La Creueta

La tornada fins a trobar de bell nou els Quatre Cantons amb els fills il·lustres de Beniatjar es fa de seguida. En un eixamplament mínim de carrer creix la parròquia de Nostra Senyora de l’Encarnació sobre tres escalons.

Per Pere Brincs

De camí cap al poble veig una rabosa que trota per la vora de la carretera. És jove i para prima i desmanegada. Du les orelles cap arrere, desconfiada, però alhora mostra la punta blanca de la cua aixecada en senyal d’emancipació incipient. Després d’uns metres s’endinsa en la pinada i desapareix entre el matollar.

Per a mi Beniatjar és la porta del Benicadell. Ho va ser des que hi vaig pujar la primera vegada seguint les indicacions d’un llibre de Joan Pellicer, a qui encara no coneixia personalment. Recorde l’impacte en vore aquella paret de tan a prop. Temps després vaig caure que em recordava la Penya Roja del meu poble quan la veia en eixir de casa l’àvia Maria, quan era molt menut i encara no podia posar nom a les coses. Per això, cada vegada que encete el carrer de Sant Roc, que vertebra el poble com si et duguera directament al cim, em produeix un efecte de sublimitat i familiaritat alhora.

Des d’aquest poble la muntanya ja no sembla tan llisa i blanca, ja que el Benicadell deixa vore el tall esmussat de la cresta, la pell se li ompli de contraforts i cingles que cauen verticalment a colps. La Peña Cadiella, com s’anomena en el Cantar de mio Cid, vista pels ulls de sarraïns i cristians que es disputaven la frontera entre les taifes de Dénia i València. Diu a la tirada seixanta-nou i setanta, respectivament:

Incursiones contra las fortalezas al sur de Valencia

Alegre estaba el Cid y todas sus compañas,
Que Dios le ayudara y esta victoria alcanzara
Daban sus correrías y hacían las trasnochadas;
Llegan a Cullera y llegan a Játiva;
Y aún más abajo, a Denia la casa;
Cabe el mar, tierra de moros firme la quebranta;
Ganaron Peña Cadiella, las salidas y las entradas.

Alarma entre los moros de Valencia

Cuando el Cid Campeador tuvo Peña Cadiella,
Mucho les pesa en Játiva y dentro en Cullera;
No se puede narrar el dolor de Valencia.

El castell de Carbonera, situat a la mateixa serra, entre els termes de Beniatjar i Otos, sembla que també va ser un objectiu estratègic d’En Jaume I. Aquest és l’argument de la novel·la gràfica al-Azraq. El malson de Jaume I, escrita per Just I. Sellés i il·lustrada per Daniel Olmo.

De fet, en un panell informatiu que hi ha al costat de l’ajuntament, consultori auxiliar i centre social-cultural del poble alhora, es fa menció explícita de la Peña Cadiella, del Cantar de mio Cid, o Penna Catella, dels romans. Hui el centre social on ens volíem fer un café està tancat; enfront, pel finestral de la botiga El Rebost, es veuen els més matiners que han eixit a comprar.

Una mica més avant hi ha un safareig, per al meu gust, massa endreçat per a ser de l’any 1958, ja que està recobert de manises blanques i sembla simplement una font sense aigua. El carrer que baixa cap a la dreta ara està dedicat a Blas Bataller Cabanes (1853-1923), conegut com el tio Blai el Sabater, qui va fer fortuna a València des d’on proveïa de calcer fins i tot la Casa Reial.

No molt més més amunt, el carrer de Sant Roc s’eixampla en una mena de placeta amb tres banquets, una font i alguns arbres que fan ombra. Ací hi ha també la farmàcia. Ix un vell i en veure l’operari de l’ajuntament que agrana en aquell moment li diu, com si hagueren deixat la conversa en suspens abans d’entrar a la botiga: “Doncs, jo ara m’assec davant de la tele i em pose negre. Paga la pena no saber-se’n res!”. El de la granera mou el cap sense assentir ni negar, i l’altre tampoc és que espere més que haver expressat la seua dèria.

