La Creueta

Si algun dia trobe les credencials d’aquelles beques salari crec que les  emmarcaré com es fa amb els títols i diplomes universitaris perquè els meus fills i néts no obliden la meua procedència humil i aprenguen la lliçó del valor de l’esforç, del sacrifici i del treball

Per Bartolomé Sanz Albiñana

En algun moment del passat vaig fer un esborrany de tot allò que dec a les beques de què he gaudit al llarg de la vida, que no són poques; d’ací el títol de l’article. Ves i busca on dormirà aquell paper, com molts altres sobre més temes, així que no em queda més remei que reconstruir-lo mentalment.

Quan cursava el batxillerat dels anys seixanta, amb el Pla del 1953 (llei de 26 de febrer de 1953 sobre Ordenació de l’Ensenyament Mitjà), no vaig tindre gaire sort en la qüestió que ara repasse. Recorde a qui no ho va viure que els estudiants dels anys seixanta feien un batxillerat de sis cursos (quatre d’elemental amb una revàlida, més dos de superior amb una altra revàlida), seguit d’un any de preuniversitari (conegut com a “Preu”) que acabava amb un examen o prova de maduresa per a poder accedir a la universitat. L’examen es feia a la universitat vella al carrer de la Nau. Aquells anys hi havia molts exàmens externs per tal d’avaluar si hom estava en condicions de passar al nivell següent.

El calvari estudiantil començava als deu o onze anys amb un examen d’ingrés en el centre on es tenia intenció d’estudiar. Això, evidentment, en el cas poc habitual que els pares hagueren decidit que un fill o una filla anara a l’institut. En aquells anys la majoria dels xiquets deixaven l’escola per a posar-se a treballar i aportar un jornal a casa. I no per manca de capacitat per a l’estudi: simplement és que ningú no ho havia aconsellat a la família, que potser tampoc no ho haguera vist amb bons ulls. Eixe era el grau de conscienciació d’aquella societat.

Quan dic que no vaig tindre sort amb les beques de batxillerat no vull dir que no me’n concediren, sinó que la quantia no era gaire elevada. Amb una beca de tres mil pessetes no s’aplegava a cobrir les despeses originades a l’internat del Seminari Metropolità de València, amb seu a Montcada, on jo anava. Si la beca era de sis mil pessetes sí que et sobraven diners. La bona qüestió és que quan vaig abandonar el seminari devia unes vint mil pessetes, una quantitat que em pareixia ben elevada. Don Juan Pérez Navarro, l’administrador, no em va perseguir mai pels pagaments trimestrals: que Déu el tinga al cel (“et dimitte nobis debita nostra sicut et nos dimittimus debitoribus nostris”). Quan la meua família tenia diners li pagava, i quan no en tenia esperàvem temps millors. Ni l’administrador, ni els pares espirituals, ni els superiors, ni el Rector major,  ni el Rector menor m’ho van recriminar mai. Ah, i que no crega ningú que al seminari de Montcada no es pagava; d’això res. A l’arquebisbe Olaechea no li queien els diners del cel i ja feia prou l’home amb traure recursos d’on fóra per a acabar la construcció del tercer pavelló que, de pas siga dit, pegava un esclafit. No sé si encara està arrendat al CEU Sant Pau; va aplegar un moment en què sobraven els edificis per la crisi vocacional de finals dels seixanta, quan molts dels ocupants van canviar de pensament amb vista al futur, i alguna cosa s’havia de fer amb els pavellons.

L’extracció social de l’alumnat del seminari era majoritàriament modesta, de famílies humils, però calia pagar una pensió, vingueren d’on vingueren els diners.

A l’institut d’Albaida, on vaig acabar el batxillerat superior i vaig fer el Preu, hi havia un professor de religió molt conscienciat en la promoció social de la gent de la Vall d’Albaida i ens animava a sol·licitar beques. Era don Víctor Arias Prats. A ell li dec la informació de la beca que vaig aconseguir per a poder cursar estudis universitaris a València. Lamente dir que al seminari no vaig trobar cap de clergue tan preocupat com ell per solucionar els problemes econòmics dels residents i les seues famílies. M’estranya molt que el Rector Rodilla no caiguera en eixe detall, perquè la política de beques ja existia a principis dels seixanta i potser abans.

Deixant a part eixa qüestió, un servidor seria un desagraït i un malnat si no reconeguera, tanmateix, que el meu contacte amb els preveres m’ha reportat sempre coses positives en tots els aspectes de la vida. Això no vol dir que no m’haja trobat amb algun mala cabra en alguna ocasió: hi ha de tot a la vinya del Senyor.

Ja a València, els primers cursos dels anys setanta em quedava en una residència universitària a Burjassot dirigida per un prevere oriünd de l’Olleria, José Lluch Vidal, molt bona persona. També va demostrar molta paciència a l’hora dels meus pagaments trimestrals, ja que li vaig pagar fins que un dia mon pare em va dir que ja no tenia més diners. No era dels que deien “Déu proveirà”.

A finals del primer curs universitari vaig tindre l’alegria de la concessió de la beca salari, amb la qual em vaig posar al dia en els deutes al seminari i a la residència de Burjassot.

