La Creueta

Els xops segueixen, disciplinats, l’antiga canal que duia l’aigua al llavador, i allà, tan alts com estan, comencen a grumar.

Per Pere Brincs

De camí cap a Bellús m’ha acompanyat el groc refulgent de l’agret que atapeeix els vorals i els perduts. És prodigiós! Una flor tan nímia quan està tota sola i adormida, i com es pot transformar en un tapís que arriba a tacar l’atmosfera amb fulguracions color safrà. Però arribant al poble, les planes de l’agret han sigut substituïdes per mates voluminoses i ondulants de naberes bordes esguitades pel blanc dels ravenells i algunes gotes de rosella.

El carrer de València està tocant els afores. Les cases tenen un aspecte colonial, no amb el sentit d’ultramar, sinó per la similitud d’aquelles colònies que es construïen al voltant de mines, preses, ciutats industrials. Ací, aquesta fisonomia no quadra amb el veritable motiu, perquè la presa de Bellús tinc entés que va ser enllestida l’any 1995 i les cases deuen ser més antigues. Potser correspondran a algun pla de repoblament, ja que si no vaig errat es pot trobar el mateix tipus d’urbanisme tan quadriculat en altres dels pobles de la vora del riu Albaida.

Des d’on comence a caminar hi ha un bancal d’oliveres netes i turgents per la saó de les darreres pluges. Se sent un cor de gallines pasturant domèsticament darrere d’una tanca, i entre el brancatge, les converses vespertines dels pardalets. Entrem a la població, com indica la placa, pel camí Reial. De seguida topem amb un xalet ben endreçat que llueix una manisa amb la data de 1960, i dues més amb els cognoms Vidal i Bizarro, i Vidal i Moscardó. A més, ara en veig una quarta que resa “Benvinguts a esta casa”. Està envoltada per un jardí ample, amb el pis empedrat i cada planta al seu test, sense cap rastre de fulles seques.

El so de la carretera no cessa mentre camines pel camí Reial, que ara, més aïna, és un carrer vorejat amb bungalous tancats, a mig fer, i altres edificacions noves. Topetem amb un jardinet i un pit-roig s’amaga entre les mates de murta molt ben retallades. Al bell mig hi viu una carrasca al costat d’un pouet, entre els bancs bastits amb rústegues pedres. Un panell explica l’origen del camí Reial que unia Xàtiva amb Cocentaina. Era una antiga calçada romana que després va ser heretada pels musulmans i millorada per Jaume I -segons l’escrit- amb la fundació de Montaverner l’any 1271.

Baixem pel carrer de la Llibertat on hi ha un blanc forn de pa obert. El carrer zigzagueja entre trams més rectes com si l’hagueren projectat tot deixant les corbes naturals del terreny. Encara es veuen pintats en terra motius florals que deuen ser de les festes. Algunes cases conserven façanes de pedra i morter on la faena antiga es mostra d’una forma magnífica. De fet, la casa cantonera amb el carrer de Luís Alfaro exhibeix sobre cadascuna de les finestres les dovelles bastides amb rajoles massisses disposades verticalment.

El número dotze exposa com a trofeus als replanells de les finestres grans còdols de calcita cristal·litzada. Al portal, un d’algunes arroves. Quin detall! Em quede amb la curiositat de si a Bellús anomenaran aquest mineral d’una forma particular. Al meu poble, i sé que en altres també, és conegut com a sal de moro. Al final del carrer hi ha un racó amb un banquet de forja i fusta que convida a seure-hi. Està allí com si fora el moble d’una casa deixat en un corredor o en un esborrany de jardí per a donar-li una utilitat quasi figurada. Al costat, una jardinera atapeïda per la verdor de les últimes pluges; esclaten les margarides, impetuoses, de blanc i morat. S’asseurà realment algú en aquest lloc? Potser sí. Tal vegada és un raconet fresc a l’estiu i el seient s’ha disposat perquè reposen converses i succeïts. El ventet passa per ací suau i fresc i ix buscant els camps erms dels afores.

