La Creueta

Fotografia: Orfes de la Casa de la Caritat de Barcelona

En la primera meitat del segle XIX, els xiquets que van anar a la inclusa de València procedents de la Vall superaven els que en vingueren. La tendència es va invertir en la segona.

Per M. Luisa Plà Tormo

Amb la documentació consultada es poden manejar unes xifres que han de ser preses amb una certa reserva, perquè hi ha algunes llacunes i no tots els registres reflecteixen totes les circumstàncies que van envoltar la vida d’aquestes criatures. Després de totes les vicissituds que hem descrit amb anterioritat, podem arribar a pensar que els rectors i els batles no van informar la Casa de totes les incidències. En tot cas, si bé no està tot el que els va passar, sí que va passar tot el que hi ha registrat.

Què fou dels 2.524 xiquets que arribaren a la Vall d’Albaida al segle XIX?

Entre 1800 i 1899, 781 xiquets es van morir i van ser enterrats als pobles on els criaven. Tan sols tres van ser soterrats en pobles diferents dels que constava en els registres d’acollida. La causa del canvi no es va reflectir en cap acta. També en aquest període, 557  criatures van ser retornades a la Casa.

Hi ha els casos de 608 xiquets, la informació sobre els quals s’interromp: “…Eulogio fue dado a lactar el 17 de marzo de 1832  a… labradores de la Universidad del Palomar…”. No hi ha més informació. Són nens que havien arribat a la Vall per a ser alletats, però les anotacions s’acaben ací. En alguns casos, els seus pares adoptius no van complir l’obligació d’informar sobre el trasllat familiar a altres pobles o ciutats pròximes (hi ha el cas d’un capellà de Catalunya que sol·licita permís matrimonial per a un expòsit) o de qualsevol part del món: “…se dio a lactar el 31 de diciembre de 1872 a… de Salem, el 31 de marzo de 1894  fue ahijado por escritura por Bautista… viudo y vecino de Mostafá (Argel)…”.

Hi va haver 288 criatures retingudes, pas previ a l’adopció, que foren afillats a la Vall amb escriptura pública, un procés que va augmentar en la segona meitat de la centúria. Però com que la pàtria potestat fins a la majoria d’edat la tenia la borderia, qualsevol canvi en la situació de l’expòsit li l’havia de ser comunicat el rector o l’autoritat local, i la borderia expedia el permís corresponent. L’ordre no es complia amb rigor.

Vint-i-tres famílies valldalbaidines es van “obligar”, és a dir van cobrar 3 lliures, a criar la criatura fins als 7 anys, uns diners que haurien de tornar en el cas que  retornaren el xiquet abans d’aquest termini: “… molineros de Onteniente se les dio 3 libras el 8 de mayo de 1828, obligándose a criar al expósito…”.

Expedit generalment pel rector, s’havia de demanar un permís per a casar-se. Gràcies a aquestes anotacions podem saber si els expòsits es van quedar al mateix poble d’acollida o se’n van anar. 109 expòsits es van casar a la Vall en les últimes dècades del segle XIX, sense que conste en el registre si estaven afillats: “… fue dado a lactar a… de Castellón del Duque el 24 de enero de 1884. El cura párroco de Castellón del Duque  el 15 de diciembre de 1905  solicita al director de la inclusa permiso para que el muchacho pueda contraer matrimonio…”.

Vint-i-sis expòsits (acollits i fins i tot afillats per la família d’acollida) van ser reclamats pels pares biològics (la parella, o algun dels dos progenitors), i els pares adoptius estaven obligats a retornar-los. Això, més freqüent en el segle XIX que no en els anteriors, presentava tints dramàtics perquè, encara que alguns xiquets van ser maltractats o explotats, la moneda també tenia una altra cara, la de l’afecte, la de l’amor, la de l’estima, sentiments dels adoptants que s’unien al del xiquet: “… se dio a lactar a… de Beniganim el 1 de noviembre de 1892. Instruido el expediente  correspondiente, el 22 de diciembre de 1896 se entregó a su madre biológica, natural de Valencia…” Fins al segle XX no es resoldrà temporalment aquesta injustícia.

De 132 criatures més, registrades a l’entrada, la informació s’interromp i només en trobem alguna anotació inconnexa amb tot el contingut anterior: “…Rosario fue dada a lactar en 1876 a … de Beniganim…”. “Reside en la c/Cuba de Valencia. (1902)”.

I amb aquestes dades done per tancat el segle XIX, aquest moviment d’expòsits, subjectes a circumstàncies adverses i diverses però que d’alguna manera van contribuir a la reactivació econòmica de la zona, ja que a més de les nodrisses van generar treballs indirectes com ara cotxers, traginers, bugaderes, enterramorts… alhora que salvaven algunes vides abocades a una mort segura.

En la primera meitat del segle XIX, els xiquets que van anar a la inclusa de València procedents de la Vall superaven els que en vingueren. La tendència es va invertir en la segona.

Tot i les llacunes que presenten els documents consultats, he procurat de ser rigorosa en el maneig de xifres. I si bé en història no parlem de veritats absolutes, puc assegurar que el que he exposat és una aproximació ajustada a la realitat que he volgut recompondre full a full.