Per primera vegada veig l’escut del poble sobre el llindar de la llar dels jubilats. A banda de totes les consideracions heràldiques, resulta curiosa la imatge d’un pardalet fent niu sobre el brancatge d’un arbre, que podria ser una olivera, al centre de l’escut. I unes passes més avant, el que a mi em sembla el mateix carrer ara canvia de nom perquè està assenyalat com antic carrer Major. Potser s’ha pres com a fita els Quatre Cantons, que en realitat són tres, quan s’uneix el carrer del Rosari, que puja cap a l’esquerra. Comença amb una casa sense teulada i que, malgrat això, s’han protegit les parets de càrrega perquè no acaben enderrocant-se. Aquest carrer Major ara du el nom del Mestre Santiago Ballester (1851-1937). Hi ha una placa ceràmica commemorativa amb el seu retrat pintat en blau. Mostra un posat d’home seriós, sabut, amb bigot, jaqueta i corbata. El dibuix està encerclat amb una garlanda de llorer. La bola del món, el tinter amb dues plomes i el llibre l’acompanyaran sempre com a metàfora de la seua dedicació. El seu va ser un temps en què no saber llegir i escriure era motiu de vergonya, no com ara, que l’analfabetisme du un fort component vocacional i, massa sovint, un prestigi contagiós.

A sota, un altre panell ret homenatge als fills il·lustres de Beniatjar amb una imatge de cadascun i una sintètica biografia. Tornen a aparéixer el tio Blai el Sabater i el Mestre Santiago Ballester Cortell, però també Brígida Gómez Esparza (1890-1983), que va ser una comare molt pulcra i meticulosa, segons s’escriu. Després, Enrique Pardo Ballester (1911-1933), músic militar que va fundar la Societat Musical Beniatjarense l’any 1932, tot i tindre una curta vida esbiaixada -es llig- per la tuberculosi.

Pel carrer del Rosari arriba l’olor de cases velles i de cotxeres amb sacs d’adob sintètic emmagatzemat. Puja i planteja dues passes i baixa fent-se més estret i caragolat, omplint-se, ara, del perfum de les flors d’un gesmiler. Arribe per un carreronet curt i costerut fins a un mirador ple de sol i un tros d’ombra d’una jacaranda. Hi ha una font amb una aixeta. A sota baixa el barranc i enfront torna a enlairar-se la Penya Cadiella. Hi ha un panell on es llig que el Benicadell arriba fins als 1104 metres i és hàbitat de l’àguila de panxa blanca. Una fotografia et permet d’identificar una paret vertical i blanca dita el Cingle, un perfil còncau anomenat la Corba i un altre mur calcari que es coneix com la Penya Roja. La franja de muntanya més pròxima és la Penya dels Corbs. Són topònims de caçadors, francs, fotogènics; Déu sap de quan vindran, si per la rodalia encara hi habitaven els corbs. Algunes cases estan restaurades. Certament, sembla un bon lloc per a viure, malgrat ser foraster. Una càrrega de llenya espera el fred arrenglerada en la vorera contra una paret.

La tornada fins a trobar de bell nou els Quatre Cantons amb els fills il·lustres de Beniatjar es fa de seguida. En un eixamplament mínim de carrer creix la parròquia de Nostra Senyora de l’Encarnació sobre tres escalons. És una església menuda, quadrada, amb un campanar que puja com una xemeneia rematada amb una teuladeta; dins, les campanes estan a l’esguard dels elements i, a sota, un rellotge rodó està acompanyat per una canonada que sembla la canya d’un canó. A la façana està la imatge de la Verge en una fornícula, i davall una llosa que du inscrita la data 1689. Hi ha dues lloses més amb dues inscripcions mal de llegir escrites en lletra capital romana totalment cariada pel temps. PETRUS REVE(…) MEFECITAN sembla que es llig en una. L’altra d’ací estant és impossible.

En una casa que fa cantó han descarnat la façana, l’han alliberada del lluït contemporani i han deixat a l’aire els carreus i còdols primers. Ho trobe una pràctica molt encertada perquè és com revalorar el treball dels antics, tal vegada alliberant-la de complexos i modernors. En aquest món, hi ha alguna cosa més sòlida que la pedra? Tanmateix, una mica més endavant, una casa ens ix al davant plena de lluentors i parenceria. Entre tanta estridència destaca la placa amb el relleu d’un forner palejant davant de l’obrador amb un cistell ple de pans. Crec que s’entén la insinuació, a pesar que aquest home treballador no fóra mai conscient que seria immortalitzat en un bronze tan lluent.

Al final del carrer hi ha el CRA Castell de Carbonera. És un edifici blanc rivetejat de blau mariner. Al pati, tota mena de vehicles infantils esperen aparcats el començament de les classes. Encara es llig Grupo Escolar Cervantes, per a mi molt més digne; no per altra cosa que perquè, aleshores, no calia compartir els recursos entre pobles perquè eixiren a compte. Algú podrà dir que en aquests temps que corren les coses estan millor, que hi ha -en tot- més avanços, però jo no n’estic tan segur. Per posar un exemple, cada poble tenia el seu metge –certament sense tants progressos– però eren, com se solien dir, metges, com els mestres o el rector, vint-i-quatre hores al dia. I això no es paga amb diners.