La Creueta

S’han preguntat (els joves) com es conservaven els productes peribles com la carn i altres? Molt senzill. Quasi totes les cases tenien una carnera.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Quan em cau a les mans una fotografia que conta una història i em transporta en ales a la meua infància, se’m fa difícil de no descriure-la. És el que em va passar el dia que Paco Sanz, de l’Olleria, i M. Amparo Moscardó, d’Atzeneta, em van mostrar la imatge que disseccione hui.

Les fotografies d’escenes estàtiques en què tothom mira el fotògraf amb cara de perplexitat no són les meues preferides. Això no obstant, encara que la fotografia que comente n’és una, l’he triada pels molts detalls interessants que conté i que les noves generacions són incapaces d’interpretar. Detalls que relaten una manera de viure que ja no existeix. Tot i això, fins i tot els més joves reconeixen l’escena pel conjunt.

La instantània mostra un establiment d’abans. És la carnisseria que hi havia al número 18 del carrer del Bot d’Atzeneta d’Albaida, al costat de l’ajuntament vell. Com que és una fotografia familiar, tenim la sort de poder identificar-ne algunes persones.

El carnisser és Paco Martí Martí (casat amb Amparo Vañó Quilis). Al costat té la filla, Amparín Martí Vañó, casada més tard amb Claudio Moscardó Cháfer, de Sant Pere (pares de M. Amparo Moscardó, nascuda el 1955). La dona que ix per la porta de la dreta és la tia Amparo Martí (mare de l’inspector d’educació Vicent Martí Martí, de Bèlgida). Les altres dones són veïnes del carrer que no hem pogut identificar.

Vull detallar que Amparo Vaño Quilis, la Carnissera, era la germana gran de set germans. Ella era filla d’un anterior matrimoni del pare. Els seus germans són (eren, millor dit) molt coneguts a Atzeneta: Milagros Vañó Borràs (la tia Milagret, 1909-1981), Batiste Vañó Borràs el Vaquero, Luisa Vañó Borràs la del Sagristà (1911-1998), Pepe Vañó Borràs el Cabrero († 1986), María Vañó Borrás (1918-1999), i Carmen Vañó Borràs, que vivia a Figueres. Recordem, per últim, que les germanes María i Luisa eren casades amb dos germans: el tio Francisco Satorres i el tio José M. Satorres el Sagristà.

La informació sobre els parentescos i les fotografies aportades per recordar-los les dec a Luisa Vañó, Manolo Satorres, Emy Soler, Paco Sanz, M. Amparo Moscardó, Mila Nácher i algú més que ara no recorde. Per raons que ara no vénen al cas, durant anys he pres nota de tot el que em contaven eixes i altres persones. És molt important que cada família tinga escrita la seua història, la dels seus avantpassats i que les fotos escampades i sense nom estiguen ordenades, amb dades breus escrites darrere, com ara les dates de naixement o decés.

Centrats en la fotografia que presente, hi veiem tot de productes carnis: cuixes de corder o conills sencers que pengen de ganxos, pollastres trossejats, llonganisses de Pasqua, llonganisses blanques, xoricets, sobrassades, botifarres de carn i de ceba, una peça de cansalada a la paret de la dreta, una gàbia amb ous de gallines criades soltes en corrals (i no com ara), etc. Si ho mirem bé, els gustos actuals per la carn no són tan diferents com els de llavors. Ah, i no passem per alt el primitiu pes de balances que penja del sostre, amb els pesos corresponents sobre el taulell. La imatge, no sé per què, em recorda el quadro Las Meninas de Velázquez.

Però hi ha un detall que no està a la vista i que m’agradaria que els lectors no passaren per alt. S’han preguntat (els joves) com es conservaven els productes peribles com la carn i altres? Molt senzill. Quasi totes les cases tenien una carnera. I què era la carnera? Ni més ni menys que l’antecedent de les neveres que encara no havien fet acte de presència a les nostres vides. A la carnera es conservava la carn, el formatge blanquet i el peix.

Era una mena de gàbia feta de tela metàl·lica fina que impedia l’entrada de mosquits, mosques i formigues. La carnera havia d’estar en llocs amb frescor, penjada d’un ganxo, o bé a la serena o al celler. Recorde que la meua àvia Teresa ficava la carnera al pou, a tocar de l’aigua perquè estiguera fresqueta. O en posava el contingut en un poal a frec d’aigua: perquè aleshores quasi totes les cases tenien pou. Era tan important com un aparell de televisió d’ara. Molt poca gent tenia televisor, considerada aleshores un luxe a l’abast de pocs. Pràcticament tots vivíem en cases de planta baixa i un pis: res de finques de pisos com ara.

En alguns llocs, segons m’han dit, posaven una goteta de mel en l’extrem del ganxo que subjectava la carnera, a manera de tallafocs contra les perilloses formigues que trobaves per tot arreu.

Si tenies la sort que al poble hi haguera fàbrica de gel, les barres de gel feren el seu paper en l’aparició de primitives neveres, que a poc a poc van anar desplaçant les carneres i els poals arran de l’aigua dels pous.

Ho he dit alguna vegada: els qui tenim una certa edat i recordem les mesures higièniques de la nostra infància i altres penúries de l’època, ens fem creus d’estar vius.