965-66) que va succeir José M. Monzó al capdavant del cine-club. El rector Rodilla i els superiors de curs, com s’havia fet sempre, donaven al responsable d’aquesta activitat plena autonomia en la programació de pel·lícules. Al principi de curs es cobrava la quota dels alumnes que s’hi apuntaven: vint pessetes. Les projeccions eren setmanals: dimecres per als alumnes de filosofia i teologia, i dijous per als batxillers del seminari menor, normalment de títols diferents. Com a responsable de l’activitat, Cháfer anava a les distribuïdores a negociar el preu i contractar cada pel·lícula. La programació s’havia de subjectar al pressupost.

Cháfer recorda que era important connectar amb el cap de la distribuïdora i crear-hi certs llaços de relació personal. En recorda alguns, com el uelet de la MGM qui assegurava que els millors films del mercat eren tots de la Metro; també hi havia el senyor Martínez (culte i d’esquerres) de la CB; o el de la distribuïdora Filmax, qui semblava ser de l’Opus. La CB distribuïa les pel·lícules de la RKO, eliminada pel Ministeri de Cultura quan produí ¿Por quién doblan las campanas? (1943) sobre la resistència antifranquista.

Li vaig demanar si tenia una relació de pel·lícules projectades, o si en recordava els títols. Me’n parlà d’algunes. Per exemple, del període de la Nouvelle Vague: Los paraguas de Cherburgo, El año pasado en Merienbad, Los 400 golpes, Al final de la escapada, París nos pertenece, Cleo de cinco a siete, etc. Del free cinema anglés: Qué noche la de aquel dia!, La soledad del corredor de fondo. Del cinema italià: Salvatore Giuliano, Ocho y medio, El general de la Rovere, Stromboli, Roma, ciudad abierta, El gatopardo, Semso, El eclipse, Crónica familiar, La chica con la maleta, Sacco e Vanzetti, etc. Com és natural, Cháfer no sap ja si algunes d’aquestes pel·lícules corresponen a quan col·laborava amb Monzó.

Quant al cinema americà, hi passà westerns com ara El hombre que mató a Liberty Valance, Centauros del desierto, El gran combate, Cheyenne Autumn, Río Bravo, Sargento negro, El Dorado, El tren de las tres y diez, Los cuatro hijos de Katie Helder, etc. Altres pel·lícules: La taberna del irlandés, Hatari, ¡Qué verde era mi valle!, Siete novias para siete hermanos, Corredor sin retorno, Invasión en Birmania, Rebelde sin causa, Al este del Edén, América, América, El compromiso, etc. També es referí a cicles com el dedicat a Bergman: Fresas salvajes, El séptimo sello, El manantial de la doncella.

Segons em va dir, la impremta Marí-Montañana va imprimir el fullet dedicat a aquest cicle i ell mateix es va encarregar de la introducció, on citava Unamuno, Sartre, Kierkegaard, entre més. El fullet va aplegar a les mans de José Corts Grau (1905-1995), en aquell noment rector de la Universitat de València. Sembla que li va faltar temps per a enviar-lo a l’arquebisbe Olaechea, i aquest al rector del seminari, Antonio Rodilla. La pregunta en dansa amb els noms subratllats dels filòsofs mencionats era: “¿Estos son los Santos Padres que se leen en el seminario?”. L’article no anava firmat i Monzó, a punt de cantar missa, en va assumir l’autoria per tal d’estalviar a Cháfer una possible reprimenda o qui sap si l’expulsió. Fins a eixe punt detecte jo “l’oasi de modernitat” d’aquell espai únic i irrepetible.

