La Creueta

L’operari de l’ajuntament ja ha arribat fins ací amb la seua granera i escombra el solatge que ha deixat caure un gesmil, amb l’ajut d’un xiquet voluntari del veïnat que xarra més que alena

Per Pere Brincs

Pràcticament enfront del col·legi, al número 35, hi ha un panell ceràmic dedicat a Sant Gaietà, “a devosión de Romualdo Morera”. Crec que és la primera vegada que veig la veneració a aquest sant. Es tracta d’un plafó que podia datar-se al segle XVIII; m’agradaria saber-ho. El sant es representa coronat, amb els braços estesos, una flor de lis i un llibre obert. Llegiré després que és el patró del pa, la salut i el treball.

D’ací estant es veuen tres campanes al campanar, coronat amb un penell rematat amb una creu que assenyala llevant. El llavador li dóna nom a una replaça. L’operari de l’ajuntament ja ha arribat fins ací amb la seua granera i escombra el solatge que ha deixat caure un gesmil, amb l’ajut d’un xiquet voluntari del veïnat que xarra més que alena. Segurament, ja deu haver oblidat l’enuig del vell que es posava negre quan mirava la tele, suposant que li haguera parat atenció. El gesmiler puja cap a la primera planta de la casa on creix amb un tronc tan retorçut i robust com el braç d’un home forçut. Al llavador, situat en un cantó, s’accedeix pujant una escala breu i estreta que està vorejada de testos amb flors i plantes crasses. Segurament en deu tindre cura el veí del costat, perquè amb dissimulació vigila la nostra curiositat quan pugem i ataüllem entre les reixes tancades l’interior del llavador restaurat.

El carrer acaba en una font seca amb un gran mural dedicat a Sant Vicent amb el seu Time te Deum et date illi honorem, Temeu Déu i honoreu-lo, amb la data de 1926. Ací ja te n’ixes del poble i comencen les rutes cap a l’abric del barranc de Carbonera, i una altra cap a les fontetes de Beniatjar. Una barana voreja també la pujada al calvari on la verdor dels xiprers apunta al cel.

Tornem cap al llavador i agafem el carrer que baixa amb el curiós i explícit nom d’Antic Camí de Darrere Cases, perquè a la dreta estan, tot just, la part del darrere de les cases, que devia ser el límit de les construccions i, a l’esquerra, l’ampliació, la part nova, del poble. En realitat és un carrer que transcorre paral·lel al carrer principal. D’ací estant s’aprecia l’elevació respecte a la carretera que circula més avall. En la llunyania, entre el tapís dels pins, la torre del castell de Carrícola sembla un rectangle blanc i distant que no recorda la seua comesa defensiva.

En una travessa hi ha la Casa de Música Mestre José Peñalva, inaugurada el 1992. Allà lluny, els xiprers del calvari continuen escalant la blavor del cel, mentre el Benicadell sembla que s’encorba.

D’una casa cantonera ix un home carregat d’endergues que diposita al maleter del cotxe que té aparcat a la vorera d’enfront. Al cap d’una estona ix la dona amb alguna cosa a la mà, com si el marit se l’hagués deixat oblidada. Se’ns queda mirant, camina cap al cotxe i li ho dóna a l’home. De tornada cap a casa sembla que no pot reprimir la curiositat i des de mitjan carrer pregunta:

-Què busqueu? Vos heu perdut? -ho diu tot sense parar-se, contestant-se ella mateixa la descaradura tan enfadosa que mostra. El “Benicaell” –diu amb un somrís groller– i se n’entra cap a dins de casa.

A poc a poc arriba la carretera que puja cap a Otos i, per si quedava algun dubte de per on passejàvem, aquesta vegada trobem la vella placa amb la inscripció “Pueblo de Beniatjar. Partido de Albayda. Provincia de Valencia. Entrada de Játiva i Otos”. La costera d’Olària ens convidarà a consultar el diccionari per a fer-nos saber que, tot just, aquest apel·latiu fa referència un lloc on es treballava la terrisseria. Un acolorit ciclista pedaleja amb l’alegria que li dóna circular per la costera carretera avall.

Una altra visió del Benicadell que ara mostra la pell blanca plena d’arrugues en forma de graons de gegants, de xicotets despreniments, de falles geològiques. Ens endinsem de bell nou entre la bondat de les cases i el carrer de Baix, estretíssim i amb una torcedura impossible per al trànsit rodat, com així ho adverteix una antiga manisa que resa: “Prohibido el tránsito de carros”. Després, si se’t queda enganxat, no serà perquè no t’ho havien advertit. Aquest carrer de Baix resulta ser l’actual carrer Blai Bataller Cabanes, el sabater, que desembocarà al carrer de Sant Roc. Aprofitant que estem de nou allí ens acostem a la placeta de Sant Josep, on destaca una casa de dues plantes que sembla no haver sigut estrenada. A la façana, una placa explica: “Casa construïda on van ser les almàsseres del Cosí i el Xiulit. Any 2003”.

