La Creueta

El carrer té un caminar suau, sota el cel d’oronetes i l’acompanyament dels teuladins que piulen de les cornises estant on tenen els nius.

Per Pere Brincs

Com ja he escrit, són poques les vegades que m’interesse sobre l’origen del nom d’un poble, i d’altres particularitats, abans de visitar-lo. Encara que m’agradaria pensar que amb aquest costum preserve d’influències la possible originalitat de l’escrit que puga elaborar, la realitat deu ser una altra perquè allò que acabe escrivint és purament especulatiu, personal, i cauria estrepitosament en el ridícul -i no descarte que haja passat més d’una vegada- si albirara cap pretensió formal i amb un valor mitjament etnogràfic. Però en el cas d’Alfarrasí m’ha sigut inevitable comprovar que el topònim es relaciona amb el verb alfarrassar, és a dir, calcular a ull la quantitat de fruits d’un hort i el seu valor abans de fer-ne la collita. I això és perquè m’estime molt aquesta paraula -i sé que no soc l’únic que, per aquests verals, té la debilitat d’enamorar-se dels mots. Les vegades que tope amb alfarrassar veig inevitablement i amb estima l’avi Lluís que era respectat per ser un bon alfarrassador i un home treballador i honest. Doncs, per a mi, la visita a aquest poble ja parteix d’aquella captatio benevolentiae amb què els clàssics recomanaven encapçalar els discursos per a atreure amablement la concurrència.

L’entrada a Alfarrasí és plana i travessa el polígon que representa, segons llegiré després, la reconversió d’un poble dedicat a l’agricultura de secà, sobretot de la vinya, en un exponent industrial del tèxtil i, més aïna, de la manufactura i tractament del plàstic. Com encara és matí, decidisc d’anar primer a esmorzar. No perquè acostume de seguir aquest ritual tan lloat i literaturitzat darrerament, sinó perquè no he pres res en eixir de casa.

Després d’aparcar a l’entrada del poble veig una dona que baixa pel carrer de Mateo Martí Tormo i li pregunte. M’assenyala el bar La Parà, que està allí mateix, al parc municipal. Enfront de l’establiment es veu una colla de músics amb els instruments enfundats. Quina festa és? -li dic a la dona que du unes ulleres de disseny i una brusa molt roja. Em contesta que no és cap festa, però és un cap de setmana dedicat a la música. Es farà un intercanvi de bandes i, aleshores, oferiran concerts al matí i a la vesprada. M’acoste cap allí i la major part de la banda ja ha eixit del bar. Són músics joves, abillats amb camisa blanca de mànega curta, amb l’escut brodat sobre la butxaca i pantaló blau obscur. Transmeten sensació de pulcritud i d’ofici, per dir-ho d’alguna manera.

El bar té una terrasseta a tall de riurau on encara hi ha taules en què alguns músics rematen l’esmorzar o van ja pel café. Demane una torrada amb pernil i tomaca, aigua i un café. En un moment, tots els músics han acabat i se’n van a reunir-se amb els que esperaven fora, sota les moreres que solquen el passeig i de les quals pengen unes fulles descomunals i ombrívoles. Llevat d’una taula on xarren dos homes, la resta de la terrassa on esmorze s’ha quedat buida. Però en un moment arriben tres dones i un homenet de parar obedient. Una d’elles du, amb els braços estirats, el que sembla una coca embolcallada amb un paper blanc. Només poder la deixa sobre la taula del costat i comença a desembolicar-la. Es tracta d’una coca en llanda coberta amb làmines de poma caramel·litzada i amb les vores brodades d’anous rostides. Es veu una massa mollosa, acabada de fer. Les persones pretenen situar-se a la taula del costat i com que, amb el raconet que hi ha no caben, comencen a menejar taules i cadires, més que no per a fer lloc, per a anunciar la fretura. Jo, entenent la necessitat i volent convertir-la en virtut, agafe els meus trastos i estire la taula on estic assegut per donar-los l’espai que reclamen. Quan observen el gest els dic:

– M’arrime un poquet perquè càpiguen barat a un trosset de coca. Elles somriuen, s’ho prenen de broma, però la veritat és que no la taste. L’atenció passa ràpidament a un esquadró de mosques que intenten aterrar per sorpresa sobre la dolçor del pastís. La mateixa dona que la duia la torna a tapar amb el paper com si la cobrira amb un llençol del dot.

Ara, quan els músics que estaven sota les moreres se n’han anat, n’arriben uns altres que deuen ser d’una altra banda. La gatzara augmenta per moments. Mentrestant, prenc el café amb gel i gaudisc de les carícies de les mosques que busquen una alternativa menys dolça a la pista d’aterratge que els ha sigut arravatada. Van venint de bell nou músics al bar. Igualment eixerits, però amb un escut diferent brodat a la camisa. També arriben dones molt repentinades que seuen en la taula de la coca. En un moment ja estan assegudes i degustant la mollosa porció de dolç, abans inclús que els duguen el café. Xarren relativament poc, fumen i consulten àvides el mòbil. Veig que algunes duen tatuatges, i algú podria objectar-me, amb tota la raó: que no tenen dret de dur-ne, de fumar i de mirar compulsivament el mòbil? I, més aïna, podrien acabar la pregunta tot dient: o què? És clar que sí, i tant. Tan sols constate que, en general, els costums han canviat tant i en tan poc de temps, i això, malgrat el cop que produeix, no és ni millor ni pitjor.

Quan m’alce per a pagar aprofite per a preguntar a la cambrera. Em confirma que aquest és un cap de setmana de música, d’intercanvi de bandes. La primera que he vist era la del poble, però els que acaben d’entrar són els músics de Salem. Seguint el rastre de la música puge pel carrer del Dr. Requena, al costat de la llar dels jubilats, on també es veuen taules amb cafés; hi ha una porteta que pertany al Centre Cultural, per on deuen haver entrat els músics. De fora se sent com escalfen les embocadures dels instruments i es preparen per al concert. Després comprovaré que aquesta entrada que em sembla molt reduïda és l’auxiliar, ja que la principal s’ubica al parc municipal, tot just al costat del bar La Parà.

A mesura que camine, la veu dels instruments que balbotegen descompassats es fa cada vegada més llunyana. El carrer té un caminar suau, sota el cel d’oronetes i l’acompanyament dels teuladins que piulen de les cornises estant on tenen els nius. Les cases d’aquest extrem del poble em semblen relativament noves. Al número set s’anuncia una clínica de fisioteràpia. S’ha de veure com ha proliferat darrerament aquest tipus de prestacions!, talment com els nutricionistes o els salons de manicura. Sovint, serveis com aquests s’ofereixen de la mà d’altres de cura i culte al cos. Res de nou en la història de la humanitat. La vie est ondoyant, deia Montesquieu. I això ho devia saber també doña Amparo Laporta, professora de Literatura de COU que, entre l’ocupació d’emplenar a consciència i amb un fervor diari la quiniela de la setmana, un matí tragué temps i dibuixà a la pissarra una línia sinuosa on escrigué uns segles sota les valls i uns altres sobre els cims. Recorde el missatge: els models estètics, els delers, els temors, tot en la humanitat sembla sempre nou per primera vegada; després es fa vell i s’oblida. Més endavant, al cap d’algunes centúries, es redescobreixen les mateixes coses com a recents, sense que la majoria s’adone que és una repetició. I d’aquesta manera va pujant i baixant la vie, en general.

Cap a la dreta continua el carrer del Doctor Borràs. És un carrer que paga la pena de prendre, amb l’olor d’un gesmiler que ompli l’ombra del carrer i sosté entre l’esborrall de fulles i flors unes roses de tija alta que degotegen com taques vellutades de sang. Amb dues passes s’arriba a la placeta de l’Església. Sobre la portalada, austera, pràcticament llisa, hi ha un retaule ceràmic de Sant Jeroni. El sant escriu capficat dins d’una cova, que supose que és una evocació de la vida ascètica que dugué, mentre el ferotge lleó a qui alliberà d’una espina en la pota dormita com un gatet sota les seues faldes. Al zinc de les portes es llig, clavetejada, una paraula en cada fulla: Ave Maria. I sobre el mur dret el recordatori de la visita de la imatge peregrina de la Verge el gener de 2016. El campanar puja, ara emmudit fins al penell. Deixe aquest lloc sense poder admirar els Pares de l’Església pintats per Oliet en les petxines, però ja estic acostumat a aquests contratemps. Enfront està la casa parroquial, que sembla deshabitada i que manté nugada en el balcó una palma de Pasqua, tan seca i esquifida que pareix haver perdut tota la fe que un dia professà.

Seguint la vorera desemboque en la plaça Major, perfectament rectangular. En un cantó hi ha plantats uns rosers, tot just al costat d’una font de ferro colat. Allí mateix arranca l’escala que puja al nivell del carrer de dalt, però està dissenyada de tal manera que la part central és, en realitat, una mena de grada per poder-s’hi asseure. I, efectivament, allí mateix, en un panell explicatiu, llig que Alfarrasí posseeix una celebració singular coneguda com l’Angelet de la Corda. Tot i ser instaurada a principis del segle XX quan el veí José Ramón Esteve dugué aquesta tradició de Tudela on feia la mili, el 2017 va ser declarada d’interés turístic provincial. Se celebra el Diumenge de Resurrecció, durant l’Encontre. Una xiqueta vestida d’angelet travessa la plaça volant, ajudada per la corda, i descobreix el rostre de la Mare de Déu que du tapat amb un vel negre com a senyal de dol. A mi, la imatge d’un angelet infantil sustentat per una corda em du al Misteri d’Elx, encara que l’escenografia siga una altra.

El mateix panell presenta la localitat com un poble amb una gran afició musical, “una acreditada formació filharmònica”, s’hi escriu literalment. A poc a poc, la població va revelant els seus tresors, i més que em contarà, en aquest matí que semblava més aïna lleuger. D’entrada, un poble com aquest té dues bandes: la Banda Instructiva Musical Alfarrasí, amb notícies de la seua existència datades al segle XIX, i l’Agrupació Musical “La Banda”, federada des de 1995, ambdues amb escola de música pròpia. No debades els músics que he vist fa una estona semblaven tan sabuts i polits.