La Creueta

El bisbe Ferreira en la confirmació de Bartolomé Sanz. Arxiu personal de Bartolomé Sanz

Per cert, si algú coneix el cas d’algun bisbe espanyol que estiga en procés de beatificació per haver-se oposat obertament al règim franquista, ja tarda a dir-me qui és i de quina diòcesi per a investigar-ho.

Per Bartolomé Sanz

L’exili del bisbe Ferreira va durar una dècada. El va passar inicialment a Vigo, després passà per Sant Jaume de Compostel·la, València, Lorda a França i Bonn a Alemanya, i tornà a Espanya, a terres salmantines, Ciudad Rodrigo i Alba de Tormes. També va tenir una important participació en el Concili Vaticà II. “Estic exiliat, civilment exiliat”, va arribar a declarar sobre aquest període.

Durant tots aquests anys va continuar sent bisbe de Porto amb el suport de la seua diòcesi i dels seus amics, a pesar de tota mena de pressions, que fins i tot van arribar al Vaticà, perquè renunciara a la seu. Salazar va provar algunes voltes d’obligar-lo a renunciar, cosa a què ell es va negar repetidament. L’exili durà fins que el nou president del consell portugués, Marcelo Caetano (1906-1980), li va permetre de tornar el 1969.

Retornat a Portugal va cridar l’atenció sobre les conseqüències dramàtiques de la guerra colonial, i així es recorden les seues homilies del Dia Mundial de la Pau el 1973 i el 1974 abans de l’inici de la Revolució dels Clavells (“Grândola, Vila Morena / Terra da fraternidade / O povo é quem mais ordena / Dentro de ti, ó cidade”). A partir de llavors, el diàleg amb la cultura moderna i les crides a la tolerància van ser la seua guia, mantenint les idees socials.

El papa Joan Pau II (1920-2005), quan el va conèixer, va exclamar en portugués: “Ah, o famós bispo do Porto!”. Ferreira va exercir com a bisbe durant tres dècades fins al 1982 quan, en complir l’edat de jubilació, es va retirar a Ermesinde, on es va morir el 1989. El seu llegat el deixà a la Fundació Spes amb finalitats benèfiques, educatives i culturals, creada el 1977 i regentada el seu nebot José Ferreira.

El 2006, amb motiu del centenari del seu naixement es va presentar la fotobiografia titulada António Ferreira Gomes: Bispo do Porto o serviço da Liberdade.

Sembla que el procés de beatificació està en marxa i n’hi ha una pàgina en Facebook (només faltaria: ni  les causes dels sants es deslliuren de les xarxes socials!). Entre els punts considerats en el seu procés s’inclouen l’oposició al règim dictatorial de Salazar, el compromís pastoral amb la seua diòcesi, la defensa de la justícia i la pau, etc. La seua història és digna de ser coneguda, però no vull allargar-m’hi més.

Per cert, si algú coneix el cas d’algun bisbe espanyol que estiga en procés de beatificació per haver-se oposat obertament al règim franquista, ja tarda a dir-me qui és i de quina diòcesi per a investigar-ho.

Ho vaig demanar fa unes setmanes a companys de diferents grups de WhatsApp. En un, la resposta més amable va ser que la meua pregunta era malintencionada i maliciosa: segurament pensaven en els tretze bisbes assassinats en la zona fidel a la República els primers mesos de la guerra d’Espanya. Vaig tindre més sort en uns altres grups en què sí que em van donar noms (alguns dels quals jo desconeixia) de bisbes crítics, però cap en procés de beatificació. Aquests valents foren Fidel García Martínez (represaliat i denigrat públicament), Vidal i Barraquer (defensor de perseguits), Antonio Añoveros (defensor dels drets del poble basc i la llibertat d’expressió) i Vicent Enrique i Tarancón (ferm defensor de la democràcia al final del franquisme i també dels drets humans). Em sembla que eren persones que, seguint l’evangeli, posaven en pràctica les obres de misericòrdia mentre unes altres alçaven el braç, aquiescents amb la forma de procedir del règim.

Torne a la fotografia en què el bisbe exiliat m’imprimeix caràcter. Tinc la sort de poder reconéixer tots els qui hi apareixen. Reconec el frare de l’esquerra encara que només se’n veja una part mínima: l’orella, la barba blanca i la mà; però no en recorde el nom. En aquell moment al meu poble hi havia frares per tot arreu; ara el convent de Caputxins està buit i tancat. A continuació, d’esquerra a dreta hi ha Pep Borràs (Set Ous), Rafa Valls (el del Planxat) que acabava 1r de batxillerat, Evaristo Micó Such († 2025) i Enrique Vidal (Bacora). Els padrins d’aquell acte de confirmació van ser Paco Lila Engo, tractant d’animals, i la muller, María Vidal Borrás, dels quals el meu cervell encara reté una imatge molt nítida.

En la fotografia vaig vestit d’acòlit, ofici que vaig exercir dos o tres anys compaginant-lo amb el de sagristà, abans d’ingressar al Seminari Metropolità de València a Montcada el setembre de 1963. Era el 14 de juny de 1961. Només tenia nou anys.

+ El bisbe Ferreira, exiliat, m’imprimeix caràcter (1)