Com cada vegada que he vingut a Beniatjar m’agrada visitar els dos grafitis que l’artista Miquel A. Herrero, amb l’ajut d’Arnau Pascual, li dedicaren a un personatge del poble: el Mut. Estan a prop de la cooperativa. Dels dos que es poden admirar, a mi, el que més m’agrada, és el que es veu de cos sencer, a mida real, abillat amb el pantaló negre i la camisa blanca de diumenge marcit, desbotonada fins al melic, amb el detall d’un cinturó massa llarg amb la punta trempada i el gest de la mà dreta com dient: més o menys o, poc dalt o baix o, comme ci comme ça, amb tots els idiomes amb què un mut pot parlar.

L’altre grafiti, al costat, és un retrat quasi tan monumental com el bust del Colós de Constantí. Ací el Mut llueix una calba ciclòpia, amb les arrugues naixent d’uns ulls menuts i vius i la punta del cigarret entre el queix esquerre i l’àpex d’una llengua humida i àtona.

Descobrisc que ara han pintat tres murals que cobreixen la part externa del trinquet i que pertanyen a la Ruta Art Urbà, auspiciada pel València FC, la Diputació i no sé quina altra entitat. La veritat és que no li pose gens de ficaci. No vull llevar-li mèrit, però ho faig a postes, perquè no vull perdre ni un àpex d’emoció al meu reencontre amb el Mut. Com escriuen Miquel i Arnau al costat del seu model: “Sempre als carrers dels nostres records”. Poesia pura!

De regrés al poble, torne a passar per davant del centre social i cultural. El bar encara és tancat. Curiosament, en aquest bar vaig veure per primera vegada uns dibuixos de Miquel Herrero: dos retrats del Mut i, tal com m’indicaren, el del tio Ricardo, l’home més vell del poble que es cobria amb un barret. Les il·lustracions estaven fetes en bolígraf blau sobre uns tovallons qualsevol. Penjaven de la paret enganxades. I si la vergonya no m’hagués guanyat en aquell moment, hauria dit als del bar de comprar-les.

Per aquelles voltes que pega la vida, anys després vaig retrobar el matrimoni argentí encarregat de regentar aquell bar municipal, els vaig reencontrar -dic- al Racó d’Ademús, al capdavant d’una mena de casa rural. Parlant, parlant, vam trobar les coincidències del meu pas pel bar de Beniatjar quan ells el duien, i la dona em va dir que aquells dibuixos, dels quals jo guardava les fotografies que vaig fer, estaven allí al Racó. Causalitats de la vida.

En això que veig un vell que passeja per l’ombra de la vorera i li pregunte si sap quan obriran el bar.

-Hui és el dia de descans -em diu, divertit, i amb una certa sorna- i el poble es queda sense bar.

-Entenc -li dic.

-Es veu que els que el porten ara deuen pensar que treballen massa, i això que els donen casa per a viure i tot. Però, clar, el dia que tanquen el poble es queda sense res perquè este és un poblet menut.

-Abans ho duia un matrimoni d’argentins, no?

-Sí. Vaja! Ara n’hi ha uns altres, ja no són els mateixos. Aquells eren més malfaeners -i esclata en una rialla.

-Ara estan per un poble de Castelló i també duen un negociet d’hostaleria.

-Xe! -contesta, com volent dir: doncs, sí que estem bé.

Com que el veig amb bona predisposició, li dic: vinc de veure la pintura del Mut. Vosté el va conéixer?

-Clar -em contesta complagut. Va faltar fa tres anys. Este n’hauria complit vuitanta, com jo, perquè érem quintos.

-I què em pot contar d’ell?

-Ei -i solta una altra rialla. No feia mal a ningú, però anava a la seua. Vivia amb les germanes, i a mesura que estes van anar morint-se es va quedar tot sol. Al final, crec que un nebot es feia càrrec d’ell i els últims dos anys va estar en la residència de Benicolet.

M’hauria agradat continuar indagant, però sé que no és el moment. M’acomiade de l’home, que fa l’última rialla per a dir adeu, i tinc la sensació que la història del Mut està inacabada. També sospite que, prompte o tard, la Providència farà per completar-la.

+ Beniatjar (1)