La Creueta

Veig que en aquest poble es poden trobar dels millors retaules devocionals que he pogut admirar en aquesta volta a peu per la Vall, tant per la qualitat artística, per les dimensions, com per l’estat de conservació.

Per Pere Brincs

Torne, de bell nou, un matí a Albaida. Hui l’objectiu primer és comprar a la llibreria Alucina de l’avinguda de la Fira el llibre editat per l’IEVA Catàleg de tomaques de la Vall d’Albaida, i després fer una volta per la ciutat i acabar de prendre alguna nota. De primeres la llibreria està tancada, pense que encara és un poc matí. Així que continue endavant i ja tornaré a passar abans d’anar-me’n. L’olor dels pàmpols dels plàtans d’ombra colpeja la pituïtària de tant com els calfa el sol. Farà un dia xafogós, d’aquells que sembla que estàs envoltat de foc per la rodalia. Quan pujava, els terrossos dels camps refulgien amb una blancor encegadora fins al punt de semblar la calç al ple de migdia. Darrerament, he sentit una expressió que il·lustra a la perfecció la xafogor climàtica en què estem immersos: “és com si el Sol estiguera més propet de nosaltres”. Segurament la dona que ho va dir no sabia res d’astronomia, ni de canvi climàtic, ni de cap teoria científica, però, per a mi, va encertar de ple. Tens la sensació que el Sol cau com ho fa als deserts més cinematogràfics. Al marge de quin siga el motiu, açò abans no passava. Per això no faig més que buscar l’ombra canviant de vorera tant com canvia el sol de costat.

Baixe la costera que va el passeig. Trobe molta circulació: cotxe amunt i cotxe avall com si foren ous portàtils d’aire condicionat on els conductors poden respirar. En l’avinguda coincideixen molts bancs i comerços, hi ha gent que camina afaenada i d’altres pantaixen asseguts als seients de pedra. Caminant per allí tope amb un mural que representa el quadre dels sis músics de Segrelles que vaig veure al seu museu. La peça deu ser de bronze i du el perfil seriós de l’artista. A la part del darrer es llig: “La ciutat d’Albaida a José Segrelles (1885-1995)”. En una paret un grafiti del Quixot, on el millor tret que destaca la bogeria són els cabells i la barba revolts i, un tant, els ulls d’espantat.

Veig que la Pastisseria Espí està tancada, i em fa l’efecte que ho està definitivament. Recorde el ritual de quan arribava Nadal, triar entre els pastissets de cabell d’àngel, de rovell d’ou, d’ametla. En aquest nou món, que ja deu ser el cinqué o el sisé, sembla que tot deixa de ser rendible, com una epidèmia silent, i s’ha d’abandonar, sense pena ni glòria.

Decidisc d’endinsar-me una mica cap al centre urbà i tornar més tard a vsure si la llibreria està oberta. Les cases del carrer Reial, allargassat i recte, es veuen llars importants, amb façanes elegants d’estil pairal. Curiosament, una sí i l’altra també, quasi totes estan tancades amb pany i clau. És com si els hereus d’aquelles xicotetes fortunes familiars s’haguessen espolsat la pols de les espardenyes, haguessen mudat de pell per a anar-se’n a viure a alguna de les zones noves, en xaletets més o menys personalitzats, que segur que en aquest lloc també n’hi ha. Però és clar que això és cosa de gustos i, sobretot, perquè donar l’opinió sense que te la demanen, o escriure-la, amb freqüència, és debades.

Quan arribe al final veig, sobre la paret d’enfront, entre el mercat municipal i una església, un crucifix prou gran. Es tracta d’un altaret que resguarda una creu devocional amb tots els altres símbols de la Crucifixió: l’escala, la corona d’espines, la llança i una perxa amb l’esponja amerada de vinagre nugada a l’extrem. Per la continuïtat amb el temple, hi deu pertànyer. L’església -llig- correspon a l’antic convent de la Puríssima fundat el 25 de gener de 1598. Mostra una façana amb dos òvuls i quatre panells ceràmics. El més alt, que està fregant l’espadanya, representa la benedicció de Sant Francesc d’Assís, fundador de l’orde que albergava i, al bell mig de la façana Sant Antoni del porquet i Sant Roc amb el gos, que flanquegen la Puríssima que du el lema Tota pulchra es amica mea et macula non est in te (Eres tota formosa, amiga meua, sense cap màcula), amb un munt de prerrogatives o símbols marians de la letania lauretana que envolten la Verge: Porta Coeli, Rosa in Cherico, Quast Cedrus, Puteus Aquarium, etcètera, etcètera. Al lateral del temple un seguit de capelles en forma de cups i teulada bruna formen un trencaclosques molt ben encaixat, com es feia abans.

La porta del mercat municipal està només entreoberta. Pel badall que queda ix la frescor interior talment com una brisa. Em quede una estona escodrinyant des de fora i sentint els sorolls que fan alguns operaris, rebotant pel local buit com si fóra l’eco que es forma als temples.

Mentre camine veig les portes de més cases que continuen mostrant un treball de tallat molt acurat, la qual cosa denota, com deia abans, un estatus probablement circumscrit al poble, però prou per a cridar l’atenció del foraster. Per exemple, en una portalada hi ha tallats uns caps de lleó magnífics, com també ho són les motlures que folren la cornisa. El poder que denoten aquests símbols segurament provindran del tèxtil o de la indústria dels ciris, que sempre han tingut molta anomenada a Albaida. Desconec si continuaran sent tan important en l’actualitat.

