La Creueta

Vista satel·litària del castell de San Julián de Cartagena i la rampa en ziga-zaga.

L’inquisidor-fiscal no orienta les preguntes als pecats capitals de l’ollerià. El que l’interessa és de comprovar si ha renegat: per al Sant Ofici, l’apostasia —rebutjar la doctrina catòlica— és el pecat màxim.

Per Xavi Constant

L’inquisidor-fiscal del Tribunal del Sant Ofici de Múrcia, Andrés de Priego y Cabrejas, natural de Villarejo-Sobrehuerta, es presenta al presidi de San Julián de Cartagena. S’entrevista amb el comissari del port —Salvador Garzía Siles—, fa indagacions i interroga cinc reclusos que coneixen Soliman/Joaquim Cerdà.

El dimarts 22 d’abril de 1755 declaren dos corsaris famosos, tant buscats com temuts: el comandant de la flotilla algerina, Mahomet Arximussa, i Sain Barbussa, patró d’un dels xabecs. Tots dos, en acabar de testificar i ratificar la confessió, són enviats i confinats a la Torre del Homenaje, a l’Alhambra de Granada (!), al pis destinat a presos distingits. Els altres informants són Alí —arraix del vaixell on Soliman oficiava de cirurgià—, Sain Cavallo Blanco i Salvador Sánchez, un madrileny captiu de vint-i-huit anys.

L’inquisidor-fiscal no orienta les preguntes als pecats capitals de l’ollerià. El que l’interessa és de comprovar si ha renegat: per al Sant Ofici, l’apostasia —rebutjar la doctrina catòlica— és el pecat màxim.

Les deposicions dels cinc corsaris coincideixen a reconéixer que Soliman va renegar de la fe cristiana, abraçà l’islam i es va circumcidar. A la pregunta de si en saben el motiu, un dels testimonis respon: «[…] seria por tener libertad lo que logran bolviendose moros, y les dan plaza de soldado con sueldo, y también por la libertad de usar de sus vicios que son mugeres naypes y vino que era el entreten del reo».

Afortunadament aporten informacions que moderen el crim. Sostenen que no l’han vist entrar mai en una mesquita, i unànimement declaren que «en la embarcación no tomó las armas por estar abajo andando de la medicina».

Salvador Sánchez, el jove madrileny, agrega que Joaquim Cerdà té remordiments. Una vegada, durant una conversa, el valldalbaidí es va mostrar «muy sentido de lo que havia echo y que todo era endemoniar (?)».

I afegeix que quan registraren el valencià: «se le encontró un bulto en que trahia un rosario y unos corporales (de Daroca) y reliquias y que todo paraba en poder del capellan en echo de averle encontrado el rosario, y medalla que trahia en un bolsillo atado vajo el brazo con motivo de reconocerlo por su fratria anterior».

Cerdà roman al presidi cartagener intranquil enfront d’un destí alarmant. Pot ser que ajudar els malalts i ferits el distraga i mitigue el seu desassossec. És molt probable també que el seu patró Alí l’haja avisat i previngut de la visita d’un inquisidor de Múrcia.

«Mal assumpte —deu pensar—. Però, que potser és millor passar-se tota la vida treballant com a captiu? Ves a saber! Com acostuma a dir Alí “enfront de la decisió d’Al·là no es pot fer res”».

Un mes i mig després de les declaracions dels seus correligionaris de penes i fatigues, l’ollerià és traslladat de la presó del fortí cartagener a les catacumbes del Tribunal de la Inquisició de Múrcia —una marxa de dotze a catorze hores a peu, segons l’estat del ferm de les rambles o de les costeres del port de la Cadena—. Dins del mal té sort: els calabossos de les «presons secretes» estan acabats de reformar. Els anteriors mancaven de ventilació, les parets traspuaven humitats per la proximitat del riu Segura, i els sostres es mantenien amb puntals.

Cerdà roman sis dies reclòs en la foscor d’una cel·la. El dijous 12 de juny és conduït per l’alcaid de la presó —Antonio de Palacio, natural de Brazenos, arquebisbat de Burgos, de cinquanta-dos anys— a la planta noble, i consignat en la Sala de l’Audiència. Interrogat pel fiscal Andrés de Priego y Cabrejas, declara sota jurament que és fadrí, que ell i els seus pares «han sido y son cristianos limpios de toda infección y el bautizado y confirmado y hacia un año confeso la ultima vez y oyo misa en el hospital de argel y recibió la comunión de manos del fraile que había en el signose y santiguase en el nombre del padre».

El fiscal comprova que el valldalbaidí sap resar l’Ave Maria i el Credo. D’algunes oracions no se’n recorda bé, però el reu complementa que «a dos repasos las sabría leer y escribir […]».

A les preguntes sobre la doctrina, respon satisfactòriament. I, quant al crim de què se l’acusa —renegar de la fe cristiana—, al·lega que estava esclavitzat i es va sotmetre perquè no podia suportar els castics de l’amo.

Ai! Benvolguts lectors i lectores de la Creueta: ací acaba tota la informació de què disposem sobre Joaquim Cerdà. No es conserven les actes sobre el juí ni el veredicte. No n’hem trobat tampoc cap document ni referència posterior. Desconéixer el decurs vital de l’ollerià ens deixa una curiositat frustrada, una ànsia, un polsim d’amargor.

Aquesta història no admet un «final obert», una tècnica narrativa que apel·la a la imaginació del lector i el convida a participar en la construcció del relat. La crònica sobre Joaquim Cerdà no és ficció, la seua existència és «real», la seua vida va prosseguir i sols pogué ser d’una manera, es conte o no.

Ara bé, benvolguts anagnostos, és possible temperar el vostre anhel de saber com li va anar al valencià en el juí. Podem fer una mica de llum si considerem que:

Primer, els tribunals del Sant Ofici seguien els procediments meticulosament, escoltaven els consultors, calibraven i taxaven les eventuals penes, i acordaven el veredicte. En altres paraules, es comportaven d’una manera prou previsible.

Segon, coneixem dos dels tres inquisidors que processaren Cerdà, clergues amb experiència: Felipe Muñoz de Velasco —natural de Dosaigües, a la Foia de Bunyol— havia complit quaranta-huit anys, catorze de jutge eclesiàstic a Múrcia; i Antonio Silvestre de Espinosa y Triviño —d’Iniesta, bisbat de Conca— en tenia cinquanta-sis.

I tercer, la consulta de sumaris semblants ens faculta per a conjecturar el sentit del veredicte en el procés contra Cerdà.

+ Captiveri i vida corsària de Joaquim Cerdà, àlies Soliman el Barber (1)
+ Captiveri i vida corsària de Joaquim Cerdà, àlies Soliman el Barber (2)
+ Captiveri i vida corsària de Joaquim Cerdà, àlies Soliman el Barber (3)
+ Captiveri i vida corsària de Joaquim Cerdà, àlies Soliman el Barber (4)