La Creueta

La Batalla d’Almansa. Obra pintada per Bonaventura Ligli sobre dibuix del natural de Filippo Pallotta.

El final de la història és conegut per tots, però sota la interpretació d’Herminio pren més sentit: l’enuig, la follia incivil i amoral d’aquell jovenet malcriat que fou proclamat vencedor d’una batalla que ni tan sols havia vist de lluny, arrasà sense pietat tot allò que havia gosat dur-li la contra.

Per Pere Brincs

L’endemà teníem programada una visita guiada als llocs reals on es desenvolupà part de la veritable batalla, ara fa tres-cents dènou anys, i tinguérem la santíssima sort que Herminio Gómez féu de cicerone, un investigador almanseny que és, de bon segur, qui més sap d’aquesta baralla entre reiets i, per damunt de tot, qui més ha estudiat el quadre de Pallotta i Ligli, a qui ha dedicat l’interessant assaig Batalla de Almansa: El relato del cuadro. Durant vora quatre hores, caminàrem pels mateixos llocs on les tropes havien format les línies. Ens mostrà fites i paratges reconeixibles en el quadre de Ligli com les portalades d’alguns edificis de l’època, la bassa del Consell, l’ermita de sant Blai, la rambla dels molins o el turó Cantoblanco. Els detalls locals servien l’investigador per a dissertar, molt encertadament, sobre la funció vertebradora dels conflictes bèl·lics en l’esdevenir de la humanitat. Sembla que aquesta tasca li ha dut més de vint-i-cinc anys d’estudi per a aproximar-se als protagonistes, a l’estratègia bèl·lica, i als fets esdevinguts en l’Almansa al segle XVIII, tot emmarcat en el context internacional.

Així, l’estudi d’aquesta batalla permet de reconéixer els elements comuns presents en qualsevol conflicte humà al llarg de la història, i emprar-los com les claus universals d’interpretació abans d’embolicar-se en un discurs minúscul. Denuncià que sovint el relat històric i, per extensió, els judicis que se’n deriven, són utilitzats sense ambages per qualsevol dels bàndols participants per a culpabilitzar l’altre de les pròpies misèries amb “suposades veritats lapidàries”, que serveixen per a diferenciar els bons dels roïns i assenyalar els culpables. L’acceptació d’arguments binomials com aquests han convençut, i continuen convencent, qui defensa qualsevulla de les dues versions exaltant la fortuna de pertànyer a la raça elegida, de ser descendents d’herois “sense cap màcula”. No hi cap la fortuïtat en aquesta interpretació, sinó un determinisme i un destí divinals.

Allò que convenç de la tesi d’Herminio Gómez és el domini del detall, de la particularitat, però també la capacitat d’inferir veritats universals i, al mateix temps, simples. En primer lloc, s’ha d’entendre que la guerra és la pràctica que fan servir els poderosos per a augmentar, consolidar o imposar tot just la seua interessada ambició. I la idea essencial és aquesta: “les guerres són projectades i decidides per les elits, mentre que hi combaten i moren en els pobres, els humils i els ignorants”. Per una banda, l’objectiu dels poderosos és liderar el món, per una altra, el dels pobres, simplement sobreviure. Reflexiona Herminio al seu llibre: “sembla que al poder, siga del tipus i color que siga, no li convé una societat d’éssers pensants i escèptics als missatges mítics”… i místics, afegiria jo.

En aquest sentit, la batalla d’Almansa s’ajusta exactament a aquesta tesi. Ací, el fet concret va ser que dos cosins prims, Felip V i l’arxiduc Carles d’Àustria, nét i nebot respectivament del rei Sol, es disputaven una corona com dos jovenets atovats i malcriats que es barallaven per menjar-se la mateixa poma d’un basquet inabastable. Aleshores, com els atorgava la seua divina condició de nobles, utilitzaran els pobres com a carn de canó perquè foren ells qui lluitaren la mortífera partida d’escacs, sense que cap dels dos haguera de despentinar-se la perruca.

Per altra banda, segons escriu l’investigador, no va ser la defensa dels furs ni de la llengua materna la principal motivació que sotragà el poble valencià en els moments previs a la batalla, sinó la il·lusió d’un canvi social que els alliberara de la tirania que sobre ells exercien els nobles valencians i que els mantenia sotmesos en una misèria medieval. Tal vegada, fou per aquest motiu que els llauradors seguiren amb goig el general Joan Baptista Basset, plenipotenciari de l’arxiduc Carles, ja que els prometé derogar els impostos que els ofegava. Però, paradoxalment, Basset anà a parar a la presó de Dénia per ordre del seu monarca, quan aquest veié perillar, amb aquella promesa, l’erari de les seues arques.

El final de la història és conegut per tots, però sota la interpretació d’Herminio pren més sentit: l’enuig, la follia incivil i amoral d’aquell jovenet malcriat que fou proclamat vencedor d’una batalla que ni tan sols havia vist de lluny, arrasà sense pietat tot allò que havia gosat dur-li la contra. I tornem al principi: cap dels poderosos va perdre ni una ungla en el conflicte, ben al contrari, continuaren -com continuen en l’actualitat els respectius llinatges- acumulant diners, matèries primeres, rutes comercials, etcètera, etcètera. Però, els pobres!, els pobres són els que posaren els morts. I, en aquest punt és on el cercle es tanca i tot torna a començar, perquè la ràbia d’un fill mort, d’un germà perdut, d’una ciutat en flames, passa de generació en generació i es converteix en un argument incontestable que serà aprofitat novament pels poderosos per a construir el mite de la pàtria, de la bandera i dels herois, que són, al capdavall, “instruments de control popular i disfresses que oculten els autèntics i poc èpics motius” d’aquells que els inventen.

Després de la passejada, tornant cap a Almansa pel polsós camí que transcorre paral·lel a l’autovia, s’albira una bandera onejant en la torre del castell que s’arrapa a les roques. Aquest castell que qualsevol juraria que degué ser cabdal en la batalla, se sap que no va tindre cap comesa en aquell combat. De fet, és un castell medieval que va arribar pràcticament en ruïna al segle XVIII per l’elevat cost de manteniment. Com a molt, se suposa que podria haver servit de talaia perquè els sentinelles informaren de l’evolució de les tropes als comandants del duc de Berwick. La fortalesa, que sembla aixecar-se com una base inexpugnable, se’m representa en aquest viatge de primavera a Almansa, el paradigma d’allò que sembla ser i no és. Perquè al capdavall, com dirà Herminio Gómez, parafrasejant en diverses ocasions Napoleó, la guerra és, en tots els sentits, una qüestió de diners, diners i més diners.

+ Almansa (1)