La Creueta

Vista des del Castell de San Julián. Puntes costaneres, a l’oest.

Si el de l’Olleria ha parat atenció als comentaris dels correligionaris més veterans, és segur que es demana: «I jo? En quina llista està escrit el meu nom?».

Per Xavi Constant

Desolació entre el mig miler de corsaris algerins presos al fortí de San Julián de Cartagena. D’un en un són escorcollats i registrats al llibre d’entrades —nom, càrrec, ocupació, origen, trets físics—.

Són moments d’incertesa per a Joaquim Cerdà/Soliman. A diferència dels seus companys, el seu estat d’ànim deu fluctuar entre sentiments ambivalents: ha nascut valencià, catòlic, i ha viscut captiu en terra de moros; i ara és algerí, musulmà i captiu en terra de cristians.

Viu una situació kafkiana avant la lettre. L’ollerià és una víctima esclafada per la història que, gràcies a la seua professió de barber-cirurgià, ha pogut comportar-se d’una forma acceptable, donades les circumstàncies a les quals la vida l’ha conduït. Un comportament, no obstant això, que no li estalvia la mortificació i l’angoixa.

Al presidi, el valldalbaidí no sent el rebombori que hi ha als pobles costaners valencians. La derrota naval otomana se celebra a les esglésies amb misses, revolteigs de campanes i petards, com un dia de festa. A Alacant disparen salves de canó i a Oriola celebren un Te Deum solemne.

Els primers a assabentar-se del combat del dia 16 d’abril de 1755 foren els benidormers. Sentiren els estrèpits, pujaren al castell i es congregaren a la seua plaça a contemplar la naumàquia, però en aquest cas, la batalla era verídica i tràgica.

Segons es diu, les canonades, les detonacions de fusell, els trets de pistola i el brogit de la lluita es van arribar a sentir del Cap de la Nau fins al Cap de Santa Pola. D’Alacant salparen tres fragates holandeses i diverses llanxes, totes carregades de voluntaris armats i de queviures. Una iniciativa desbaratada per la manca de vent.

Acabat el dia, tothom desconeixia el desenllaç del combat. A les tres de la vesprada de l’endemà, dia 17, el ministre de Marina, José Salillas, rosegat d’impaciència va veure solcar els cinc xabecs de l’Armada per la rada d’Alacant rumb al sud. Tot seguit va llogar un bot amb onze remers i els eixí al pas.

El xabec Aventurero estava tan abarrotat —tres-cents deu soldats i tripulants, i cent quaranta presoners—, que el comandant de l’esquadra, José Flon, pregà al ministre amb la botzina que no baixara del bot. D’embarcació a embarcació l’informà del resultat i li va lliurar un plec de fulls manuscrits de la crònica de l’enfrontament amb el prec de donar notícia a «su Magestad de este glorioso sucesso».

El ministre manarà després imprimir el text: «Y siendo esta Victoria digna de la noticia de todos para que se celebre, como el esfuerzo, y valor del expressado D. Joseph de Flon, con que ha dado en este triunfo tan admirable gloria à las Católicas Armas de su Mag. se ha mandado imprimir […]».

D’Alacant, la notícia s’escampà rapidíssima. Els comentaris dels valencians sobre els cinc-cents presoners algerins foren temprats. Ara bé, quan s’assabentaren del fet que entre ells hi havia renegats… Pel que deien, si caigueren en les seues mans, els farien trossos.

Pobre Ximo Cerdà! A la presó conviu amb una aglomeració de persones, però l’ollerià està acostumat als amuntonaments del xabec. I, encara que les ordenances militars de l’Armada disposen que els enemics de la religió estan exclosos de la ració ordinària d’aliment, si més no els donen pa, llegums i aigua. La inquietud que deu sentir, més que sobre les condicions de vida al presidi de San Jullián, està relacionada amb el seu destí.

Els corsaris més veterans coneixen bé què els espera a tots: saben que s’han suprimit les penes de servei de rems en galeres, així que la majoria dels presos treballarà als arsenals de Cartagena; uns altres en la fortificació de la muntanya de San Julián, on estan reclosos; els capitans, pilots, contramestres i oficis especialitzats passaran la captivitat amb un tracte distintiu i una paga, si s’han rendit «de bona guerra», és a dir, voluntàriament, sense engany ni traïció.

Sols els turcs i els conversos al catolicisme alimenten una esperança. Els turcs confien ser intercanviats per presoners cristians, ja que el dey d’Alger està obligat pel Sultà a redimir-los i enviar-los a Istanbul. Pel que fa als conversos —sols un grapat de moros—, passaran a ser súbdits del rei Ferran VI el Prudent, seran alliberats del treball forçat i s’integraran en la societat.

Si el de l’Olleria ha parat atenció als comentaris dels correligionaris més veterans, és segur que es demana: «I jo? En quina llista està escrit el meu nom?».

El comissari del port de Cartagena i capellà major de les galeres, Salvador Garzía Siles, en assabentar-se que Soliman és Joaquim Cerdà, un renegat, informa de seguida el Tribunal del Sant Ofici de Múrcia. La sigil·losa maquinària inquisitorial —sense pressa, sense pausa— es posa en marxa.

+ Captiveri i vida corsària de Joaquim Cerdà, àlies Soliman el Barber (1)
+ Captiveri i vida corsària de Joaquim Cerdà, àlies Soliman el Barber (2)
+ Captiveri i vida corsària de Joaquim Cerdà, àlies Soliman el Barber (3)