Sobre els cicles, Cháfer em parlà encara del dedicat al cinema de l’Europa de l’Est: Romeo y Julieta y las tinieblas, Primavera en Praga, El cuchillo en el el agua, etc. “Primavera en Praga era un documentari premonitori, però políticament asèptic.” En el cicle titulat Nuevo Cine Español, Alfons Roig va presentar Del rosa… al amarillo. En aquell acte va corregir la seua posició com a crític d’art, ja que fins llavors negava que el cinema fóra un art. Era el temps de la Nouvelle Vague francesa i a París va entrar en contacte amb alguns artistes. “Roig va confessar en aquesta presentació la seua equivocació respecte al cinema com a art, perquè la càmera per al cineasta equival al pinzell del pintor”. De fet, diu Cháfer, el moviment Nouvelle Vague es referia al pinzell com a Caméra stylo (càmera bolígraf). En eixe cicle, José Vanaclocha, director de la Cartelera Turia, va presentar La Caza.

Altres pel·lícules que recorda són les de Jerry Lewis El professor chiflado, Lío en los grandes almacenes, etc. I més films com ara El maquinista de la general, Candilejas, Tiempos modernos, Mi tío, Las vacaciones de Mr Hulot. O El hombre mosca de Harold Lloyd. Emilio Tornero Poveda (de Jalance), i del mateix curs de Cháfer, m’ha afegit El nacimiento de una nación (1915), de D.W. Griffith, pel·lícula que es pot veure completa ací.

Cháfer també esmenta la projecció del documentari Terre assoifée sobre una exposició d’Alfred Manessier fruit de l’estada d’aquest pintor a l’ermita de Llutxent, propietat d’Alfons Roig. I el visionament, amb Emilio Aparicio Olmos, professor de Formación del Espíritu Nacional, de documentaris sobre la crema d’esglésies i d’imatges religioses a l’inici de la guerra de 1936-1939.

Quan en vaig ser alumne, en quart de batxillerat, Aparicio a penes explicava cap lliçó: només ens feia resumir els temes que escollia dels llibres de text de tapes dures que teníem cada curs; al final de la classe li lliuràvem els resums, els corregia i qualificava. La nota mitjana de tots era la qualificació final. Fa uns anys, per Falles de València, vaig passar entre la catedral i la basílica de la Mare de Déu i hi vaig poder llegir que eixe passatge duia el seu nom. Un nom que només pot ser significatiu per als qui el vam conéixer.

La selecció de les pel·lícules la feia Cháfer, generalment de films que ja havia vist; de vegades, la tria era de dubtosa acceptació per part dels pares espirituals. “Quan comprovava que hi havia més de tres escenes de sexe no la contractava”. Recorda que va tindre algun conflicte amb els “censors externs”, com quan va voler dur Hatari (qualificació moral 1) per al seminari menor, i Rebelde sin causa (qualificació  3R) per al seminari major. Els pares espirituals (censors interns) van censurar Hatari, i la de James Dean es va projectar per al seminari menor. “Una absurda decisió, a parer meu, que vaig haver d’acceptar, no sense presentar la meua queixa al rector Rodilla, qui es va enfadar amb ells [els pares espirituals] quan va saber que la qualificació moral era de ‘mayores con reparos’”.

Tot açò que conta Cháfer passava a mitjans dels anys seixanta del segle passat en el seminari més avançat de tot Espanya; en els altres seminaris, i no diguem si es tractava de congregacions religioses, si veien pel·lícules devien ser de sants i prou. Una altra cosa: en aquell moment jo tenia tretze anys o catorze, i no m’hauria passat pel cap d’anar al rector Rodilla a queixar-me de res; ni a ell ni al vice-rector Manuel Guillén. Quan veia el rector al final d’un corredor, feia mitja volta i pegava a fugir per les escales que tinguera més prop. A mi em feia molt de respecte: creia que tenia accés directe amb Déu, ja que es passava quasi tot el temps aïllat en el seu Sancta Sanctorum. Durant els meus anys al seminari, el que menys m’haguera agradat hauria sigut de rebre bonegons d’algun rector.

+ Últim curs a Montcada: el cinema com a oasi de modernitat (1)