La Creueta

(Fotografia: https://portal.edu.gva.es/iesvermellar/)

Els arquitectes deuen saber molt d’arquitectura, però ignoren la geografia humana d’un centre escolar

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Qui crega que amb el canvi d’any s’havien acabat les deficiències i problemes a l’institut, lamente de dir-li que va mal encaminat. L’any 2000 va començar amb un grapat de temes pendents de solucionar. I jo, com vostés es poden imaginar, no podia quedar-me amb els braços plegats i la boca tancada, ni dedicar-me només a fer classe (per cert, el treball més còmode i reconfortant per a un servidor). Continue, doncs, amb una altra pàgina d’això que en anglés es diu life-writing, on es mesclen escrits relacionats amb la meua vida: autobiografia, vivències, records, memòries, notes, diaris, etc.

El matí del 10 de gener de 2000 va ser caòtic. El conserge no es va presentar a l’hora, així que teníem les portes tancades, l’alarma sonava, alumnes i professors sense saber què fer… L’home havia presentat la renúncia als serveis territorials, i a més havia tingut un accident. Supose que esperà a aquell dia per a presentar-la. Si ho va fer durant les vacances, nosaltres no en vam rebre cap notificació oficial. Em vaig posar en contacte amb els serveis territorials, i amb conselleria: cap explicació. Tampoc em va sorprendre: jo ja tenia edat, experiència i el cul un poc pelat. Comunicar eixos problemes a la inspecció educativa era una pèrdua de temps: la seua funció, siga la que siga, deu ser una altra. La resposta fou que acudirien a funció pública per a cercar un substitut, i que si no en trobaven recorrerien a l’INEM de la zona.

Fou en aquells dies quan el capatàs de Pavycor em demanà si teníem butlletí de contractació per a l’alta en Iberdrola, i quan els tècnics volien saber quin programari teníem per a instal·lar els servidors. Déu meu en les altures! Amb tanta gent que hi ha en conselleria, no es podrien encarregar ells de tot açò i deixar-me tranquil? Com si no tinguera jo prou faena amb identificar els alumnes que al final del trimestre es van dedicar a obrir extintors com a entreteniment. De vegades estava tan capficat en tasques no docents que oblidava que tenia classe. Vaig manar als delegats de curs que, si tardava més de cinc minuts, anaren a veure per on parava o preguntaren al professor de guàrdia.

En les meues notes del dia 12 trobe escrit que a les cinc de la vesprada van instal·lar el telèfon, però jo juraria que ja ho havien fet. Dubte. Sí que s’inaugurà el bar-cantina: tots fumant. No sé de què serveixen els cartells. La cuina comença a funcionar el 12 de gener quan ho devia haver fet el 3 de novembre. Açò tampoc era competència d’inspecció, ja ho sé: era un problema de l’equip directiu o, al capdavall, un problema meu.

El dia 13 van aplegar les dues últimes furgonetes amb el material que hi havia emmagatzemat als jutjats. Si he de ser sincer, vint-i-cinc anys després, no recorde on hi havia aleshores els jutjats: diria que tot el material es trobava al magatzem de la placeta dels Sants de la Pedra, coneguda popularment per placeta de Cento Coixo.

L’endemà de matí, la calefacció no funcionava. Ángel Salido, que ens ajudava en faenes de manteniment mentre venia el conserge nou, va dir que la vespra hi havia electricistes tocant els comandaments elèctrics.

El dia 17 tallaren les escomeses dels telèfons. No tenim ni llum ni calefacció. De matí em van avisar d’Iberdrola que ja podíem a anar a contractar el servei d’electricitat propi, per a la qual cosa necessiten el butlletí, l’acta de posada en marxa del centre que deu haver fet el pèrit responsable del centre de transformació i un grapat de papers més: una fotocòpia del CIF de l’institut, una fotocòpia del DNI del director, els vint dígits del compte corrent del banc, el número de l’apartat de correus i l’adreça… La situació era kafkiana. On era la inspecció educativa tirant una maneta? Kafkiana segons el DNV, que vol dir “angoixosa, opressiva, inversemblant”.

