La Creueta

Comprove que el traçat de Bufali és el d’un carrer llarg que camina amb facilitat i sense pèrdua.

Article de Pere Brincs

Des d’allí gire cap a l’esquerra i baixe fins a la font del barranc de la Junda. La font no du aigua, però al fons se sent la remor d’un corrent molt tènue. Com que està a prop continue pel caminet fins a una clotada amb les ribes festonejades amb xops nus. És una zona fonda, ací, de manera que el vent dona una treva. M’assec sobre un marge i intente d’identificar els sorolls que m’arriben: l’aigua que baixa entretenint-se amb la irregularitat de la llera, els gafarrons, una cadernera, el xiulit dels estornells, el vent botant per dalt de les copes dels pins. Després un toc de campanar i l’escataineig d’una colla de gallines que prenen el sol en un tancat de saranda.

Al cap d’una estona retorne pel mateix camí a la via principal que en aquesta altura s’ha convertit en el carrer l’Església. Ací mateix està el temple, que es veu bigarrat, de maneres romàniques. Mostra una portalada senzilla de rajoles massisses; els murs estan bastits amb la blancor dels còdols calcaris i els carreus són d’una pedra tosca aspra com la corfa dels cacaus. Les portes estan protegides per planxes de zinc amb un acurat i barroc clavetejat. Està dedicat a la Mare de Déu de Loreto; l’aspecte actual, després d’algunes vicissituds, data del segle XIX, segons es llig al panell explicatiu, conserva alguns objectes valuosos com una pila baptismal morisca del segle XVI. A la dreta de la porta hi ha una font amb el nom del poble, l’escut i una data que indica maig de 2001.

L’edifici que he vist al principi on s’indicava Ajuntament de Bufali només deu fer servir els baixos com a consultori mèdic, perquè és ací al costat mateix on apareixen les tres banderes assenyalant la veritable casa consistorial i la llar del jubilat. El conjunt forma una construcció nova que va ser inaugurada l’agost de 2023. Continue carrer avall i passe a prop de la terrassa d’un bar. No sé per què, intuïsc que serà incòmode. Hi ha dues taules: una amb dones i, al costat, una altra amb hòmens. Passe a la vorera d’enfront i intente caminar dissimuladament, però quan estic a la seua altura un dels homes que du ulleres de macarra em crida amb la mà. De seguida, els companyons de taula somriuen sorruts. Jo tan sols m’acoste dues passes, sense travessar el carrer. L’home, mig dret, fa el gest d’escriure’s sobre la palma de la mà i, després, aixeca els muscles. Com que no li conteste, ho torna a repetir. Ara diu:

-Et puc fer una pregunta?

-Pregunta! -dic, i ell torna a fer la pantomima d’escriure i d’alçar els muscles.

-Qui eres? -acaba enquestant.

-Sóc policia -li conteste resolt, sense preocupar-me si entén, o no, la broma.

-Ah!, si vols, pregunta a l’altra taula que són els presidents de la música. Les dones de l’altra taula es giren sense massa gana i els de la seua continuen tan divertits com abans. Aquest és el millor poble del món -continua dient. Es nota que va mig pipat i que, a més, per l’accent, ni deu ser d’aquest poble ni de prop d’ací tampoc.

-Doncs, sí que ho faré, sí!- li dic, continue amb un mal cos d’haver-me topat amb un cretí com aquest.

Deixe que el vent s’enduga la boira i em fixe en un carreró estretíssim que formen els laterals de dues cases veïnes. Es diu, curiosament, camí d’Albaida. Doncs això, el camine i de seguida torne a estar a l’altra banda del poble, on està el barranc de Junda. Ningú no diria que aquest és un passatge a un altre temps. Però quan retorne al present em trobe de bell nou al carrer de l’Església. Més avant, el pas torna a eixamplar-se i es forma una nova replaça que queda a un nivell per sota de la vorera on estic. Allí hi ha la farmàcia i una caseta que realment forma “el raconet”, tal com indica el rètol que hi ha a la porta. Al costat d’aquesta, una altra, més notable i cantonera, sembla la seua germana gran. D’ací estant se senten parrupar els coloms que habiten un colomer altíssim. Aquest refilet sempre m’ha semblat un plany trist i obsessiu, quelcom com la veu d’un malalt que està a les acaballes. El final del carrer va estretint-se fins a arribar a una casa amb set o huit gats, la majoria joves i amb els ulls blaus, que prenen el sol. Una mica més endavant es veu el poliesportiu amb la piscina que, ara, està clos. Els envolte i vinc a eixir al carrer de Llutxent.

