La Creueta

Fotografia: El bisbe portugués Antonio Ferreira a Penafiel (Portugal)

Això que la confirmació ens feia apòstols de Crist i ens imprimia caràcter crec que ho vaig aprendre en el catecisme dels diumenges, i també a l’escola

Per Bartolomé Sanz Albiñana

En l’exercici assossegat que he mamprés amb la jubilació de recordar el passat, les fotografies m’ajuden molt a reconstruir eixe trencaclosques, sempre fragmentari, que és la infància. Ja saben: cada instantània conta una història. De vegades més d’una, ja que les fotografies són com les capes d’una ceba: davall d’una n’hi ha una altra que explica una anècdota complementària.

Ara ha caigut a les meues mans una imatge que per algun motiu havia llevat de l’àlbum familiar, amb el perill que això comporta que, segurament, no torne al lloc i deixe buit l’espai per a sempre. Afortunadament, si aquesta fotografia solta du escrita darrere una data en podem muntar una pel·lícula o escriure un relat.

Ma mare —ho he dit repetidament— era molt aficionada a posar la data al revers de les fotografies que em feien de xiquet; després, de gran, jo vaig continuar amb eixa pràctica. Reconec que em pose molt nerviós quan en mire una i no sé ubicar-la exactament en el temps.

Sé cert que la gent de la meua edat, any dalt any baix, conserva una fotografia similar a la que disseccione hui. La gràcia de tot açò és que cadascú té una forma única i irrepetible de descriure-la i de narrar-la.

No tinc ni idea de per què em va quedar ben gravat al cap que el bisbe retratat en la imatge imprimint-me caràcter era de Porto, i que l’havien expulsat de Portugal. Això que la confirmació ens feia apòstols de Crist i ens imprimia caràcter crec que ho vaig aprendre en el catecisme dels diumenges, i també a l’escola, cosa que puc corroborar perquè guarde els meus quaderns escolars. Eixos quaderns són un pou inesgotable d’informació i posen de manifest que església i escola estaven ben coordinades, agafades de la mà. La coordinació, com saben els professionals de l’ensenyament, és una paraula clau en educació. [Gràcies, mare, per no haver tirat els meus quaderns escolars al fem ni gastar-los per a encendre el foc].

Més tard, al seminari de Montcada, quan vaig tindre don Carlos Piles Chust (de Torrent, † 2016 a 88 anys) de professor de religió, vaig aprendre en llatí la definició no sols de què era un sagrament sinó també la de cadascun. Com que m’agradava molt el llatí –ja ho saben vostés– no m’importava d’aprendre això i més coses. Jo era una esponja fins que vaig descobrir el sexe oposat. Així: Confirmatio definitur: Sacramentum Novae Legis, quo per chrismatis unctionem simulque per manus impositionem, sub certa verborum forma, datur baptizatis plenitudo Spiritus Sancti ad firmiter credendum et ad fidem intrepide confitendam. Un llatí prou facilet! És a dir: “La Confirmació és un sagrament de la Nova Llei pel qual, mitjançant la unció amb el crisma i alhora la imposició de mans, sota una determinada forma de paraules, es dóna als batejats la plenitud de l’Esperit Sant perquè creguen fermament i manifesten la fe sense por”.

També recorde que al final d’aquelles definicions hi havia un afegitó que deia més o menys que quan algú posava en dubte algun aspecte sacramental, com per exemple el nombre de sagraments instituïts per Crist, anathema sit, és a dir “queda excomunicat”. Poca broma com poden veure. Piles era un tridentí recalcitrant, eixut com ningú: no el vaig veure mai esbossar un somriure, ni fer una broma.

