La Creueta

Fotografia: postal Casa Misericòrdia de València

La política econòmica de la dictadura franquista, l’autarquia, propicià el pauperisme que, amb la manca de medicines i la deficitària assistència sanitària, deixava com últim recurs ingressar el fill en la institució amb l’esperança de salvar-lo d’una mort segura.

Per M. Luisa Plà Tormo

Titule l’article amb els dos grups humans al voltant dels quals gira tot l’entramat-sistema de què tractem, tots dos inseparables quant a la subsistència.

De 1900 a 1950 van ingressar a la borderia de València 6.883 criatures (3.573 xiquets, 51,9%, i 3.310 xiquetes, 48,05%). En la dècada 1930-1939, quan es va donar prioritat a l’ingrés de xiquets evacuats de Madrid a causa de la guerra, hi van entrar 652 infants, la quantitat més baixa del període.

Per dècades, els nens ingressats són:

1900-1909: 1.891
1910-1919: 1.680
1920-1929: 1.262
1930-1939: 652
1940-1949: 1.398

Entre les causes de l’abandonament de les criatures, les penúries econòmiques pesaven encara: “…una niña de 9 años… lleva pendiente en el cuello una cadena de Nuestra Señora del Pilar… procede de Valencia“. Però n’hi havia més. Acabada la guerra d’Espanya, quines causes espentaven als pares a abandonar un fill?

La moral imperant va fer que es veiés amb molt mals ulls les mares fadrines (la República havia estat un respir momentani per a aquestes dones). Els prejudicis de l’Església tornaven, després de la contesa, a condicionar el pensament de la classe dirigent, i les mares fadrines patien la situació tantes vegades suportada: fill il·legítim = vergonya.

La política econòmica de la dictadura franquista, l’autarquia, propicià el pauperisme que, amb la manca de medicines i la deficitària assistència sanitària, deixava com últim recurs ingressar el fill en la institució amb l’esperança de salvar-lo d’una mort segura.

La postguerra fou llarga i dura: fam, mort, pobresa… obligaren molts pares a desfer-se dels fills en hospicis, borderies, centres d’auxili social. Algunes mares els recuperarien, unes altres s’assabentarien que s’havien mort, potser la gran majoria no pogué reclamar-los.

Les dides són l’altre grup important de tot aquest entramat del món de l’expòsit.

Com en centúries anteriors, les dides podien ser internes o externes. La llet materna, dins i fora de les borderies era encara l’únic i millor aliment que podia tindre un nounat per a sobreviure.

Les alletadores internes seguien estigmatitzades per la societat amb connotacions negatives, tant a escala social com moral, acusades de manca d’escrúpols tot i que es veien motivades per necessitats econòmiques.

En general, el patró de nodrissa era encara el de llauradora, de baixa extracció social, pobra, o amb comportaments que s’allunyaven de la moral imperant. La nodrissa sana i acomodada era contractada per particulars (dides externes) i gaudien de bona imatge.

Les internes, encarregades d’alimentar els xiquets de les borderies, tenien un treball ardu. Les criatures presentaven un quadre mèdic desolador a conseqüència de la deficient alimentació que la mare havia tingut durant l’embaràs. A les dones amb escassos o nuls recursos econòmics no se’ls podia exigir una alimentació variada, equilibrada i saludable.

Els xiquets naixien amb poc pes, raquítics i amb un sistema immunitari molt feble.

Hi havia períodes en què escassejaven les dides a les incluses. A més de posar en risc la salut pel contagi de nounats infectats, a una alletadora se li podien adjudicar fins a tres xiquets. Generalment no tenien llet per a tots i havien de recórrer a la lactància mixta, natural i de biberó; i quan el nombre de criatures superava les possibilitats que tenien les dides de la institució per a alimentar-les es recorria a la lactància artificial, que alguns metges qualificaven d’alimentació “herodiada”. En 1902, les dides internes cobraven 25 pessetes mensuals; en 1919, el salari era de 30 pessetes.

La llet d’aquestes nodrisses no sempre posseïa els nutrients necessaris per a una bona alimentació, cosa que obligava a recórrer a suplements nutricionals. L’oli de fetge d’abadejo ha sigut el suplement nutricional utilitzat durant dècades per a millorar la salut i el benestar dels xiquets. Conté una gran quantitat de vitamines i minerals essencials per al creixement i desenrotllament dels més xicotets, des d’enfortir el sistema immunitari fins a promoure el desenvolupament  ossi i cerebral.

Fou el gran descobriment nutricional de Fernando Rubió Tudurí, qui va recórrer Espanya publicitant i venent un nou producte farmacològic, la Glefina, un xarop distribuït entre els xiquets per a prevenir la malnutrició i que va donar origen a la primera multinacional farmacèutica espanyola.

Fernando Rubió era barceloní de naixement i menorquí d’adopció. Després de molts anys de viure a l’illa va tornar a Barcelona, va estudiar farmàcia i química abans de traslladar-se a l’Institut Pasteur de París per a completar la seua formació.

Aquell oli de fetge d’abadejo que s’administrava als xiquets, en una Espanya de fam i raquitisme, s’obtenia de la cocció del fetge, es premsava i se n’extreia l’oli. S’usava com a suplement dietètic per a prevenir la malnutrició. El medicament va ser patentat amb el nom de Glefina, adoptat pel doctor Marañón per als seus pacients, cosa que va donar-li tot un aval.

Demostrada la seua eficiència, a Albaida es va tenir la sort de comptar entre els veïns un gran farmacèutic, Don Rosendo Juan, sempre al dia dels avanços mèdico-farmacològics que aparegueren. En el seu laboratori-farmàcia albaidí obtenia l’oli d’abadejo… Quants xiquets es van beneficiar d’aquell xarop!

“Si tanque els ulls i aprete les dents, encara em puja a la boca aquell gust de peix podrit que ma mare comprava a Don Rosendo… però gràcies a ell plantí el coll…” Això em contava un home gran que es va morir no fa molts anys.