La Creueta

Recreació del combat en aigües de Benidorm. Oli del pintor alacantí contemporani Miguel Ribes Sogorb.

Soliman, l’ajudant i els malferits són els primers a adonar-se que l’aigua fresca els banya els garrons. Al cap de dues hores de canonades, el buc està crivellat i presenta vies d’aigua irreparables.

Per Xavi Constant

Dos quarts de deu del matí. Redoblaments de tambors. Mentre les cinc naus de l’Armada s’acosten, els tres xabecs de l’esquadreta otomana carreguen els canons, ruixen les cobertes amb aigua i escampen sorra perquè els combatents no s’esvaren amb la sang de morts i ferits.

L’ollerià roman en la crugia del vaixell capitanejat per Alí. És la part més baixa i central de la nau, on hi ha menys oscil·lacions per a operar.  L’escassa il·luminació de la infermeria prové d’uns fanalets. Convé ressaltar que Soliman hi està acostumat, en menys de vint minuts els ulls s’adapten completament a la penombra. El sòl està pintat de roig: una manera de dissimular l’impacte de la sang i atenue la impressió de truculència.

Soliman el Barber sent els esclats de les canonades i els cruiximents del buc de la nau: deu intuir que aquesta vegada el xoc no és una simple escaramussa. Baixen els primers ferits per estelles de fusta i metralla. L’ajudant de l’ollerià fa el triatge començant pels lesionats més lleus. Cruel, però no irracional: l’objectiu no és salvar la vida dels malferits, sinó atendre, recosir i apanyar els soldats menys afectats perquè puguen tornar a combatre en coberta de seguida.

Després abaixen els ferits per projectils de metall. Primer, per descàrregues de mosquet i fusell i, al cap d’un moment, els danyats per trets de pistola, la qual cosa significa que l’enemic s’acosta.

Soliman treballa frenètic i, quan pot, s’ocupa dels casos greus. Els proveeix dels anestèsics de què disposa —vi o aiguardent, de vegades opi— i un cuiro perquè el mosseguen. L’ajudant immobilitza el dolent per a la intervenció. Les maniobres quirúrgiques de l’ollerià són rapidíssimes, tot i els brams, les boueres, els planyiments dels agonitzants i els brogits de coberta. Quan amputa, comprimeix l’extremitat afectada amb una corretja, talla la circulació, secciona la pell, el múscul, i serra l’os. Tot en segons.

Sense pausa, cauteritza els vasos sanguinis amb un ferro roent o els lliga i cus amb un fil. El monyó el cobreix amb apòsits xopats en brea calenta, vi o ungüents, el que té més a mà. El valencià no esterilitza l’instrumental ni es llava les mans entre intervencions. És el costum de l’època.

L’Ibicenco i el Catalán —construïts l’any anterior, vint-i-dos canons cadascun, capitanejats respectivament per Miguel Clarebot i Alejo Gutiérrez de Rubalcaba— bombardegen el xabec d’Alí. Les andanades no agranen la coberta. No tenen, doncs, intenció d’abordar-lo. Així que no hi haurà lluita cos a cos i a la descoberta. Millor per a Soliman. Els trets a boca de canó dels trabucs, els talls d’espasa, i les ganivetades, sempre són laceracions espantoses on la sang raja a dolls.

Soliman, l’ajudant i els malferits són els primers a adonar-se que l’aigua fresca els banya els garrons. Al cap de dues hores de canonades, el buc està crivellat i presenta vies d’aigua irreparables. Alí arria la bandera. El xabec s’inclina perillosament cap a estribord. Alguns hòmens cauen a l’aigua. Molts altres, en un esforç desesperat, pugen i grimpen a la part més alta. En senyal de rendició, els algerins llancen a la mar les simitarres, sabres, dagues, iatagans, llances, piques, arcabussos, mosquets i pistoles d’espurna. La nau sotsobra i sura sobre el costat com una balena agonitzant i, dalt del tot, romanen dotzenes d’hòmens amb turbant, entre ells, l’ollerià.

L’Ibicenco, el Catalán i l’Aventurero boten llanxes per a socórrer els supervivents abans que l’embarcació s’enfonse del tot. Un darrere l’altre, els algerins són rescatats i, immediatament, carregats de cadenes.

Els xabecs de Barbussa i d’Arximussa fugen cap al sud amb el propòsit d’eixir de la zona de foc. Al cap de poca estona adverteixen —entre la perplexitat i l’alarma— la rapidesa de les naus perseguidores.

A dos quarts de tres de la vesprada, el Catalán i l’Aventurero desbaraten el trinquet d’Arximussa, amb les veles i aparells. Però el vell i experimentat corsari, malgrat el desavantatge, no s’arronsa i canoneja els enemics sense treva. Al vespre li desarboren el pal major. L’embarcació ja no pot maniobrar ni esquivar els projectils. Ara és un blanc fàcil: unes andanades obrin noves vies d’aigua i, de matinada, el xabec d’Arximussa sotsobra.

Tots dos vaixells de l’Armada socorren els nàufregs. La llanxa del Catalán en salva uns quants. L’Aventurero —amb una dotació de tres-cents deu hòmens entre soldats i tripulació— havia estibat cent quaranta corsaris de la nau d’Alí. Així que, per precaució, el comandant de l’esquadra i capità del vaixell, José Flon, ordena de no carregar-ne més. El xabec d’Arximussa sura malament. Com calia esperar, se’n va a pic i un bon nombre d’algerins s’ofeguen sense remei.

Durant tota la nit i part del matí, el xabec de Barbussa suporta les descàrregues dels canons del Gavilán, l’Ibicenco i el Garzota. Acorralat, rep el foc des de tres punts. Finalment, el seu vaixell també s’ensorra. En dèsset hores, els tres xabecs de l’esquadreta otomana s’enfonsen, literalment.

Tres-cents cinquanta algerins han sucumbit, uns en combat, uns altres ofegats. L’Armada apresa quatre-cents noranta-dos hòmens: tres-cents vint-i-un turcs, cent seixanta-dos moros i nou renegats. Les baixes cristianes ascendeixen a dos morts —un d’ells el capità del Gavilán, Pedro Elguero— i cinquanta ferits. Els bucs i arboradures dels cinc xabecs victoriosos han rebut de valent i, malmesos, posen rumb a Cartagena per a desembarcar els presoners i fer reparacions.

Soliman el barber ha complit trenta-sis anys. Està tancat a la presó del fortí de San Julián de Cartagena —després castell— junt amb Arximussa, Barbussa, Alí i més combatents algerins.

Presumeixen que no els penjaran. Ells no són pirates sinó corsaris, soldats legals del 17é dey Baba Ali Bou Sebaa, governador d’Alger. Són mariners amb una patent de cors. Ataquen i saquegen naus enemigues per causes nobles: per Osman III —sultà de l’imperi otomà—, per la «Casa de l’Islam». Ells parteixen el botí amb la Regència algerina, no com els pirates —desaprensius i mals musulmans—, que roben per a ells mateixos.

+ Captiveri i vida corsària de Joaquim Cerdà, àlies Soliman el Barber (1)
+ Captiveri i vida corsària de Joaquim Cerdà, àlies Soliman el Barber (2)