Una volta concedida ja em vaig encarregar de no soltar-la els cursos següents: hauria sigut un inconscient i un irresponsable no apreciar la rifa que m’havia tocat. M’agradaren o no determinades matèries de la llicenciatura en Filosofia i Lletres, les vaig estudiar perquè sabia molt bé a què m’arriscava si perdia aquell mannà providencial. He de reconéixer que podia haver estudiat més, però viure a València tenia un perill molt gran pel nombre de temptacions de tota mena que m’hi apareixien a cada pas. Viure els primers cursos a Burjassot em va ajudar a eludir molts perills d’aquells dies, entre els quals la participació en les contínues manifestacions estudiantils contra el franquisme.

No sé on vaig llegir, no fa gaire, que ara, segons els denunciadors de la dictadura actual, quan destaques alguna cosa bona del franquisme et diuen franquista. Doncs bé, a la meua edat jo ja estic vaccinat contra tot (grip, covid, pneumococ, i més no perquè no tenen el vaccí a mà) i ja poques coses m’espanten. Franco ja sabem tots qui era, però jo, sense beques, els puc assegurar que no hauria pogut estudiar: les coses clares i el xocolate espés.

Hi havia diversos tipus de beques, però poca informació. Jo sol·licitava totes de les que tenia informació, com ara la del Patronato de Igualdad de Oportunidades. Quan eixien les resolucions de les convocatòries, renunciava a les de menor quantia, ja que no es podien cobrar dues beques.

La que em va fer home va ser l’anomenada “beca salari”. Amb eixa ajuda ja no vaig patir mancances mentre feia els estudis a la universitat. Per algun lloc segur guarde les credencials d’eixes beques com a memento fefaent d’uns documents acreditatius que em canviaren la vida. Rebre cent mil pessetes cadascun dels cinc cursos de la carrera era disposar de molts diners a principis dels anys setanta; molts diners! Fa uns mesos, l’escriptor Antonio Muñoz Molina, alguns anys més jove que jo, començava un article amb aquestes paraules: “Bastaba una beca para cambiarnos la vida”. Quanta raó tenia!

Deixant a banda la meua història personal, passe ara a la història de la beca salari, creada a finals de la dictadura franquista “a favor de quienes careciendo de medios económicos suficientes posean condiciones intelectuales precisas para seguir estudios universitarios”. Es van convocar per primera vegada el curs 1968-69, amb un total de mil beques per a tot l’estat. Jo la vaig sol·licitar per primera volta en la tercera convocatòria.

El concepte de beca salari implicava una ajuda econòmica que incloïa les despeses de matrícula a més d’un salari que substituïa els ingressos que l’estudiant (i la família) deixava de percebre per dedicar-se exclusivament a estudiar. Traduït: els cinc cursos que vaig gaudir de la beca, jo percebia molts més diners que mon pare que treballava de sol a sol. Cobrar cent mil pessetes de beca cada curs era un desficaci en aquell temps. Ja ho poden veure: coses del franquisme. De mitjans, per a estudiar, n’hi havia, però crec que els pares no estaven gaire conscienciats; eixa era una, i l’altra era que no recorde que es feren bans d’ordre del senyor alcalde convocant el poble a una reunió informativa al respecte al cine Cervantes.

Amb l’import fraccionat de la beca jo pagava la matrícula, la residència, la manutenció, llibres i material didàctic: tot un luxe.

Després dels estudis universitaris vaig mamprendre la carrera docent: una carrera que no s’acaba mai si tens un poc d’amor propi i ganes. En un cert moment em vaig aplicar un lema que em repetia contínuament fins al punt d’arribar a creure que era meu (no sé bé si ja estava inventat): “Si vols estar ben informat, informa’t tu mateix”, i vaig començar la carrera de caçador de beques i ajudes de tota classe i estava a l’aguait de qualsevol oportunitat que es presentara.

Tots els responsables dels departaments de conselleria i del ministeri d’on es pogueren aconseguir ajudes i beques per a formació del professorat, intercanvis i activitats de dimensió europea em coneixien molt bé, i clareta era la volta que no em concedien allò que demanava davant els projectes raonats que presentava. Cercar la informació era una faena, trobar socis per Europa era una altra, i engegar un projecte conjunt era l’última. Molta faena, però això sí: els contramestres de barrera que hi ha a tots els llocs i a l’aguait dels moviments aliens només veien quan m’absentava del centre, sempre amb l’autorització de la superioritat externa al centre, és clar.

Els últims trenta anys de la meua vida laboral van ser molt fructífers en eixe sentit, i si tornara a nàixer tornaria a ser docent. Crec que aquella època esplendorosa quan es rebien molts diners d’Europa ha passat a la història, i no sé si tornarà.

Fa catorze anys que m’he jubilat i ja no estic al dia de les qüestions en què estava implicat. He canviat la lectura d’aquells documents oficials que m’ocupaven l’horari per uns altres quefers. Cada cosa té el seu temps.

Mirant les coses en la distància, m’estranya que els caps pensants del franquisme no dissenyaren unes beques préstec per a estudiants sense recursos que, més tard, acabats els estudis i ja assentats en el món laboral, tornaren a poc a poc els diners. La idea és que ningú haja de deixar d’estudiar per no tindre possibilitats econòmiques.

Si algun dia trobe les credencials d’aquelles beques salari crec que les  emmarcaré com es fa amb els títols i diplomes universitaris perquè els meus fills i néts no obliden la meua procedència humil i aprenguen la lliçó del valor de l’esforç, del sacrifici i del treball, com deia la cançó de Lluís Llach.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l’arbre doni fruits sense podar-lo;
l’hem de treballar,
l’hem d’anar a regar,
encara que l’ossada ens faci mal.