La Creueta

Josep Campo i Pérez (València, 1814–Madrid, 1889). A la dreta, residència personal i seu social de les seues empreses, a la plaça de l’Arquebisbe de València.

Potser Campo treballe amb xifres més exactes, però deu conjecturar que si s’obstina amb el tram per la Vall d’Albaida, la connexió Xàtiva-Almansa es retardarà sine die, amb el consegüent avantatge per al marqués de Salamanca, la seua nèmesi, el seu enemic acèrrim.

Per Xavi Constant

A partir de l’abril de 1853, Josep Campo manté paralitzades les obres que enllaçaran Xàtiva amb Almansa: no ha pogut superar els foscos entrebancs que li han posat a Madrid. Quatre governs seguits —Bravo Murillo, Roncali, Lersundi i Sartorius— no li han permés de desenvolupar la ferrovia per la Vall d’Albaida. Són mesos d’inquietud perquè tem que el marqués de Salamanca —el seu rival implacable— connecte Almansa amb Alacant abans que ell empalme eixa estació amb València.

Campo intueix que el govern de Luis José Sartorius y Tapia, conde de San Luis —autòcrata, impopular i corrupte— té els dies comptats. Desitja amb ànsia conéixer —una vegada més— la política ferroviària de les noves autoritats. Ara, per si de cas, com a saintsimonià pràctic, estudia el trajecte per la Vall de Montesa i jugarà així a doble cara.

Mentre espera el canvi de govern, cerca finançament privat i dels ajuntaments. No obstant això, fins que la incertesa del traçat no estiga resolta, no li resulta fàcil que se subscriguen les emissions d’accions.

L’estiu de 1854 canvia el govern. Campo, sempre amb presses, li remet nous plànols amb el trajecte per la Vall de Montesa i demana una resposta ràpida. Tanmateix, la nova administració no ho té clar. O sí que ho té clar, però evita de donar aparença de favoritisme com els governs anteriors. Decideix, per tant, de promoure un procés de consulta, i en juny de 1855 disposa una reial ordre per la qual els governadors provincials de València i Albacete han d’informar sobre els avantatges i inconvenients del canvi de traçat de la Vall d’Albaida a la Vall de Montesa.

El govern madrileny els ha proveït d’uns guarismes llastimosos per al projecte inicial, i brunyits per a la segona línia —xifres qüestionables que es discutiran més tard en sessions parlamentàries—. Cal dir també que les estadístiques de l’època són primitives i, en conseqüència, es desconeixen les dades precises de la població, de les produccions dels sectors primari i secundari, i la sostenibilitat econòmica del servei ferroviari en tots dos hinterlands. Aquestes són les dades:

-INVERSIÓ TRAM LA VALL DE MOIXENT:  66.522.715 rs
-SUBVENCIÓ:  22.474.248 (Estat 14.782.832; Diputació de València 7.391.416)
-INVERSIÓ TRAM LA VALL D’ALBAIDA: 92.444.265 rsSUBVENCIÓ 30.814.755 (Estat 20.543.470; Diputació 10.271.585)
-LONGITUD: Tots dos trajectes passen pel nuc ferroviari de La Encina (Villena). S’estima que la via per la Vall d’Albaida supera en quatre llegües castellanes (~ 22,2 km) al tram per la Vall de Montesa.

Eixe mateix estiu comencen a arribar els informes. La Diputació de València tindrà la barra de dir que l’opinió és «unánime en favor del trazado por el valle de Montesa».