Com que ja estic fora de la població i al davant sobri el terme, em deture una estona. Allà baix es veu un mas solemne, emblanquinat de dalt a baix. Està tot just al costat del camí. El flanc que està exposat cap aquesta direcció mostra sis finestres a la planta baixa les quals es corresponen amb el mateix nombre al primer pis. En un cantó de la masia creix una flocada de pins que sembla el ram que un gegant hi hagués deixat, ben agrupat, com un ornament.

Un gos que m’observava com escrivia decideix, finalment, mostrar el seu desgrat i comença a lladrar-me amb cara de pocs amics. Sort que ens separa una reixa i no he d’eixir cames ajudeu-me. És el que, de vegades, té açò de la literatura. La veritat és que als pobles menuts, on tots es coneixen, la presència d’un foraster sempre s’agafa amb recel, i més si va apuntant coses més aïna misterioses. Això no és d’estranyar i, potser, hauria d’agafar-se com una mena d’un inconscient col·lectiu que s’ha heretat d’antuvi, quan els que sabien de lletra arribaven als pobles amb la ploma a la mà, més per a recaptar que no per a ofrenar.

De tornada  al poble passe per davant d’un hort tancat per u muret de poc més d’un metre. Hi ha nisprers, arbres fruiters, carabasses purgant-se a la serena i un munt de blederes, aspres i descuidades, que creixen per tot arreu. La casa número vint-i-sis té una porxada amb una veritable exposició de ceràmica, la majoria beneiteres i plats. Es tracta d’un immoble llarg i molt gran. En realitat, a mesura que avance m’adone que era la part del darrere, ja que la porta principal s’obri a la plaça de la farmàcia.

Comprove que el traçat de Bufali és el d’un carrer llarg que camina amb facilitat i sense pèrdua. Amb la intenció de visitar l’ermita desfaig el camí i quan passe per davant de l’ajuntament veig un cartell que anuncia el sopar de sant Antoni. Quinze euros. Entrants: papes, olives i cacaus. Ensaladilla russa, pilotes de carn i creïlles amb allioli. Entrepans (a triar): calamars amb tomaca; pernil i formatge; llomello amb pisto. Aquest últim és el que em demanaria jo, ara, en aquesta hora que estic reescrivint-ho.

Arribe al cantó d’on es veia el santuari. L’ermita s’assenta sobre un promontori de terra blanca i la cúspide plana. Té una tribu de palmeres al darrere i una de xiprers a la part del davant amb una colla indòmita i desordenada d’altres arbres barbamecs. Encara que hui no ha sigut un dia de molt de caminar, caldrà fer un sacrifici per a navegar aquest rebolicat mar de vent que tinc al davant. Per a arribar, primer s’ha de passar una part del polígon del poble, després continua un camí entre penqueres i borraines que colonitzen els bancals erms. Mentre camine, em sembla veure dues persones que miren des de dalt del turó.

Quan hi arribe, la perspectiva canvia i les palmeres no estan darrere, sinó davant, i els xiprers s’allarguen en dues fileres paral·leles organitzant un viacrucis modern. També, les persones que veia des de baix, ara s’ha convertit en soques, com si fóra l’encanteri d’alguna rondalla de Valor. Tot el moblatge és prou avinent a la reconversió d’aquest indret per a satisfer les necessitats paganes: torradors, taules i bancs de pedra.

M’acoste a la porta de l’ermita i guaite l’interior a través dels dos finestrons oberts. Veig un Crist crucificat i a cadascun dels costats una gran tela de vellut roig que du brodada, a una banda, la bossa amb les trenta monedes de plata i, a l’altra, tres daus i una mena de martell. En les capelletes dels costats s’hi troben dues Verges. Llàstima que no puga entrar i seure una estona perquè la ventolera és inclement.

El poble s’ha quedat una mica més avall, se’n veuen els terrats i, escampats pel terme blanc, alguns masos, com si fóra la representació exacta de la idiosincràsia de la Vall. D’ací estant, l’església i el campanaret produeixen un gran efecte sota el cel bandejat de núvols i alguns ametlers que comencen a pintar l’horitzó.