El 18 de gener un altre desplaçament a València. Els inspectors tenien una reunió sobre les plantilles per al curs 2000-2001. D’altra banda, vaig demanar a l’empresa constructora que abandonara l’edifici tan prompte com poguera, perquè  l’alarma saltava quan hi havia treballadors fent faena al seu ritme. I vaig preguntar per què no havien treballat durant les vacances escolars de Nadal.

La UTE va ignorar les nostres peticions raonades de canvis d’usos de dependències: veges quin sentit posar la sala de professors, on hi ha el professor de guàrdia, en el lloc més apartat de les aules. Els arquitectes deuen saber molt d’arquitectura, però ignoren la geografia humana d’un centre escolar. No pensen en aquests detalls? Quant al gimnàs, em digueren que el muntatge corresponia al director, amb la supervisió de l’inspector. (l’afegitó últim que no falte mai!).

Sobre el personal no docent vaig insistir que només teníem un administratiu, i que no sabíem on hauríem d’acollir el conserge nou (quan arribara) mentre acabaven de construir les dependències que li corresponien.

Els peus dels pals per a les banderes les va posar l’ajuntament el dia 19. La llum no parava d’anar-se’n. I aquell dia vaig parlar amb l’inspector sobre el professorat necessari per al programa de diversificació curricular amb els seus tres àmbits: sociolingüístic, tecnològic i científic. El psicopedagog impartirà docència a eixe grup.

El dia 20 ens va arribar un nou conserge de Borriana. Vaig anar a l’empresa La Meditarránea a veure si ens donaven alguns detallets per a endur-me a Alemanya: m’hi va atendre Silvia Garcia, filla de Juanín el Pablanquer a qui recorde molt bé de la meua època d’acòlit. L’endemà va tornar M. Carmen Doménech, cap de protocol de conselleria,  a fer una ullada per als preparatius de la inauguració del centre.

La vice-directora i jo ens en vam anar a Frankfurt el dia 22 a preparar un intercanvi amb un centre alemany. Recorde que hi vam visitar una exposició dedicada al Premi Nobel de la Pau Albert Sweitzer. En les visites prèvies a aquests intercanvis estudiantils, els professors, a més de preparar-los i tindre contactes amb els pares que acolliran els alumnes, tenen l’oportunitat d’aprendre un poc de la cultura del país receptor a través dels docents amfitrions. En el nostre cas foren Ingo Heildeberg i Frithjof Roes-Wies. Encara tinc a la memòria el fred que vaig passar allà on anàrem, i molta neu. Els professors acompanyants dels alumnes alemanys ací van ser Frithjoff Roes-Wies i Kerstin Schãner. En el viatge vaig comprovar com els alumnes resolien ells mateixos els casos conflictius amb els mediadors; anys després, aquesta figura es va introduir al meu institut d’Alcoi. D’això fa quasi vint-i-cinc anys.

Jo pertanyia, des de 1991, a l’European Studies Project, un organisme que em va canviar la vida i em va obrir els ulls a coses que es podien fer als centres escolars a més de les classes d’anglés, matemàtiques i totes les altres matèries escolars. No ho vaig dubtar un minut: vaig pujar a eixe carro amb els ulls tancats. Malauradament, no vaig poder dur a terme a l’institut ollerià les activitats que propugnava eixe organisme. Això sí: vaig continuar fent-ho al meu institut de destinació definitiva fins a la jubilació el 2011. Només conselleria i jo sabem els diners que es van invertir en la meua formació de dimensió europea: jo, modèstia a part, podia donar lliçons als inspectors sobre una qüestió que ells tenien en el seu temari d’oposicions.

Tornem als afers prosaics. El 24 de gener ja teníem llum definitiva, però l’últim dia de mes encara féiem gestions per a la línia telefònica. L’últim dia de mes es van començar a posar els rètols de les aules i altres dependències, prova evident que la inauguració del centre era cosa de dies. Les autoritats educatives no poden inaugurar un centre sense veure’n pertot arreu i sense saber per on van.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria