La Creueta

A la façana, les manises amb què està confeccionat l’escut del poble brillen amb el sol que va pujant. Retrobe l’alfarrassador al segon quarterat del blasó, du vestes medievals i assenyala un arbre carregat de fruites redones d’argent.

Per Pere Brincs

Al carrer del Mig veig una casa en demolició. Com que és dissabte no hi ha activitat. Només queden en peu les parets mitgeres i al bell mig del solar els enderrocs formen un muntó sobre el qual reposa una excavadora menuda, com si fóra una harpia que beca en el niu, amb el coll recolzat sobre les pedres. És curiós com es veu l’espai que ocupava l’edifici. A mi se’m representa un tòrax humà. La canal estirada on hi havia la xemeneia, amb l’empremta de la sutja, fa de tràquea. Els fragments dels murs de càrrega perpendiculars a les parets veïnes són les costelles i el mur de l’eixida cap a l’última nevada, el diafragma.

En un tres i no res arribe fins a l’Ajuntament, al carrer de Lepanto, el nom del qual em du grates reminiscències escolars. L’edifici està bastit sencerament de cara vista. Mostra un munt de finestres, totes amb la persiana abaixada. En aquest moment, el campanar fa sonar les onze del matí, i ho fa amb veu baixeta, com si no volguera molestar. A la façana, les manises amb què està confeccionat l’escut del poble brillen amb el sol que va pujant. Retrobe l’alfarrassador al segon quarterat del blasó, du vestes medievals i assenyala un arbre carregat de fruites redones d’argent. Quasi una imatge per a venerar!

En un cotxe en marxa, un iaio espera la dona que parla amb una altra en la vorera. Quan acaba la conversa la muller entra i a l’instant ressona a través de les finestres baixades de vehicle: “Maníííí, si te quieres por el pico divertir…” Machín crida des de l’interior amb una tonada que, vulgues o no, convida a guarachar. El cotxe arranca i d’un bot baixa les dues rodes de la vorera sobre la qual estava estacionat. Seran les recialles de la filharmonia.

D’ací estant es veuen els límits del poble. El carrer del Barranquet està format per la part del darrere de dos carrers paral·lels que oposen els culs, un de cara a l’altre. És com si el veritable barranc hagués sigut urbanitzat per a convertir-lo en una rambla transitable a la qual s’obrin les cotxeres de les cases que tenen la porta principal en l’altra part. Vull imaginar-me com deu córrer l’aigua els dies de diluvi perquè sempre busca el seu camí i, segurament, ací també s’acomplirà aquesta màxima de la física més elemental. Una mica més amunt el del Barranquet canvia el nom per carrer dels Trascorrals. Quan escric aquest paràgraf busque el significat de la paraula i el trobe al diccionari de la RAE amb l’accepció: “lloc tancat i descobert que sol haver-hi en algunes cases després del corral”. Doncs, tot i semblar un castellanisme, dóna una idea precisa del que seria aquesta zona en temps antic, reconvertida, ara, en carrers i cotxeres nous.

Més endavant s’obri el carrer de Clara Campoamor, nou per la factura, però sobretot per l’apel·latiu, obligat a ser invocat per tota corporació (de qualsevol índole) que vulga tindre en regla la partida del feminisme. En la replaça que es forma s’aglutina un munt d’obres diverses: una creu de terme amb la inscripció AÑO 1941 AL DE A.C., les restes reconstruïdes de l’arcada d’un portal de roca arenisca que diu: AVE MARIA AÑO 1790, i que no he pogut esbrinar enlloc a quin edifici va pertànyer. Després, les peces arrenglerades que degueren treballar en una almàssera: el trompellot o rugló, les premses, unes vagonetes com a tròlecs. En les peces mecàniques de ferro colat es llig “La maquinista alcoyana. Boronat”. I, per a rematar l’amalgama de coses i de temps, un raconet amb engronsadors.

Després, pel carrer del Pintor Sorolla vorege la ratlla del poble. Hi ha una construcció molt moderna, d’aquelles que semblen fetes amb mòduls amb forma de prismes quadrangular. Sembla que es munten en un tres i no res,  i quant als materials, pràcticament no es fan servir ni rajoles ni ciment. Les parets són, ara de conglomerat, ara de pladur, amb fibra de vidre com a aïllant. Res a veure amb la nostra forma tradicional de construcció que, per evolució natural, es va desenvolupar harmònicament amb l’entorn, el clima, els materials autòctons, etcètera, etcètera. En l’actualitat, com fa segles, aquesta forma de construir ja està pràcticament reservada per als poderosos o els que han tingut la sort d’heretar-les; a la resta els tocarà viure, feliços i beneïts, en luxoses barraques com aquesta. Contrasta, la construcció que acabe de veure amb les tres xemeneies que creixen sobre la teulada d’una casa, ja dins del poble. Totes tres són estretes, rectes, senzilles, i tenen la boca aixoplugada per dues rajoles planes que formen un triangle recolzant les arestes superiors, l’una contra l’altra.

