La Creueta

Acció naval de 1738. El capità Toni, Antonio Barceló, repel·leix i fa fugir dues galiotes algerines. El quadre fou pintat per Cortellini el 1902. Museu Naval de Madrid

L’ollerià resol alliberar-se de l’esclavitud i accepta. S’enrola com a barber-cirurgià en el xabec d’Alí, segons sembla, el seu antic amo

Per Xavi Constant

El nou amo —Sain, majordom-ministre del governador d’Alger— i els seus criats no tenen miraments amb l’ollerià. La vida al palau és rigorosa, de vegades cruel, i no escassegen els maltractaments. Joaquim Cerdà, a més d’esclau, és un nasrani —un natzaré—; o en una expressió més vexatòria, és un kelb kefer —un gos infidel—. La seua propensió al vi, no l’ajuda.

Els castics se succeeixen perquè abandone la seua fe i es convertisca a l’islam. El majordom guanya prestigi si el seu esclau cristià renega i esdevé súbdit del dey. Els brams i les bastonades es redoblen —a Alger solien assotar amb una vara d’olivera amb nusos i regruixos—. En una ocasió, Cerdà rep set-centes bastonades, i queda molt desbaratat.

L’ollerià viu mortificat. La simple visió del majordom o dels seus criats, l’espanta.

És estrany que aguante. Eren molts els captius que renegaven per a evitar maltractaments i pujar d’estatus. Els que tenien un ofici prosperaven amb rapidesa; altres abjuraven perquè així deixaven d’estar sotmesos a tanta vigilància i era més fàcil escapar en una barca. La fugida era factible: Alger dista d’Alacant tres-cents cinquanta quilòmetres; de Formentera, dos-cents quaranta; d’Orà, tres-cents seixanta.

Un infaust dia, l’amarren a un pilar i el majordom li dispara un tret de pistola al genoll. Probablement el deixa coix. Curat de la ferida, intenta fugir i demana empara al quarter dels turcs —un tripijoc que no comprenem—, «y estos le dixeron si quieres librarte vuelvete moro», relata un testimoni.

El valldalbaidí capitula. El procés de conversió, d’entrada, és senzill i indolor. Primer, li fan jurar que abraça l’islam; després, li fan alçar l’índex de la mà dreta i recitar la Shahada: «Yla mahomet…». Es tracta de la professió de fe musulmana per la qual reconeix que «no hi ha més Déu que Al·là i Mahoma és el seu profeta».

L’endemà, la segona part del procés de conversió és també senzilla, però no tan indolora: un cirurgià el circumcida. Les males llengües, però, es burlen i xafardegen que el natzaré es va emborratxar i, mentre dormia la mona, el podaren. El valencià ven la seua roba d’infidel, es vist d’algerí, es talla els cabells i es cobreix el cap amb un turbant, la «corona dels moros».

Corre l’any 1753. Amb poc més de trenta anys, Joaquim és ara Soliman. Com a musulmà, gaudeix de més nivell social, té un ofici i, fins i tot, podria exercir de metge en la medina, però seria encara un esclau. El més probable és que el majordom li haja oferit la manumissió a canvi de fer-se soldat del dey. L’ollerià resol alliberar-se de l’esclavitud i accepta. S’enrola com a barber-cirurgià en el xabec d’Alí, segons sembla, el seu antic amo. Més d’una vegada degué sentir-li dir: «millor la ceba del volgut, que el borrego del desconegut», o potser recorde de la seua antiga terra valenciana «val més un boig conegut, que un savi per conéixer».

Quant a la perillositat de viure com a corsari de la regència d’Alger —centre del poder otomà al Magrib, en guerra perpètua amb Europa per a dominar la Mediterrània—, Soliman n’és conscient. Al capdavall, ha navegat durant quinze anys en el xabec d’Alí sense contratemps gràcies al fet que no puja a la coberta principal durant els enfrontaments ni participa en les ràtzies als pobles costaners: ell oficia de cirurgià baix, a l’entrepont, on hi ha la infermeria.

Ignora que la corona espanyola acaba de signar tractats de pau amb altres potències europees i aprofita l’avinentesa per a construir naus a l’estil nord-africà. De fet, en copia i perfecciona el disseny. A més, proveeix els nous xabecs de nombroses peces de canó i soldats ben instruïts en l’art artiller.

El dissabte 12 d’abril de 1755, una flotilla otomana de tres xabecs amb huit-cents cinquanta hòmens a bord salpa d’Alger. Les embarcacions han viscut temps millors i agrairien un manteniment més acurat. Totes tres estan sota el comandament de Mahomet Arximussa. Aquest famós corsari, que ja té seixanta-cinc anys, capitaneja també una nau artillada amb vint-i-quatre peces de canó; la segona la governa Sain Barbussa, capità de quaranta anys, i va armada amb vint-i-dos canons. L’ollerià va a bord de la tercera nau —més menuda—, amb catorze canons sobre la coberta, i patronejada per Alí, que té cinquanta-huit anys.

Els tres xabecs es dirigeixen cap a les Marines valencianes a la cacera de preses i botí, i si ve a tomb, pretenen fer batudes nocturnes en eixa terra d’infidels. La lluna llueix quart minvant, la foscor progressiva de les nits és una aliada. Al cap de poques hores de fer-se a la mar, ataüllen en l’horitzó una urca holandesa que navega candorosa i solitària. L’aborden, capturen onze holandesos, un piamontés, un romà, un espanyol, i s’apoderen de la càrrega de blat.

El dia 16, a trenc d’alba, albiren entre la boirina unes embarcacions fondejades en la badia de Benidorm arrecerades del vent. El comandant Arximussa presumeix que formen un comboi de barques mercants catalanes. Però s’equivoca. És una esquadra de cinc xabecs militars de la «Real Armada», nous de trinca i completament armats, sota el comandament del capità de fragata José Bartolomé de Flon y Sesma.

El dia s’aclareix. Devers les nou i mitja, la flotilla otomana evoluciona. Arximussa hissa la bandera roja amb la mitja lluna i dispara un parell de canonades. Confia en la rapidesa de moviments dels seus tres xabecs. Els algerins observen com les cinc naus dels incrèduls maniobren i es reordenen en posició d’atac. Alí crida als mariners que no tinguen por i els anima al combat contra els natzarens: «el martiri és la mort més honorable».

+ Captiveri i vida corsària de Joaquim Cerdà, àlies Soliman el Barber (1)