La Creueta

HULTON ARCHIVE / GETTY IMAGES

Hi ha molts exemples en aquesta línia bondadosa, però no oblidem que el món de l’expòsit es mou en un ambient de violència des del moment mateix del naixement

Per M. Luisa Plà Tormo

Als seguidors amb més o menys regularitat de la secció no els deu estranyar el títol d’aquest article, ja que són un sentiment i una actuació que, implícitament, hem trobat en molts escrits. Segur que deuen recordar el pare adoptiu alfarrasiner que tornà a la borderia a recollir el xic, després d’haver-lo retornat; o aquella parella de la Pobla del Duc disposada a criar la criatura “graciosament”.

És cert que xiquets van tindre la sort de ser ben criats. Hi va haver nodrisses que es van preocupar de llur benestar, els van tractar com a fills propis, com demostren la cura que en tenien durant malalties. Fins i tot n’hi va haver molts que foren afillats o adoptats. N’hi ha també constància pels informes (pocs) dels rectors del lloc, encarregats de comunicar a la Casa l’estat dels nens, la seua educació escolar i religiosa, “…el 5 de diciembre de 1822 el asistente del cura de Ayelo de Malferit certifica que el expósito Diego de San Pedro goza de buena salud…”.

Fou tan gran l’amor que alguns pares adoptius sentiren per aquests bordets que fins i tot en feren hereus: “…padre adoptivo de Alcoy, fabricante de papel, dejó en su testamento un quinto de sus bienes a favor de Félix María, expósito, y el resto para su hija… 4 de julio de 1827”.

Esmente un altre cas per la caritat generosa demostrada: “… nacida en 1889… dada a lactar a … de Bufali, muertos los consortes, se vino a Albaida y Tomás Monzó Vicedo la recogió vagando por las calles, llevándola a su casa. El 23 de noviembre de 1909, D. Vicente Ruiz, coadjutor de Albaida,  pidió permiso a la inclusa para que la expósita contrajera matrimonio…”.

Hi ha molts exemples en aquesta línia bondadosa, però no oblidem que el món de l’expòsit es mou en un ambient de violència des del moment mateix del naixement. Porta una capa negra: no ser estimat, o no poder ser mantingut, nàixer en llocs inimaginables, abandonat i exposat, ser traslladat de forma inhumana; maltractat a la inclusa per l’amuntegament, amb pocs recursos, fam, males nodrisses… Als pobles, els batles i rectors, informants benèvols de l’estat dels xiquets i el tracte que rebien, van tindre una actuació defectuosa i incompleta. Segurament van arribar a temps de salvar la vida de molts infants i de millorar-ne la d’alguns altres, van descobrir molts abusos, però les seues intervencions van estar limitades per circumstàncies que els impedien d’actuar.

Els maltractaments infligits als xiquets eren freqüents. Al cap i a la fi, per a les nodrisses de sentiments maternals adormits o inexistents els nens eren només un mitjà de guanyar-se uns gallets. Les queixes sobre maltractaments van ser abundants durant tot el segle XIX.

Acceptada, doncs, l’existència del maltractament com a pràctica bastant comuna i recíproca, el dividisc en tres apartats:

1. Maltractament durant la criança a conseqüència directa de la pobresa en què vivien les nodrisses: “…siendo criado en Albaida fue vuelto el 13 de agosto de 1893 por haber sido reclamado, pues se hallaba mal atendido, cuidado y en la mayor pobreza…”.

2. Abusos sexuals i maltractament físic per part dels pares d’acollida: “… fue bautizada en L’Olleria el… de… y dada a lactar a… de Vallada. El 4 de marzo de 1910 se presentó en la Casa de la Misericordia diciendo que no podía permanecer con los padres adoptivos de Vallada por los malos tratos que recibía…”.

3. Els pares víctimes de l’agressivitat dels fills adoptats. Un aspecte poc estudiat i silenciat, perquè era reconéixer públicament la impotència d’uns adults davant aquests xics, però que podia arribar al límit: “El Alcalde de Montichelvo pide se acoja a Vicente… de 15 años porque no respeta a los cónyuges que lo cobijan, son pobres de solemnidad, el expósito no quiere trabajar pero exige que le den de comer…”. Va ser retornat el 26 de febrer de 1902 i ingressat a la Casa de la Misericòrdia.

Els estudis moderns de psicologia ens han permés de saber que el mal comportament de molts d’aquests nens es devia a problemes emocionals i conductuals, hiperactivitat, agressivitat, por a l’abandó, angoixa; en molts casos, per no saber els seus orígens o qui eren els pares biològics… en definitiva, per patir trastorn desafiador negativista, una síndrome que provoca ira i irritabilitat extremes traduïdes en desautorització de les figures paternes i negació de les seues regles.

Es mantenia una reserva absoluta sobre la procedència dels expòsits. Se silenciaven els senyals registrats en l’entrada a la Casa, llevat que foren evidents, de manera que se’n preservarà l’anonimat en compliment de l’article 24 del reglament de 1897:  “No se entregará ningún expósito para que sea lactado en el mismo pueblo de su procedencia…”.

Tinc registrats molts xiquets que van tornar a la Vall per a ser criats en pobles molt pròxims als seus d’origen. Fins i tot, n’hi ha que foren alletats a la mateixa localitat que els va veure nàixer: de Castelló de Rugat a Castelló de Rugat (1853), de l’Olleria a l’Olleria (1855), d’Aielo de Rugat a Aielo de Rugat (1858), d’Ontinyent a Ontinyent (1868)… Són només uns exemples.

Una vegada, més la llei s’acata, però no es compleix.