Passe per davant de la Casa de la Música que s’anuncia amb lletres d’acer. És un local gran, color ocre, al costat del qual hi ha el Centre Social. En un racó veig pintat l’escut de l’agrupació “la Banda”. Després, faig la baixada per un carrer llarg i sincer, de pendent suau i ampla, com molts en aquest poble. Supose que influirà l’hora, però trobe que és un indret prou silenciós, amb poca gent pels carrers. De vegades, ixen converses per les finestres obertes d’algunes cases. En general, els pobles han perdut la vida al carrer, no les festes o els esdeveniments més o menys idiosincràtics. S’ha perdut, com l’argamassa antiga de fer les cases, seure al carrer a prendre la fresca, xerrar de camí a la panaderia, passejar en grup a poqueta nit, dur unes tomaques i unes bajoques del bancal a la veïna. La causa? La tele, l’aire condicionat, el mòbil… Crec que aquestes raons són només un descàrrec. De bell nou, el fonament està en l’absorció compulsiva de tot allò que és forà, sumat a la indiferència d’allò que és propi i avinent. I no, aquestes coses no passen només perquè sí. Al darrere sempre està l’interés; de què o de qui? Això no ho sabria dir ben bé. Segurament dels diners.

L’olor que exhalen els pàmpols d’una figuera sura pel carrer, dolça, picant, quasi mordent. D’ací no res vindran les bacores, i al mateix temps que pense que hui seran poques les persones que saben el misteri de les bacoreres, recorde el bar del ti Bacorero del meu poble, persona entranyable. Quan arribe al cantó amb el carrer del Dr. Borràs veig per fi la cúpula de l’església a la dreta del campanar. Està recoberta, com és costum, per teules vidriades. El conjunt és de color beix, amb les nervadures blanques i una ziga-zaga a manera de sanefa de color blau. Ara desfaig el camí pel carrer del Dr. Requena, i quan passe pel forn de Sant Jeroni ensume una olor dolça de mones o coques de llanda. En aquest moment el campanar vol donar a conéixer la seua virilitat i deixa anar un quart clar i redundant, perquè el foraster no tinga dubte i en deixe constància per escrit.

A poc a poc arribe una altra vegada al parc municipal, on havia començat. Decidisc de travessar la carretera que va a Xàtiva i visitar la part de baix. Només passe la carretera veig la dona de la brusa molt roja que ara té cura d’una xiqueta que s’engrunsa en un parc que es diu de l’Angelet de la Corda. Ens saludem de bell nou i de seguida em pregunta si alguna vegada he vist la festa de l’angelet. Quan li conteste que mai, em diu:

-Ai!, és un acte molt bonic. Aquesta -i assenyala la néta que s’engrunsa- hi va eixir ara fa dos anys. I em diu: uela, si l’any que ve no vol eixir ningú, tornaré a eixir jo! Tu? Si amb el que peses trencaries la corda! És una representació curteta -continua-, però molt emotiva, quan l’angelet descobreix el vel a la Mare de Déu.

Li dic que vaig a visitar el paratge de la Venta i ella em dona algunes indicacions i em diu que està molt a prop.

-Ací baix mateix, a quinze minuts, a la vora del riu. Encara que està tan a prop de riu, per molt que ploga, Alfarrasí no té perill d’inundació perquè està alt -explica.  Una vegada es va mesurar i la plaça Major coincideix amb la punta del campanar de Montaverner (“Montabarner”, em fa l’efecte que pronuncia). Compta com estem d’alts; ja pot ploure, ja, que no ens inundarem.

La reflexió d’aquesta dona em resulta molt raonable, perquè si Alfarrasí, tot i estar al costat del riu, ha tingut tradicionalment una agricultura de secà, deu ser per la dificultat de fer pujar l’aigua amb mètodes primitius amb la consegüent dificultat de convertir el terme en regadiu. 

-La font de la Venta -diu- no s’ha assecat mai. En temps antic (aquesta expressió sempre m’ha agradat -pense), durant una gran sequera que va haver-hi venien de la Pobla a carrejar aigua per a regar la vinya; ací sempre brolla aigua. Jo tinc moltes coses per a contar -segueix-, per a escriure un llibre. Ma mare va servir en casa de Franco, estava de doble de la filla i la substituïa quan havien d’anar a algun lloc que suposava un perill, per si li perpetraven un atemptat.

-De Franco? -li dic, desconcertat.