Per aquests indrets s’alça un edifici que sembla tan aïllat del poble que apareix solitari i reformat; ha perdut la genuïna utilitat. Està sol, amb les seues arcades al bell mig d’una replaça sense cap comesa ni bugada. Les pedres que feien de safareig amaguen la verola rugosa sota una capa de pols marronosa que esborra l’antiga lluentor aconseguida amb la fricció de les mil i una rentades.

S’han condicionat els voltants amb banquets i taules de fusta per a dinar i berenar. Els xops segueixen, disciplinats, l’antiga canal que duia l’aigua al llavador, i allà, tan alts com estan, comencen a grumar. Enfront, penqueres assilvestrades boten com soldats les trinxeres on van ser plantades i conquereixen marges perduts amb la ferotgia dels vegetals esclavitzats que es rebel·len. Al costat, un camp d’herba fals que enredra la seua verdor i, als costats, alguna franges de civada restes com a fusos, però encara estèrils. Els ribassos estan farcits d’herbes mengívoles: lletsons, cama-roges, llengües de bou i roselles. Se’n podria collir una bona menjada.

Seguim el perímetre del nucli urbà i ens trobem amb una pinada domèstica plena de pardalets. Aquests arbres pertanyen al jardí d’un casalot anomenat la Portella, tot emblanquinat, aparentment habitable, però tancada a pany i clau. La remor de l’aigua per la canal acompanya el paisatge que, ara, té molt d’antic i bucòlic, amb el jardí vertical que entapissa el marge de la dreta. Paga la pena d’eixir del poble, de cara al que sembla el poliesportiu. Els camps comencen a educar-se; formen quadrats i rectangles amb ratlles de faveres amb les flors, com arnes malva, entre les figueres i les oliveres.

Encara llunyana, es veu la revolada d’ales multicolors d’uns coloms, com si fóra un pilot de ciclistes professionals que breguen per la meta. A poc a poc ens acostem i davant del poliesportiu s’obri un gran jardí on un home s’asseu pasturant el ramat d’aus mentre parla pel mòbil:

-No pot ser! -diu. Açò, no pot ser! Amb aquell moviment d’animals sobrevolant-lo per tot arreu és inevitable no pensar en la pel·lícula de Hitchcock. El pastor de coloms té el cotxe al costat i, amb el maleter obert, es veuen les gàbies apilades com si fóra les cel·les d’un rusc. Ara manipula una gàbia que deixa al seu davant i els coloms s’arremolinen, parrupant com si recitaren a l’uníson un salm mentre caminen al voltant de la gàbia central, fent voltes a una kaaba diminuta. M’acoste i deu haver una coloma allí, tancada. Els coloms van voltant-la, premuts i devots alhora. A l’esplanada del jardí conviuen arbres de diversos ecosistemes i ho fan en certa harmonia.

A la part més alta hi ha una ermita amb una espadanya curta, campaneta i penell amb Àngel Custodi. Sembla un edifici prou recent, amb unes capelletes molt discretes a cada costat il·luminades per sengles vitralls de motius geomètrics. A la porta hi ha un finestronet a través del qual pots passejar l’esguard per la penombra i descobrir al fons de la nau Crist crucificat, amb unes cortines roges als costats i els banquets dels fidels quadriculant la nau.

L’home del telèfon ha començat a collir coloms mentre continua parlant amb l’aparell enganxat entre el muscle i l’orella. Els pren amb les dues mans i els acarona pentinant-los les plomes al lloc. Després els introdueix en aquells habitacles minúsculs que només tenen la part de davant foradada.

Darrere de l’edifici continua el camí Remitjó i cap avant el carrer de l’Ermita que decidim d’encetar. L’olor del fum perfumat de les llars ja s’escampa de bon matí enlairant-se tant o més alt que el campanaret que es veu allà al fons, després de les cases noves i amples. El so de la campaneta tocant la mitja ha sonat, més aïna, ofegat, com si al metall, per algun motiu misteriós, li haguessen llevat l’alegria que va adquirir en la fosa. Entre els carrers es veu la muntanya, els contraforts de la Serra Grossa, un relleu amigable, adormit i baix, tacat de pins secs.