Segons refereix Alfonso Vila Moreno a la revista Almaig de 1988, «El proyecto de Ferrocarril “Xàtiva-Almansa” por el Valle de Albaida», els ajuntaments valldalbaidins, a més de sospitar que darrere s’amaga la mà del marqués de Salamanca, es mostren ressentits i reivindiquen el traçat inicial. Així, l’Ajuntament d’Albaida, en una carta signada per les forces vives, lleva ferro a la diferència de costos i quilòmetres, i reprotxa a la diputació la seua ignorància geogràfica:

«(…) por no conocer que la línea por Albaida precisa y necesariamente habrá de atraher así, una gran parte de los pueblos del litoral de Alicante con todos los valles hasta el de Concentayna, vida de este trayecto, a la huerta de Gandía sembrada de pueblos y producciones, al no menos poblado y rico partido de Onteniente, con la industriosa villa de Bocayrente, y, en fin a todo este Valle de Albaida que con sus 29 pueblos, gran copia de vinos y gran fabricación de aguardientes ofrece un inmenso porvenir a sus habitantes y un gran aumento de riqueza a la Nación. Todo este radio pues, que comprende más de cien pueblos y ofrece más de cien millones de riqueza (…)».

A Ontinyent estan desconcertats amb el canvi del traçat:

«Nuestra línea roza en el trayecto con los pueblos de Bellús, Montaverner, Benigánim, Albayda, Ollería, Ayelo, Agullent y Onteniente: comparando la población y riqueza de estos pueblos con los de Mogente, Vallada y Montesa, únicos que roza la otra línea, dan por resultado un exceso de población en favor de la que defendemos (…); pero en donde aparece más excesiva la misma población y riqueza es el comparar los pueblos inmediatos. Estos son en nuestra línea los del partido judicial de Albayda, Concentayna, Onteniente y Alcoy, los cuales exceden al partido de Enguera que es solamente el próximo a la otra en sesenta y nueve mil ciento once almas y diez y nueve millones, quinientos diez y ocho mil novecientos cuarenta reales vellón en riqueza, según los datos oficiales últimamente publicados…».

En sentit contrari es troba l’opinió dels ajuntaments de Moixent, Aiacor, Alcúdia de Crespins, Bolbait, Canals, Annauir, Xella, Anna i Énguera, els quals demanen el traçat per la Vall de Montesa:

«por Montesa afluirán a ella los muchos pueblos de que se componen los partidos de Enguera y Ayora, ricos y productivos en general y principalmente podrán los de Enguera y Anna dar salidas a los muchísimos paños que en ambos puntos se fabrican, y cuya exportación en el día es muy costosa, porque en el día no tienen practicable otro paso (…)».

Campo, accelerat i pragmàtic, prefereix ara la inversió pel traçat de la Vall de Montesa. És conscient que a Madrid s’han encastellat fa temps i, per altra banda, deu haver-se assabentat que en una comissió de les corts espanyoles s’ha parlat sobre les subvencions als dos projectes. Eixa camarilla considera que el subsidi siga la tercera part del pressupost més baix. Això significaria que tant al tram per la Vall de Montesa com per la Vall d’Albaida els pertocaria el mateix: vint-i-dos milions i mig.

Potser Campo treballe amb xifres més exactes, però deu conjecturar que si s’obstina amb el tram per la Vall d’Albaida, la connexió Xàtiva-Almansa es retardarà sine die, amb el consegüent avantatge per al marqués de Salamanca, la seua nèmesi, el seu enemic acèrrim.

En febrer de 1856, les corts espanyoles es reuneixen per a discutir i votar el Projecte de Llei del govern de Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro, duque de la Victoria, presentat per Francisco de Luxán y Miguel-Romero, ministre de Foment:

«Artículo único. Se autoriza á la empresa concesionaria del ferro-carril de Almansa á Játiva [de Josep Campo] para ejecutar la línea con arreglo á la nueva dirección aprobada por el Gobierno, que sigue los valles de Montesa y Mogente, conservando las mismas gracias y privilegios que le fueron otorgados por la ley de 13 de Mayo, y declaró subsistente esta concesión. Madrid 6 de Febrero de 1856.— Francisco de Luxán.»

+ Camins de ferro: la Vall de Montesa vs. la Vall d’Albaida (1)