-De Franco, de Franco -afirma- i de Doña Carmen, la Collares. Després va estar fins als setze anys en casa de Doña Juana, la dona del general Pacheco. Doncs, no tinc jo coses per a contar!, per a escriure un llibre. Ara, hi ha coses que estan prohibides.

La dona del general Pacheco, per exemple, per on passava furtava; ara una poma, ara un mocador, que la veritat no ho necessitava, això és clar! I després l’home havia d’anar darrere, sense que ella s’adonara, pagant la demesia.

-Un? -li dic-, sembla que té per a escriure’n més d’un. I al mateix temps que m’hagués assegut i hagués preguntat i repreguntat la resta del matí, deixe que la dona conte tan sols el que vulga perquè, encara que la conversa m’intriga enormement, no revele que allò que diga pot eixir publicat i, així, tots tranquils.

Després d’acomiadar-me seguisc les instruccions que m’ha donat per a baixar fins a la font de la Venta. Els carrers de la part de baix del poble presenten el mateix aspecte colonial que Guadasséquies o Sant Pere. Són carrers traçats amb cartabó i escaire sobre plànol, de cases idèntiques. Quan arribe a la zona de les escoles i el poliesportiu reconec els grafitis de Toni Espinar, el traç estirat i impressionista de les pinzellades que li és distintiu. A la porta de l’escola, que du el seu nom, hi ha un retrat del Dr. Borràs. La imatge mostra un jove de gest intel·ligent. M’agradaria saber més d’aquest home, del qual pressent que també se’n podria escriure un llibre. A una paret de l’interior de l’edifici hi ha un retrat de Maria Montessori amb la frase “Ensenyar ensenyant, no corregint”; una de Concepción Arenal “Obrim escoles i tanquem presons”, de Carolina i Rosa Agazzi, “La infantesa és el regnat dels instints i no de la raó”. La veritat és que llegir aquestes sentències tan encertades que foren pronunciades fa menys de cent anys i veure el tipus de societat que s’ha construït ens pot dur a una reflexió bàsica: aquelles dones valentes no estaven enganyades, però el seu missatge, més que calar, ara es fa servir com a forma i no com a fons, per a, segurament, completar una altra parcel·la de política cutre i desnortada.

Al poliesportiu que, tocant el col·legi, descobrisc més pintures d’Espinar relacionades amb l’esport i les dones. Les admire llargament. Després continue per darrere de la paret del frontó, tot seguint el camí que m’ha indicat la meua confident. Llig en un panell, amb la tipografia mig cremada pel sol, que “al paratge de la Venta està el naixement de la séquia dels Quatre Pobles”. I he d’emfatitzar el posat entre cometes perquè la idea de fer aquesta coalició entre els pobles en cap cas és meua. Recorde que quan es publicà l’article -no sé si era de Guadasséquies, Sant Pere o Benissuera- on al·ludia als quatre pobles del riu, vaig rebre l’educada, però agra rectificació d’un lector que afirmava que els quatre pobles del riu no havien existit mai, com a tal conjunt. Jo la veritat és que tampoc ho sé; estava -i estic- disposat a creure qualsevulla opinió que vaja en contra de l’ordre establert, sobretot si es tracta d’una invenció política. Ara, també és cert que negaré aquesta confessió si és en legítima defensa.

Baixe cap al riu entre baladres florits que desprenen un efluvi ensucrat i metzinós. Quan arribe a la vora veig que el corrent baixa molt disminuït, però continua sent el d’un riu alegre. Els fragments de canya que han estat transportats s’enredren entre les illes de llepó i les plantes aquàtiques. En la riba s’alternen les flocades de canyes joves, de joncs esmolats dels quals pengen xanglots de flors collades de color bru, de créixens lluents, de praderies d’herbes tendres sobre les quals pasturen dues papallones alba. La font, que no deixa de brollar mai segons la dona de la brusa molt roja, naix generosa i fresca d’un broc com el canell d’un home fort. L’aigua corre uns metres i ompli un llavador rectangular aixoplugat sota una teulada nova. El líquid que desborda troba una canaleta que el du fins al riu. És com si aquest fóra el punt exacte on es tanca el cicle de l’aigua que aprenguérem a l’escola -pense. Més aïna, és el retorn a la unitat, a la no-dualitat, a la dissolució de l’ego que postulen els budistes amb el seu Nirvana. Aquests pensaments brollen també inspirats per la remor suau de tres aigües que canten a l’uníson: la font, la canaleta i el riu.

Tocant el fons de la llera, carpes gegantines remunten, lentes, el corrent. Ramonegen el verdet dels fons mantenint un vaivé suau amb l’aleta caudal que sembla la fulla tardoral d’un ginkgo. M’assec a la vora i em deixe anar.

+ Alfarrasí (1)