La Creueta

Alguna cosa no quadra si tan necessitats estem d’ajuda i, tot i això, les persones ens mostrem tan complagudes i jovials.

Per Pere Brincs

Devem estar malament, molt malament. I tampoc no és que es veja un nerviosisme pàl·lid en els vianants com si, per exemple, una invasió extraterrestre ens amenaçara. En aparença, és ben bé al contrari: les persones pul·lulen desvanides pel carrer. Molts rellisquen feliços sobre els seus patinets elèctrics amb el mateix goig amb què solcarien una mar de núvols esponjosos, tant, que de vegades creus habitar en el futur segle XXI imaginat per l’Asimov més dolç i harmoniós. Però també és cert que un malestar difús ens envolta per tot arreu, i l’escassa serenitat que troben sovint està parasitada pels acúfens dels estressats timpans i, per extensió, dels cervells. Per això supose que aquesta aparent placidesa amb què ens belluguem pel món, a pesar de tota l’estridència mental que duem damunt, no és més que un miratge, un postureig que amaga una condició d’orfandat, de solitud dissimulada pel tràfec massiu.

He estat rumiant aquesta idea en una llibreria a la qual he arribat per casualitat. Al bell mig de l’establiment hi havia una gran taula on s’apilaven columnes i columnes de novetats editorials. Totes tractaven la mateixa temàtica: Canvia la teua vida, proposava el títol del primer exemplar que he agafat; Tu no ets el problema, deia el que hi havia davall. Autoestimat, un altre; o, el del costat: Ser feliç és fàcil. No he pogut resistir la temptació de prendre nota d’alguns títols per a planejar aquest article, de tants llibres com hi havia dedicats a l’autoajuda i al potenciament de les habilitats socials.

Mentre la dependenta esbossava un taciturn somrís mirant el mòbil que sostenia com un pa benet, i un parell de clients pul·lulaven sense convicció també amb sengles somriures inconscients als llavis, he continuat mirant: Tot està fotut, Afirmacions per a l’autoestima, Connecta amb la motivació. Per tal d’agafar una mica d’aire he aixecat el cap com si buscara un horitzó muntanyenc, però m’he topat amb les altres prestatgeries, també atapeïdes de llibres, però ni de lluny com aquella taula central en la qual em concentrava. Alguna cosa no quadra si tan necessitats estem d’ajuda i, tot i això, les persones ens mostrem tan complagudes i jovials.

Li he passat el dit polze pel cantell a Estima’t a tu mateix, i l’acció oxigenant sobre les pàgines m’ha correspost amb la subtil flaire de la tinta acabada d’imprimir. L’he deixat al lloc i he agafat Acaba amb l’autosabotatge, per a fer la mateixa operació de prospecció olfactiva. Com en un acte reflex, he recordat dos coneguts que, malgrat no tindre cap formació humanística (de fet, un era agent d’assegurances i l’altra florista) fa temps que es van col·locar de coachs i ara encoratgen els clients per a aconseguir el desenvolupament personal que envegen.

És clar que fa ja alguns lustres que per les nostres contrades el camp de l’espiritualitat va quedar completament desèrtic, des que l’anticlericalisme ens deixà orfes d’un llenguatge i una convicció necessaris per a explicar allò que és intangible i, al mateix temps, inherent a la condició humana. I, d’aleshores ençà, supose que aquesta orfandat espiritual caramullada de racionalisme és un camp fèrtil on germinen llibres com Els 88 graons de la gent feliç o Com fer que et passen coses bones, etcètera, etcètera.

Paradoxalment, amb tanta emocionalitat escrita, jo em redescobrisc com un agnòstic dubitatiu; més aïna, com un musti espiritual. Ni títols com Ser feliç és fàcil, ni Mans a l’obra se’m representen suficients per a mamprendre un canvi intern i alliberador. Potser podria provar amb Deixa de ser tu, però em fa tanta peresa haver de reconvertir-me a aquestes altures de la vida!

Qui sap si provant de llegir Pensa i fes-te ric… però crec haver reflexionat sobre aquesta possibilitat quan vaig llegir aquell conte de Pere Calders, on l’afligit protagonista aconsegueix desfer-se de tot l’inconformisme i de tota la tristor conreada durant anys quan abandonà tota propietat per a convertir-se en un diletant barbut i feliç, dedicat des d’aleshores a contemplar l’esdevenir del món sota l’ombra d’un arbre, mentre les puces li feien acrobàcies entre els pèls del seu coratjós pit. Tant de bo retrobara aquest llibre en alguna prestatgeria de casa i a veure si, amb una mica de sort, jo també poguera descobrir quina és la veritable riquesa per a ser feliç, sense la necessitat de pegar-li tantes voltes a la taula.