La Creueta

I el cas és que en aquesta evocació pictòrica tampoc sabria dilucidar qui, entre les dues parts litigioses, representa el cec que fa de guia i qui el que va a la cua

Per Pere Brincs

Aquest és el títol del quadre conegut també com La paràbola dels cecs, pintat pel flamenc Pieter Brueghel, el Vell, l’any 1568. Està inspirat en l’Evangeli de Sant Mateu i representa sis cecs que caminen, un darrere de l’altre, unint mans amb esquenes per tal de mantindre’s orientats a través d’una claror que per a ells està vedada per viure en l’obscuritat total. A la dreta de l’escena es veu el cap de colla cul per amunt després de rodolar per un desnivell del camí. Després, el segon cec, per uns instants, manté un precari equilibri que, finalment, el farà caure sobre el guia. I darrere, la resta d’infeliços van confiats i embadalits, sense saber que correran la mateixa sort que els dos primers.

La carta oberta amb què la Societat Espanyola de Biologia Evolutiva (SESBE) ha contestat el discurs que Jaime Mayor Oreja va pronunciar fa uns dies en la inauguració de la Cimera Transatlàntica contra l’avortament m’ha recordat aquest quadre. He estat reflexionant sobre aquesta evocació pictòrica i, certament, no li veig cap relació amb el litigi dialèctic que s’ha suscitat, però així ha sigut. De vegades em passen aquestes coses. Fa poc, l’altra nit mateix, vaig evocar, sense més ni més, unes fulles de col blanques i terses, també sense cap raó aparent, mentre buscava la son al llit.

Però al gra: l’exministre d’Interior va afirmar que: “entre els científics estan guanyant aquells que defensen la veritat de la creació enfront del relat evolutiu”. Per a mi aquesta frase no té més importància, és un bon exemple de com clavar la cullerada o de com ficar-se en un regat, sense por que et pille el guarda. Sembla que aquesta és una qualitat del poderós: permetre’s confondre Creació, creacionisme i evolució, tot estovat amb l’avortament, el matrimoni homosexual, etcètera, etcètera.

Per la seua banda, la SESBE, ofesa, es va prendre la molèstia de contestar amb una carta oberta que començava amb la frase: “L’evolució és un fet provat i el consens científic rebutja el creacionisme fa més d’un segle”. Però, lluny d’obviar el context en què fou pronunciada la càndida declaració de l’exmandatari, un jardí tan absolutament erm, algun saberut inflat de sapiència terrenal va veure l’oportunitat de guiar també cecs, esdevenint, al seu torn, un invident palmari. Aleshores, va emprar la “ciència” per a arremetre amb una allau de petulància que posava al mateix sac la discussió política, els drets reproductius de les dones, un estudi sobre la convicció dels científics americans sobre l’evolució, la preservació de la naturalesa, l’envelliment, la medicina, l’agricultura i la predicció dels impactes del canvi climàtic global. Calia arribar tan i tan lluny!

Per enyorança, jo m’hauria estimat més que els de la SESBE hagueren parlat del fixisme com una teoria obsoleta, però bàsica per a entendre l’evolució de la ciència. Que haguessen rescatat Cuvier amb el seu catastrofisme on explicava l’existència dels fòssils com a restes del diluvi universal, o les idees del gran Carl von Linné, també com a fixista convençut. Aquells sí que eren uns creacionistes amb classe i no el que hi ha ara!

I el cas és que en aquesta evocació pictòrica tampoc sabria dilucidar qui, entre les dues parts litigioses, representa el cec que fa de guia i qui el que va a la cua. Sembla que l’ordre dels cecs en la filera és alternant en funció de la ignorància o de la vanitat. I més quan els dos bàndols parlen llenguatges irreconciliables perquè no pretenen comunicar únicament informació, sinó que aporten sentiments i sensacions, a pesar de voler ser pulcres i aparentar que ho fan com si foren enciclopèdies o diccionaris. Aquest és el problema.

Se m’ocorre si el benaventurat Mayor Oreja podria explicar la diferència entre creacionisme, Creació (en majúscula), creació (en minúscula) i evolució, per exemple, sense fer política. Segurament, ho faria balbucejant per haver oblidat les classes sobre el mètode científic que degué rebre quan era batxiller, ja que és aquest qui vertebra la ciència a la qual al·ludeix en la seua frase d’or.  O, per altra banda, si els doctes invidents del SESBE, al seu torn, podrien respondre per què existeixen les coses en compte de no existir. O, per què existeix això que es diu Natura. Si pretengueren contestar aquestes qüestions amb lleis físiques, no trobarien cap resposta perquè, segons afirmen eminències que hi entenen, l’univers presenta singularitats insondables més enllà de les quals la física deixa d’existir.

Però tot açò és massa complex i per la meua banda no puc fer altra cosa que divagar amb temes que em són intel·lectualment vedats. “Deixeu-los, són cecs que guien cecs. I si un cec guia un altre cec, tots dos cauran al clot”, és el versicle que inspirà Pieter Brueghel per a pintar el quadre. Deixe-m’ho estar, doncs! Em resulta més fàcil i reconfortant continuar evocant les blanques fulles de les cols i les floricols, tènuement pintades de verd, amb les circumvolucions turgents i collades, mentre tracte d’agafar el son, de vegades, entre tant de soroll mediàtic.