Ara es bategen cada volta menys monyicots, i prenen la comunió i es confirmen menys adolescents. Els bisbes tenen cada vegada menys oportunitats d’estendre les mans i de pregar perquè l’Esperit Sant baixe amb els seus dons sobre els confirmands. Ah! I que no li passe pel cap a ningú, com fan els bisbes, de “colpejar suaument la galta” de cap xiquet; no ja per a imprimir fortalesa en la fe als que es confirmen, sinó simplement per a fer-los parar atenció a una explicació o que aprenguen a observar unes mínimes regles d’educació i de conducta: probablement el denunciaran. M’estranya molt que no hi haja cap bisbe denunciat per seguir al peu de la lletra la cerimònia d’eixe ritual.

Quan jo era menut (els de la meua generació segur que ho recorden) els pares també solien imprimir-nos caràcter d’una manera molt divergent a l’actual. Vivim en una societat en què sembla que qui té l’obligació d’imprimir caràcter l’ha delegada no sé exactament en qui. I uns per altres tots donen la guerra per perduda: pares, mares, rectors, educadors, tutors, etc. Afortunada la família que pot educar els fills en valors i no ho deixa en mans d’altres!

Bé, la qüestió eixa del bisbe expulsat de Portugal no la vaig oblidar mai. Què havia fet aquell home de Déu perquè el tiraren del seu país? Eixe era un maldecap que se’m presentava, i un altre era si per culpa d’això la meua confirmació no tenia validesa.

Molt temps després vaig saber que per aquells anys, al mateix temps que nosaltres teníem el règim del general Franco, a Portugal hi havia el conegut com Estado Novo, el règim d’Antonio de Oliveira Salazar (1889-1970).

L’any 1958, el bisbe en qüestió va fer un escrit titulat Pró-Memòria que va passar a ser conegut com Carta a Salazar. No es tractava d’una carta en el sentit literal, sinó d’un resum de notes i quatre preguntes, escrites el juliol d’eixe any, que el bisbe volia tractar amb el dictador portugués. Naturalment, l’encontre no es va produir.

El bisbe Ferreira era defensor de la doctrina social de l’Església i dels drets humans i simpatitzava amb Humberto Delgado, el candidat opositor a les manipulades eleccions del juny del 1958. Delgado, conegut com el general “sense por”, va ser assassinat el 1965 a Badajoz juntament amb la seua secretària per agents de la Policia Internacional e de Defensa do Estado, la policia política del règim portugués.

L’escrit del bisbe, que pretenia ser privat, criticava la política social del règim per promoure la pobresa i la desigualtat social, i per anar contra alguns principis bàsics reconeguts a la doctrina social catòlica, com la lliure expressió de pensament i el dret a l’associació política.

Ferreira denunciava que la política reaccionària de Salazar, en compte de lluitar contra el comunisme, n’impulsava la difusió perquè donava raó a moltes de les justes demandes dels comunistes. El bisbe va suggerir la necessitat d’iniciar reformes polítiques que amb el temps conduïren a una veritable democràcia a Portugal, en línia amb la doctrina social de l’Església. La carta sol·licitava una reunió privada per a debatre aquestes qüestions.

A Salazar li va pegar tort l’escrit (el contingut de la qual es va filtrar) perquè trencava l’esquema tradicional de la jerarquia de l’Església catòlica portuguesa com un mer titella del règim. De fet, alguns bisbes, com els de Braga i Beja, eren considerats “més salazaristes que el mateix Salazar”. El dictador es va negar a respondre, però no va poder castigar el bisbe perquè no havia comès cap delicte segons la legislació vigent. Això sí, va decidir d’actuar de manera sibil·lina: quan Ferreira tornava a Portugal el 1959 d’un viatge a Itàlia, se li va negar l’entrada a Valença do Minho. En una carta a António Leite de Faria (1904-1999), ambaixador de Portugal al Vaticà el 1962, el dictador qualificava el bisbe de “malalt” i afegia que “l’error més gran va ser haver-lo fet bisbe”. Se li va negar l’entrada a Portugal, fins i tot quan es va morir sa mare, cosa que li va impedir d’acomiadar-se’n.