La Creueta

Fotografia: Panoràmica del nord de Benigànim. Foto del Catàleg de proteccions (2019), Ajuntament de Benigànim.

La llegenda sobre els esforços frustrats dels beniganins per a traure la lluna d’un pou és ben coneguda, especialment a la Vall d’Albaida. El conte forma part de la literatura tradicional de l’Orient Mitjà. A Pèrsia, el relat es denominava “El rescat de la lluna”

 

Per Xavi Constant

La llegenda sobre els esforços frustrats dels beniganins per a traure la lluna d’un pou és ben coneguda, especialment a la Vall d’Albaida. El conte forma part de la literatura tradicional de l’Orient Mitjà. A Pèrsia, el relat es denominava El rescat de la lluna:

«Un dia, un home que treia aigua del pou va veure la lluna reflectida i pensà que havia caigut dins.
—Si no m’afanye, el món es quedarà sense lluna —es digué.

Llavors va prendre un pal ben llarg amb un ganxo a la punta, i el va introduir en el pou. El pal va arribar fins al fons i el ganxo es va quedar aferrat entre unes pedres.
—Ho he aconseguit! —cridà l’home molt content—. He enganxat la lluna. Ara he de traure-la.

Començà a estirar i estirar amb força, però en això, el pal es trencà. L’home eixí volant per l’aire i es va quedar estés en terra. Adolorit es queixava:
—Ai, quin bac! Els meus pobres ossos… la meua esquena…

De sobte, alçà la vista al cel i va poder observar que allí estava la lluna, groga i redoneta. Llavors exclamà content:
—No cal preocupar-se per les ferides, el més important és que la lluna no s’ha ofegat».

Aquest relat seminal s’estengué des de l’Orient Mitjà, per la ruta de la seda, a l’Àsia Central fins a la Xina. Ha derivat en nombroses versions, com una de ben popular en la qual el protagonista, atarantat i famolenc, confon la lluna del pou amb un formatge, es tira dins i s’ofega. Tanmateix, l’estructura bàsica inicial —encara que a cada país té els seus matisos—, ha romàs quasi inalterada.

Heus ací una delicada versió xinesa, en la que el personatge —individualitzat i bromós— apareix sota un nom que podria passar per home o dona, en compte de ganxo utilitza un ham, i no força la situació sinó que adopta una actitud taoista: deixa que la natura seguisca el seu curs fins que la lluna pique:

«Una nit, Haojia anà a buscar aigua al pou. Per a sorpresa seua, quan mirà dins, va trobar la lluna brillant al fons:
—Quina llàstima! La bella lluna ha caigut al pou!

Així que va córrer a casa a cercar un ham, el va lligar amb una corda al seu poal i el deixà caure al pou per a pescar la lluna. Després d’una llarga estona d’espera, el cor de Haojia es va alegrar en adonar-se que alguna cosa havia sigut atrapada per l’ham. Pensà que era la lluna. Va estirar tan fort la corda, que es trencà. Haojia va caure d’esquena. Desconsolat(da), obrí els ulls cap al firmament, va veure que la lluna rutilava de nou a la part alta de la pau celestial, i sospirà amb emoció:
—Oh, està allà, finalment ha tornat al seu lloc! Quina bona faena!

Haojia es va sentir feliç i contà a tots els que es trobava pel camí amb gran orgull el que havia fet: havia salvat la lluna de morir ofegada!».

A la Xina, la faula forma part, a més, d’un dels seus chéng yŭ —proverbis de quatre síl·labes que s’utilitzen com a dites o frases fetes en la conversa normal, relacionats amb una història, llegenda o anècdota de la literatura clàssica—, la qual cosa suposa que els interlocutors coneixen l’adagi i el relat que el sustenta. Unes lectures que s’estudien en primària.

El chéng yŭ, Pescar la lluna (shuĭ zhōng lāo yuè), segons un informant xinés digne de crèdit, prové del text budista Mahasangha-vinaya.

«Una gran família de micos vivien feliços i despreocupats al bosc. Saltaven de branca en branca, es rascaven el cap, menjaven fruita i jugaven contínuament. Un d’ells proposà d’eixir del bosc i veure nous paisatges. Animats i alegres emprengueren la marxa. Una nit de lluna plena acamparen al costat d’un pou. La diversió desaparegué quan un mico comprovà que la lluna estava al fons del pou. —La lluna ha caigut dins! —exclamà—. Si no la traiem, el món es quedara sense lluna i sense la resplendor de la seua llum!

Aleshores es reuniren tots sobresaltats. El mico més vell i savi, conscient que salvar la lluna depenia d’ells, suggerí de formar una cadena i pescar-la. El més fort es penjà d’una branca que creuava per damunt del pou. Un altre se suspengué de la cua amb el primer, i així successivament baixaren penjant-se de les cues. Quan l’últim va arribar a l’aigua es quedà perplex en veure que la lluna es partia en cent trossos cada vegada que la tocava amb la mà. En eixe moment, els micos que esperaven fora del pou es van adonar que la lluna estava a la volta celeste. En sentir-ho els que penjaven com una cadena, desconcertats, començaren a moure’s. La branca cedí i caigueren estrepitosament, un damunt d’un altre dins del pou. No hi hagué ferits, però l’esglai els va durar molts dies».

La faula fou interpretada durant la dinastia Dōng Jìn (317-420) per l’indi Buddadhabhada, abat del temple Shaolin, i pel xinés Fă xiăn. El text ensenyava als monjos bonzes que confondre la realitat amb l’aparença o buscar la il·luminació al lloc equivocat són comportaments simiescos.

La població xinesa l’interpreta d’una altra manera: quan un contemporani pronuncia els quatre monosíl·labs d’aquest chéng yŭ, fa referència a determinats esforços que poden resultar inútils o també a il·lusions sense esperança.

Des de l’Orient Mitjà, el conte es va escampar també cap a l’Occident. Va deixar la seua empremta per l’Irac, Síria, Turquia, la península Aràbiga, Egipte, i arribà a casa nostra des del Magrib.