La Creueta

Fotograma de la pel·lícula “Del rosa… al amarillo”

Per a Cunyat, un dels moments importants del cineclub a Montcada fou el cicle de nou cinema espanyol amb films com “Nueve cartas a Berta”, “La caza”, “Del rosa… al amarillo” i alguna més, perquè va ser quan el pare [Alfons] Roig declarà que s’havia convertit al cinema.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El títol del present article el dec a Enric Miquel Cunyat Sesé, tret d’un correu seu on literalment deia, a tall de conclusió, que “el cinema al seminari era un oasi de modernitat”. A més d’ell, prenen la veu en aquest text Justo Pérez Cebriá i Francesc Juan Cháfer. Tots tres eren més grans que jo. El primer i el segon anaven quatre cursos davant meu; quant al tercer, huit cursos. Crec que cap d’ells no va continuar al seminari després de 1969, un any fatídic per a aquell lloc únic. En el meu cas la culpa la va tindre l’himne d’aquell estiu: “Je t’aime, moi non plus”, cançó inclosa en una cinta que un grupet escoltàvem en un magnetòfon gegant i amb el qual gravàvem les nostres provatures imitant els conjunts de música pop d’aquell temps.

Cunyat Sesé recordava com va intentar al Facebook del grup del seu curs que algú nomenara alguna pel·lícula vista al seminari, però que per algun motiu no va respondre ningú. “Certament, el cine era no només un esbarjo, era també una eina educativa especialment a partir de quart quan ja podíem anar a veure pel·lícules de majors. Jo tinc records de La isla desnuda, de Kaneto Shindo, de Mi tío, de Tatí, i de La Puerta del Diablo, d’A. Mann, perquè després férem una mena de cinefòrum; i una altra de l’oest: Los que no perdonan;  i de Ciudadano Kane”. Recorda que José M. Monzó, arran de Ciudadano Kane els va explicar conceptes sobre tècniques cinematogràfiques.

Per a Cunyat, un dels moments importants del cineclub a Montcada fou el cicle de nou cinema espanyol amb films com Nueve cartas a Berta, La caza, Del rosa… al amarillo i alguna més, perquè va ser quan el pare [Alfons] Roig declarà que s’havia convertit al cinema. A aquest punt de “la conversió” tornarà a incidir més avant Cháfer.

“Recorde que varen passar Le balon rouge, però jo la vaig veure molt més tard. Adolfo Mullor [1936-2017], el nostre reverend, era un gran aficionat,  i quan plovia i no podíem fer esport ens reunia a l’aula i ens contava pel·lícules com Con la muerte en los talones o La evasion”.

Cunyat fa referència a uns fullets a ciclostil que acompanyaven algunes projeccions: eren articles de Nuestro Cine o de Film Ideal, revistes que hi havia a les hemeroteques dels cursos superiors. Cháfer, com veurem, també farà referència a eixos fullets. Per últim, Cunyat em diu que espera que Cháfer recorde més coses.

L’endemà, Cunyat recordà alguna cosa més i me la contà: “Curiosament, a diferència de cines de col·legis de congregacions religioses, al seminari de Montcada no passaven gaires pel·lícules de sants o de rectors i frares, crec recordar únicament una pel·lícula sobre Sant Martín de Porres i, molt més tard, L’Evangeli segons sant Mateu, de Passolini”. Recorda alguna pel·lícula instructiva com una biografia de Thomas Alva Edison (i jo també la recorde!) i, potser, una sobre Ramón y Cajal i una altra sobre Anna Sullivan (però no en recorde cap de les dues).

“Si parlares amb Llorenç Barber, estic segur que podrà recordar la cançoneta d’Edison quan va inventar el fonògraf (‘Mary tenia una ovejita…’), i segur que recordarà també la cançoneta de Capitanes intrépidos (‘Ay, mi pescadito’).”

Segur que tots recordem films musicals com Fantasia de Disney i, naturalment, Qué noche la de aquel día, amb els Beatles d’actors; probablement vérem també Cantando bajo la lluvia o West Side Story. “Per cert, quan entràvem a la sala de cine hi havia música ambiental com ara Three coins in the fountain fins al curtmetratge (Chaplin, Tom i Jerry…)”. He de dir que sobre la música ambiental, Cunyat no coincideix amb Justo Pérez, com podrem veure. No recorde cap discurs pompós per part de don Emilio Aparicio Olmos quan vam veure Franco, ese hombre, encara que el recorde molt bé com a professor de Formación del Eespíritu Nacional. “Don Emilio, capellà de la Mare de Déu, acabà en el monestir de la Santa Cruz de Cuelgamuros on va ser elegit abat, encara que una mort imprevista va impedir la seua consagració”. Fins ací els records d’Enric Miquel Cunyat, a qui agraïsc l’esforç per reconstruir aquell espai únic que encara perdura en els cervells d’un bon grapat de gent.

Per al curs 1965-66 el rector Rodilla va proposar a l’arquebisbe Olaechea tres nous prefectes per als tres primers cursos d’humanitats. Eixe curs jo feia 3r d’humanitats (de llatí o de batxiller, com més els agrade). Jo coneixia de vista els tres superiors dels dos cursos anteriors, ja que pertanyien al curs del meu paisà Juan Borrás. Jo tenia els ulls ben oberts a tot el que passava al meu voltant en aquell escenari.

El meu prefecte aquell curs era un d’ells: don Salvador García Díaz (de Caudete de las Fuentes). Els altres dos eren don José M. Monzó (de Requena) i don José Escorihuela (de Vilafranca). El rector Rodilla els proposà, i l’arquebisbe els nomenà: en les superestructures hi ha una jerarquia i cadascú té assignada una funció.

Com és natural, jo –com tots els habitants d’aquell espai– ja m’havia desempallegat de les faldes de ma mare i havia aprés a arreglar-me-les a soles: no hi havia més remei. Recorde que, com que al meu prefecte Salvador Garcia no el van ordenar sacerdot fins a finals de 1965, era don Modesto Guanter qui ens deia la missa diària.