La Creueta

Albaida va acollir 32 xiquets en la primera meitat del segle XX. (Fotografia extreta de https://www.facebook.com/fotosantiguesvallalbaida)

En molts casos es va donar la circumstància que els pares naturals de xiquets adoptats els van reclamar quan ja estaven criats i perfectament integrats en les famílies i localitats d’adopció

Article de M. Luisa Plà Tormo

Si en l’article anterior féiem referència als xiquets de la Vall que anaren a la Casa-Bressol, ara expliquem el cas contrari. En la primera meitat del segle XX, 372 criatures (233 xiquets i 139 xiquetes) foren acollides per famílies valldalbaidines. Una quantitat molt superior respecte dels 64 nens que van eixir, però molt inferior en relació amb els 2.524 acollits en la centúria anterior.

Tret de Bufali, Carrícola i Salem, tots els altres pobles de la comarca van participar d’aquest tràfec, i alguns amb xifres que criden l’atenció:

Les dones de què ja hem parlat en l’article dedicat a les dides externes, cobraven poc, segons l’estat de les arques de la Casa-Bressol. El jutge municipal, el batle o el rector de la localitat de residència del nen eren els encarregats de signar els cupons perquè cobraren els salaris. El jutge o el rector, a més, estaven obligats a emetre certificats de defunció dels xiquets, i els ajuntaments o els pares havien d’informar les incidències que es produïren en la vida d’aquestes criatures: “…de 1944, el padre comunica que se ha ido voluntario al Tercio…”. Cal recordar que el director de la inclusa mantenia la guàrdia i custòdia d’aquests xiquets fins a la majoria d’edat.

La majoria d’edat anà baixant a poc a poc. En 1889, eren a 23 anys, en 1940 a 21 anys, i a partir de 1978 a 18.

Passats els vint mesos de lactància, que la borderia recordava mitjançant la publicació de circulars, les nodrisses podien retornar l’infant o quedar-se’l per a una possible adopció o afillament. En molts casos es va donar la circumstància que els pares naturals de xiquets adoptats els van reclamar quan ja estaven criats i perfectament integrats en les famílies i localitats d’adopció: “…fue dada a lactar en 1904, tenia dos años. Por escritura ante notario fue prohijada el 16 de septiembre de 1910. El 4 de junio de 1925 fue entregada a sus padres naturales…”

La majoria de mares i pares, progenitors que els recuperaven, eren treballadors pobres, que havien abandonat els menuts a causa de la misèria o el deshonor.

En la centúria anterior, només un 1% dels xiquets que arribaren a la Vall foren reclamats pels pares. En el període que ens ocupa ara, trenta-sis dels 372 xiquets acollits foren reclamats per la mare fadrina o casada, pel pare o per tots dos: vint-i-un per mares fadrines; tretze xiquets pel matrimoni; només un per la mare adúltera (segons consta en el full de registre); i un altre el va reclamar el pare: “…lactar a… de Ayelo de Malferit en 1912. Fue entregado a su padre natural en 1914, casado, tonelero y que vive en Valencia…”

Aquesta situació comprensible per a uns, resulta injusta per a altres. Els pares adoptius començaren a mostrar la seua disconformitat davant aquesta anòmala circumstància, de manera que després de proclamar-se la Segona República, apareixen les primeres agrupacions de pares adoptants constituïdes com a grups de pressió i interés, encaminades a influir i decidir en les instàncies governamentals i parlamentàries republicanes per a exigir modificacions i normatives en matèria d’adopció i afillament.

Entre totes les agrupacions adoptants va destacar per la seua activitat, projecció pública i compromís polític la Federación de Padres Adoptivos de Cataluña, encapçalada per José Petxamé, obrer teixidor que, en temps de la República, havia adoptat una xiqueta de tres anys i mig. Aquesta agrupació comptà amb el suport polític i institucional de batles de moltes ciutats catalanes, del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i de l’opinió pública catalana, quan veié el problema d’una manera concreta. Les propostes i reivindicacions de la federació catalana, però, no es van poder arribar a realitzar durant el període republicà.

Què va ser d’aquells 372 xiquets que arribaren a la Vall entre 1900 i 1950? Amic lector, la resposta la trobaràs en l’article del mes de novembre!