La Creueta

Fotografia: GTRES

Mentre marcava el pas, pensava que tot i que Franco feia any i mig que s’havia mort tot continuava pràcticament igual: “atado y bien atado”

Per Bartolomé Sanz Albiñana

M’ha tocat la loteria: m’han donat permís. Ara només falta que no tinga cap servei i puga escapar-me’n a casa. És divendres i encara no sé si ho podré fer. Açò és un infern: aquest matí ho comentaven en l’assaig de la desfilada amb els del regiment Saboya que també pertanyen a la División Acorzada Brunete núm. 1, i que segons ells no estaven tan malament com nosaltres.

Els assajos de la desfilada van cada vegada més bé. Ja hem rebut instruccions per escrit sobre l’acte i ens prometen quinze dies de permís si ix bé, així que tot el món hi posa molt d’interés. Però ara la meua preocupació immediata és de trobar algú que vulga fer-me el servei perquè si als qui hem desfilat hui no n’hem tingut, ens tocarà demà.

Jo ja havia interioritzat que sense desfilades no hi havia mili ni pàtria, però eixa temporada, si he de ser sincer, estava més interessat en les idees de Gramsci que no a desfilar davant del general de la divisió, Milans del Bosch y Ussía, o del rei Juan Carlos. I si posava un poc d’entusiasme marxant en formació davant d’un superior o d’una autoritat era, sobretot, pel permís que em pogueren concedir a continuació; res més.

En els assajos de les desfilades, tot i que els peus marcaven mecànicament els passos, el cap se m’envolava cap a Gramsci i les seues idees fonamentals. Li pegava voltes a allò de l’hegemonia cultural, és a dir, com les classes dominants mantenen el poder. No només a través de la coerció i la força, sinó també del consens i la difusió d’una cultura i una ideologia que en legitimen el domini, i del lideratge ideològic i cultural. I pensava si era precisament això el que el franquisme, durant quasi quaranta anys, havia fet amb nosaltres. Perquè, al cap i a la fi, fins i tot les parades militars formaven part de les creences, valors i idees que la classe dominant subtilment ens havia inculcat per a sotmetre’ns i fer de nosaltres uns simples titelles, valors acceptats per la majoria de la societat sense pensar ni dir ni piu, ja que ens havien educat en benefici d’aquell sistema.

Franco i la seua colla no estaven bovos. Sabien molt bé que l’escola (instituts, facultats universitàries, escoles de magisteri, enginyeries tècniques, peritatges, etc.) era el lloc ideal per a adoctrinar-nos amb els seus valors i calia, per tant, controlar molt bé els mestres i professors, els que feien de transmissors d’eixes idees i valors. Per això hi va haver tantes depuracions en el camp del magisteri després de la guerra, i de tots aquells elements considerats perillosos o simplement sospitosos de “malmetre” les ments dels xiquets i no tant xiquets.

L’estratègia del franquisme va consistir a fer-nos creure que allò era com havia de ser i que no podia ser d’una altra manera. Gramsci no es quedava simplement en la denúncia de la situació imperant i proposava una contrahegemonia per part de la classe treballadora amb el seu programa, les seues propostes i el seu ideari per tal de capgirar l’statu quo. I és clar, la classe dominant no volia; ni tampoc li interessava fer cap canvi perquè tenia la paella pel mànec i no tenia gens d’interés a soltar-la de cap manera.

I a mesura que durant els assajos marcava el pas –un dos, un dos– i el cos m’entrava en calor, el cap entenia millor les protestes estudiantils que vaig viure durant els últims anys del franquisme a la Universitat de València, on anava amb por perquè no sabia mai quina sorpresa em podia presentar cada cantó un dia rere l’altre.

Un dos, un dos; izquierda, izquierda, izquierda-derecha, izquierda, un dos, un dos… Sempre ens havien volgut marcar el pas i que les fileres foren ben rectes. Estàvem adotzenats. I a veure qui s’atrevia a ser crític aleshores! Jo veia aquelles idees dissidents un poc en abstracte, i realment no sabia com canviar absolutament res: ni a la universitat, ni al poble, ni a casa, ni enlloc. Els qui segurament sí que ho sabien eren les quatre guerrilleres que coneixia a la facultat i que segurament pertanyien al Partit Comunista; eren exactament les mateixes que sempre estaven al capdavant de les assemblees: convocant-les i encarrilant-les a un determinat objectiu. Les assemblees sempre acabaven igual, el missatge no canviava mai: calia transformar la societat, i per a transformar-la calia enderrocar el franquisme.

Mentre marcava el pas, pensava que tot i que Franco feia any i mig que s’havia mort tot continuava pràcticament igual: “atado y bien atado”. L’únic terratrèmol esdevingut des d’aquell decés havia sigut la legalització del Partit Comunista el Dissabte de Glòria d’aquell mateix any i, si volen vostés, la derogació de la censura de premsa.

Per a la majoria de nosaltres, la nota pintoresca d’aquell mes a la companyia va ser l’aterratge d’un “chafarino”, un que deia vindre de les illes Chafarinas que ningú no sabia exactament on ubicar en un mapa d’Espanya. Ens va dir que això parava pel nord d’Àfrica, per la costa del Marroc, però no ens va saber dir a quin sant l’havien enviat a Wad-Ras, 55 a aquestes hores de la pel·lícula. La veritat és que el pobre xic no feia bona cara.