La Creueta

La Batalla d’Almansa. Obra pintada per Bonaventura Ligli sobre dibuix del natural de Filippo Pallotta.

El desenvolupament de la batalla no deixa de ser una representació teatral de gran efecte causat per les canonades sordes de tots dos bàndols, les nombroses càrregues al sabre de la cavalleria, els trets sincopats de les línies enfrontades.

Per Pere Brincs

El passat Vint-i-cinc d’Abril vaig anar a Almansa. Feia temps que volia assistir a la recreació de la batalla amb què commemoren aquesta data d’uns anys ençà. L’escenificació té lloc en un camp que està tocant el municipi. Allí, diversos recreacionistes vinguts d’arreu d’Europa munten els seus campaments. Aixequen tendes de lona, planten la bandera i l’estendard de cada regiment i disposen estables amb eixut i farratge per als cavalls. Al matí impressiona observar els escamots dels diversos exèrcits fent instrucció. Duen una marcialitat nerviosa, maldestra, com si realment esperaren entrar, en poques hores, en un combat real. Marxen comandats per veus fermes, ara en francés, ara en anglés, italià, portugués, amb tota la impedimenta que els imposen els fidels uniformes de l’època que vesteixen.

En un extrem de la campanya hi ha un rogle de soldats anglesos amb tres o quatre dones, com aquelles que solien acompanyar els exèrcits d’aleshores. Treballen ensems i en cadena: uns s’afanyen a mesurar les càrregues de pólvora amb què encebaran els mosquetons i els fusells a la vesprada; enrasen les cassoletes amb la mesura justa de pols negra i, uns altres van omplint cartutxos de paper per a tindre’ls a mà sense pèrdua de temps en el camp de batalla. En un altre lloc del campament encara fumeja la foguera de la nit anterior, li han afegit quatre branques noves que a poc a poc agafen esma i escalfen uns soldats que fumen en pipa; el més barbut s’espluga, calm, els llargs pèls mentre s’escolta els altres dos que xarren i beuen en gerres de terrissa.

La batalla que començarà a les sis de la vesprada, tres hores més tard del que s’inicià la vertadera, es lliura en una gran àrea rectangular, que allí anomenen “batallódromo”, i que està al costat mateix del campament. Després d’un matí ploviscant el camp apareix tendre, però la tensió amb què els homes i els animals trepitgen el sòl prompte arrasa la suavitat del verd. Els diferents exèrcits van prenent posicions encoratjats pels tambors i, en alguns casos, pels flautins que marxen al costat del banderer tot marcant el pas d’aquells que caminen darrere. En el camp de batalla els grups es distribueixen i evolucionen segons les posicions originals que quedaren plasmades al mil·límetre en el quadre que pintà el 1709 Buonaventura Ligli, sobre el disseny de l’enginyer Filippo Pallotta, testimoni real de la batalla, segons es conta. A escala reduïda tot encaixa: l’ordre de les tropes, la disposició dels comandaments, les primeres escaramusses i el xoc final.

El desenvolupament de la batalla no deixa de ser una representació teatral de gran efecte causat per les canonades sordes de tots dos bàndols, les nombroses càrregues al sabre de la cavalleria, els trets sincopats de les línies enfrontades. A poc a poc, el boirum de la guerra comença a surar sobre el camp i, per uns moments, és tan dens que parts dels exèrcits desapareixen de forma espectral. Quan el vent agrana les volutes més gruixudes el terra apareix sembrat de morts i ferits que criden, bruts de sang, auxili.

Transcorregudes més de dues hores, la batalla acaba amb la victòria de duc de Berwick que, com a cloenda, fa una galopada triomfal amb el barret a la mà esperonat pels crits de l’exèrcit de les Dues Corones. Realment, ha sigut un espectacle colorit, fidel, però sobretot solemne -aquest seria l’adjectiu que triaria si haguera d’escollir-ne un.