La Creueta

Ens fixem ara en l’església parroquial de Santa Anna que sembla, per les dimensions, una casa cantonera de la mateixa placeta, amb el campanar de tres cossos adossat.

Per Pere Brincs

Curiosament, la plaça del Forn i la de l’Església tan sols estan separades pel nom. La torre de defensa del palau dels Bellvís s’aixeca imponent i formidable. És una piràmide truncada de base rectangular que té l’origen al segle XIV. S’observa la tapiera i els còdols de riu amb què fou construïda en les àrees que s’han deixat nues en la reconstrucció l’any 2000. Segons s’apunta també en la placa adjunta, el palau va ser manat construir pels Llúria de Cocentaina, primers senyors de Bellús; després el continuaren habitant els seus successors, els Bellvís de Bèlgida. Sembla que aquests van completar la construcció inicial de la torre fortificada afegint la part habitable o palau que pren una forma allargassada i massissa cap a la dreta. Això està datat entre els segles XV i XVI. Tot el complex té un aspecte contundent, potser amb massa maquillatge perquè a penes deixa veure els materials primers amb què foren construïts els murs i les dovelles.

Però és el preu mínim que s’ha de pagar perquè les coses continuen sent útils siga com siga, com en aquest cas en què l’edifici acull l’ajuntament. Com era d’esperar un dissabte al matí, tot és tancat i és impossible de conéixer-ne l’interior. Caldrà deixar, doncs, que la imaginació òmpliga amb els Bellvís i les seues vestes nobles les sales i els passadissos del palau. Per darrere, s’ha ampliat amb algunes oficines envidrades, un jardinet enreixat i una olivera, que deuen ser dependències també municipals. Al costat una gran pedra, no sé si com un intent –poc encertat, la veritat– de karesansui o jardí zen japonés i una peça d’una premsa hidràulica. I en això, que passa un porquet rosa amb dues taques negres que ensuma, com un gos, el cantó. Igual que ha aparegut, desapareix, sense que res es pertorbe, cosa que ens dóna certa tranquil·litat d’esperit.

Acabem de fer la volta a l’edifici quan un vell entra a la plaça, sense massa pressa. Encara que ens ha vist, fa com si fórem invisibles. Travessa la placeta i se’n va on una dona de la mateixa edat buscava les ullades de sol, pujant i baixant de la vorera.

-No fa sol! -li diu a la dona.

-L’únic que podem agafar és un constipat –li contesta l’altra, i afegeix que ha eixit una estoneta de casa per a estirar les cames. L’home diu alguna cosa sense aturar-se i acaba de passar la placeta.

-Au, Pepe! -l’acomiada la dona sense treure les mans del davantal, com si ja tinguera aclarida tota la faena del dia.

Ens fixem ara en l’església parroquial de Santa Anna que sembla, per les dimensions, una casa cantonera de la mateixa placeta, amb el campanar de tres cossos adossat. El seu rellotge camina cinc minuts per davant dels mortals, com si anara dues o tres passes primer per a ataüllar l’horitzó. Llàstima que només disposa d’una campaneta afònica, com s’ha deixat sentir abans, per avisar de perills, tristors i alegries. Quan comences el carrer d’Enrique Mahiques apareixen els contraforts discretíssims –potser, fins i tot innecessaris– del temple i el mur de darrere, descarnat, com si hagués tingut una casa pegada i, en enderrocar-la, se n’hagués consolidat el buit.

L’espai està decorat amb un gran mural que és un remix amb motius propis del poble: el balneari, la Cova de la Petxina i l’estret de les Aigües representat per tres nàiades, una de les quals sosté una botella d’aigua en referència a la desapareguda embotelladora d’aigua mineral.

Ara el carrer s’eixampla i sembla conduir-te a un altre poble. Torna a haver-hi una casa consistorial amb un rellotge aturat a les sis i cinquanta-nou. L’edifici pareix destinat a consultori mèdic i, a l’esquerra, està el local de l’Agrupació Musical Santa Anna de Bellús.

Arriba un venedor ambulant carregat de marroquineria i roba. S’acosta a les taules i diu:

-Pantalón bueno. Ho intenta tot allargant el producte, però els homes fan com si sentiren ploure i ell recula, a poc a poc, sense esperança, i se’n va no sé cap a on a provar sort.

Al penal del bar hi ha un altre mural pintat per estudiobicefalo, on es representa la “genollà” de Sant Jaume. Ací, s’evoca la llegenda esdevinguda l’any 1522 durant la batalla de Bellús quan el sant féu aparició per a ajudar l’exèrcit de nobles que acaçaven, entrada la nit, els agermanats. Es conta que el cavall de Sant Jaume entropessà i deixà marcat el genoll en la gran llosa –que es conserva– sobre la que caigué; i que en aquell mateix instant, com explica escèptic l’amic Vicent, es féu de dia.

M’adone que enfront està l’escola i, també, que durant tota la passejada no he vist cap xiquet pel poble. També trobe un curiós punt de manteniment de bicicletes per als practicants d’aquest esport amb tot allò que és necessari per a treure algú d’un compromís: claus, tornavís, aire comprimit, etc. Fins i tot té carregador de bicicletes elèctriques, patinets i mòbils. Increïble! No n’havia vist mai cap. Enfront hi ha un gran local amb el cartell de bar restaurant tancat. Imagine que ací és difícil de mantindre un negoci com aquest.

A poc a poc, tornem a la part del poble amb aspecte colonial. La Casa de Cultura, on hi ha el Bar del Poble amb dues taules amb els parroquians de rigor protegint-se sota els para-sols. Pel carrer de la Diputació arribem fins on hem eixit. Decidisc d’agafar el cotxe i pujar fins a l’embassament. El camí és prou estret i passa pel cementeri que està tocant la piscina municipal. Per allí, baixen i pugen alguns ciclistes, alguns en solitari i altres fent colla. Una vegada dalt, aparque en un replanell al costat mateix de la carretera que va cap a Benigànim i que s’allarga sobre la mateixa presa. Els cotxes passen escapats. A un costat i altre hi ha sengles vorals, estretíssims, que segueixen el vial que transcorre per la part superior de la paret de l’embassament. D’ací estant i mirant cap a migdia es veu l’aigua aturada, mansa, amb una verdor densa que es concentra a les vores entre falcats caòtics de canyes. Alguns collverds naden com si anaren en barqueta mentre picotegen l’aigua.

Allà enfront, a la vora dreta del riu, hi ha una colla acolorida de pescadors que em recorda els coloms que hem vist fa una estona. Al seu davant ix de l’aigua el que sembla l’últim metre d’un antic pal telefònic que es resisteix, com la mà d’un ofegat, a ser negat per sempre. Aquesta evocació deu ser –pense– perquè darrerament estic llegint Bécquer. Des d’aquesta distància els pescadors es veuen diminuts i estàtics com si formaren part d’una maqueta.

Recolze els braços en la barana i m’hi estic una estona. En això una oca comuna aixeca el vol, pesant i impossible, però travessa rasat l’espill d’aigua, de part a part. Lluny, el Benicadell amic i la Safor. Arrimat a la vora, jo diria que és Sant Pere i, una mica més enllà, a l’esquerra, la Pobla del Duc. Aigua barrejada amb cel i núvols trencada per l’estela dels vehicles que passen com si feren carreres. Quan retorne cap a l’esplanada veig que, a l’altra vora de la carretera, les jardineres que coronen les pilastres de la barana han sigut completament colonitzades pel blau moradís de la flor dels barralets. Si tot es deixara com està, la Natura tardaria tan sols un sospir a recol·locar cada cosa al seu lloc.

+ Bellús (1)