La Creueta

Gravat de Jan Goeree i Casper Luyken que mostra el desembarcament i maltractament d’esclaus cristians a Alger l’any 1706. Amsterdams Historic Museum.

La vida de l’ollerià amb el seu amo Alí no és dura, si es compara amb la dels quatre mil captius residents a la ciutat; però cal matisar.

Per Xavi Constant

Quan Joaquim Cerdà —fill del metge de l’Olleria— compleix setze anys, se’n va de casa per a estudiar cirurgia. Des de menut ha acompanyat son pare en les visites i ja té experiència a tractar malalties.

Està acostumat a veure nafres, ossos fracturats, hèrnies, abscessos, sagnies, amputacions, extraccions de queixals i extirpacions de pedres; i està familiaritzat amb les llancetes esmolades, ventoses de vidre, corretges de pressió, tenalles, tisores rectes i corbes, pinces, estilets, pelicà dental, i la navalla d’afaitar.  Son pare ja no pot ensenyar-li més de l’ofici perquè, en realitat, és un tècnic, un cirurgià-barber en un temps en què es desconeix l’anestèsia i l’antisèpsia.

El document conservat a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, revela que Joaquim Cerdà es desplaça cap al port d’Alacant i salpa en un llaüt rumb a Barcelona un dia de l’any 1736. Ix de casa protegit per un rosari, corporals i medalletes que guarda en una butxaqueta cosida i ben amagada. Les quinze llegües valencianes que separen l’Olleria d’Alacant les recorre en dos dies. Potser l’acompanya son pare, sa mare, o algun dels seus tres germans —dos del gremi de la seda i un boticari—, o tal vegada l’oncle sacerdot.

Les travessies en llaüt viatger triguen un temps indeterminat a arribar al port de destinació. La singladura d’Alacant a Barcelona, amb bon vent i sense escales ni demores de càrrega i descàrrega, sol durar un parell de dies. Quan l’embarcació navega a l’altura de Tarragona apareix en l’horitzó una nau amb el trinquet inclinat cap avant: un xabec barbaresc. El tres pals nord-africà és lleuger, rapidíssim, maniobrable, i prompte atrapa el llaüt. Els corsaris sarraïns, sota les ordes de l’arraix Yesuf, l’aborda, roba la càrrega i segresta la tripulació i els passatgers.

Els capturats són conduïts a Alger i esclavitzats. Les cròniques de l’època mostren els captius sorpresos enmig d’una mar de confusió i llàgrimes. Uns pocs, no obstant això, conserven la calma per arrogància o, potser, per ignorància.

A l’ollerià no el tanquen als funestos i renomenats «banys d’Alger» —una mena de presons, o millor dit, de magatzems humans, uns corrals envoltats de cel·les i porxos—.  L’arraix Yesuf tampoc no l’exhibeix en la plaça d’Al-Souk al-Kabir on es troba el mercat d’esclaus, sinó que el ven a un tal Alí, patró d’un xabec que també ostenta una «patent de cors» del governador d’Alger.

Alí no té intenció de demanar rescat pel xicon a la seua família olleriana. Prefereix de fer-lo treballar en la seua hisenda i embarcar-lo quan ix de pillatge: portar a bord un barber-cirurgià que alleuge i cure els ferits és una benedicció. «El cristià és encara un sagal —sentencia Alí—, però com diu el proverbi “l’aprés en la infantesa i tendra joventut és com un gravat en la pedra”». De cop i volta, Ximo, el fill del metge, ha sigut degradat a l’estrat social més baix i ara és un mer esclau.

Fa el cors en el xabec d’Alí sense combatre en coberta ni participar en incursions als pobles costaners perquè ha de romandre a la infermeria. D’una banda, està menys exposat als perills; de l’altra, lamenta no eixir en les batudes nocturnes on tindria una possibilitat d’amagar-se i escapar.

La vida de l’ollerià amb el seu amo Alí no és dura, si es compara amb la dels quatre mil captius residents a la ciutat; però cal matisar. No consta que patisca fam —l’Alger fita amb una plana molt fèrtil—, ni que estiga exposat a maltractaments. No se l’obliga tampoc a renunciar a la seua fe i convertir-se a l’islam. Això perjudicaria els interessos econòmics de l’amo. Ara bé, del document, encara que lacònic, inferim que no s’adapta.

Segons els estudiosos de la psique dels captius —han sigut tres segles de segrestos—, introduir persones a la viva força en un altre món juntament amb el canvi radical del seu ordre establit, els trastocava, els destruïa la ment i la moral. Per a acabar-ho d’adobar, els cristians lliures que es movien per la ciutat els giraven la cara i ni els parlaven, com si els pobres desventurats tingueren la culpa de ser segrestats, esclavitzats i de caure en desgràcia. En tot cas, els captius s’oblidaven de si mateixos i, abatuts, perdien la dignitat i queien en tots els vicis de l’època.

Aquest arquetip s’ajusta acceptablement a la conducta de Joaquim Cerdà. Quan deixa el poble, l’Olleria té poc més de quatre-centes cases —cens de Campoflorido de 1712(?), 397 veïns; padró de 1735(?), 430 veïns—. El canvi és massa dràstic per al valldalbaidí. Alger és una ciutat incomprensible on pul·lulen vora cent mil persones, entre turcs, moros, tagarins —descendents de moriscos—, coloríos —fills de turc i mora—, i minories de cristians lliures, jueus i negres. Per a l’ollerià és un vesper ple de viciosos i depravats; sí, i és quasi segur que percep els algerins com una gentada sòrdida, astuta, suspicaç, recelosa i brutal.

Cerdà s’aficiona als jocs de cartes, freqüenta els bordells i, amb el temps, esdevé un dipsòman, un bevedor compulsiu de vi. El pitjor és que l’embriaguesa no sempre li prova i, de tant en tant, es transforma en un busca-raons:

«Es conocido por el barbero y que de ordinario andaba borracho y con quimeras [baralles] con los moros y turcos los que lo hubieran muerto sino hubiera sido por su amo…», afirma un testimoni. I un altre conegut diu d’ell «que era hombre perdido y abandonado».

Alí, fart dels garbulls i embolics de l’ollerià, se’n desfà després de quinze anys.  Cap al 1751, el ven a Sain, majordom de la casa del Pasha-Dey Ibrahim ben Ramdan, governador d’Alger. Les coses s’entortillen per al valldalbaidí.