S’ha de començar a buscar obligatòriament l’ombra que a penes frega alguna vorera. Al cantó que formen el carrer de Sant Francesc amb el carrer de Sant Joan hi ha una casa formidable. És de nova factura. A l’exterior tan sols s’aprecien línies rectes i plans senzills que transmeten mansuetud i sobrietat. I, realment, és quan l’observes detingudament quan veus una construcció bunqueritzada que uneix l’opulència i el refinament.

El carrer de Sant Joan està tot cap per amunt: les màquines treballen arrossegant, picant i retirant l’asfalt. Al llarg de carrer es veuen tanques de filferro, muntons de terra, senyals i piles de taulells; tot envoltat per un núvol espés de pols. Aleshores decidisc d’evitar aquesta tronada a pesar que, des d’on estic, puc albirar algunes façanes igualment opulentes com les que he vist abans, com una revestida amb manises blanques i verdes i reixes de ferro colat.

Arribar al final del carrer de la Verge del Remei és com arribar a un oasi. Allí hi ha vora dues dotzenes de fonts d’on brolla l’aigua contínuament. No sé si es tracta del mateix complex hidràulic, o en són dos de diferents, però la qüestió és que les fileres d’aixetes estan disposades equitativament a una part i l’altra de la cantonada. La part que dóna al carrer de la Verge del Remei té un lleó de bronze, descansant, per la boca del qual raja una aigua abundosa i fresca, que com la de les altres aixetes cau en un safareig de pedra. En aquest costat es pot veure un taulell que assenyala l’any 1881; i en l’altre, al carrer de l’Arqueòleg Ballester, on brolla l’aigua de dos caps de peix de cues entrellaçades, l’any indicat és el 1789. En la mateixa paret hi ha un retaule ceràmic de Sant Antoni Abat i, damunt, el bust d’algun personatge insigne irreconeixible per la lepra pètria que pateix.

Algunes persones poen d’aquesta aigua amb garrafes, malgrat l’advertència municipal d’aigua no potable. És el que passa en aquests llocs; per a curar-se en salut, les autoritats de torn pengen el preceptiu cartellet per a avisar que l’aigua no està clorada i, per tant, en cas que et descagatxoles si en beus, no pots enquestar ningú perquè ja t’ho havien advertit. Seran moniatos!

Intente dirigir-me cap a la zona vella pensant a retrobar la bondat de l’ombra i tope amb el portalet d’Atzeneta, que resguarda un plafó amb la Crucifixió. Veig que en aquest poble es poden trobar dels millors retaules devocionals que he pogut admirar en aquesta volta a peu per la Vall, tant per la qualitat artística, per les dimensions, com per l’estat de conservació.

I en aquests pensaments passe pel davant de la casa on nasqué MESSA (21.10.1915 – 30.5.1996). Ignore qui és la persona o el personatge, però el lloc no passa inadvertit per la quantitat d’art que trau el cap per les finestres. Quan arribe a casa Googlege el nom de l’artista i se’m dóna la possibilitat de llegir el catàleg de l’exposició que sobre ell es va fer al MuVIM el 2016. La mostra s’anomenà Palpitacions i art gandul. Llig amb especial interés l’article de Martí Domínguez titulat “Mesa: energia fosca”. Descobrisc que Francesc Sempere Fernández de Mesa va ser un artista albaidí, sobretot autodidacta, amic i deixeble de Segrelles i que, com reflexiona el periodista en el seu article “va ser un pintor sense sort”. L’obra que puc albirar a la pantalla fent córrer el ratolí de l’ordinador és absolutament aclaparadora, tant per la producció com per l’eclecticisme en les tècniques emprades. Segons declaracions recollides del seu propi fill, la personalitat de son pare era particularment excèntrica. No debades declarava que “a Albaida el consideraven un boig”. De tot el catàleg impregnat d’erotisme, d’instint i provatures, em quedaria amb un llenç que reprodueix la sala buida on posaren les Menines per a ser retratades per Velázquez. L’ambient que recrea el quadre, quasi a la perfecció, amb el joc clarobscur, queda trencat per una nota escrita a tall d’aclariment per la falta de personatges. “Tancat per mort de Picasso. El Sr. Velázquez, el gos i comparses a la casa’l costat”. Per a mi, això ho diu quasi tot, del geni inspirador de MESSA.

De camí, una altra font dedicada al mestre Torres pel centenari del seu naixement el 1872. L’aigua cau en una pica rodona amb forma de pila baptismal. Al costat, un plàtan d’ombra amb una gran escletxa que baixa tronc avall, talment com si l’hagués travessat un llamp, esdeveniment improbable pel lloc on es troba, però possible per la ferida carbonitzada de l’arbre. Possiblement és tan sols podridura i vandalisme. El cas és que en aquest indret, quan et detures una estona, sents la combinació perfecta d’ombra amb la remor d’aigua, potser una de les herències urbanes més genuïnes dels àrabs.

Per ventura, em tope amb el bar cafeteria El Círculo. Hi ha algunes taules parades al carrer on unes donotes xarren. Quan tire a entrar veig que el nom real de lloc és Círculo del Pintor Segrelles, com ho testimonia una inscripció feta en forja tot imitant la signatura de l’artista. Dubte si entrar o no per si es tracta d’un lloc per a socis i per les mirades de les dones que prenen café. Instigat per la calor, entre i quede suspés en una atmosfera freda i remeiera. Descobrisc un bar amb unes poques taules ocupades i tota la resta amb les despulles dels esmorzars. Quasi sembla un camp de batalla, però, no obstant això, els comensals que hi queden mostren un posat que no lliga amb les corfes de cacau i les sobres d’amanida. Més aïna, semblen prohoms ja d’edat, alguns d’ells amb les respectives consorts, tots asseguts en grans rogles. Al capdavall, hi ha butaquetes en compte de cadires. Segurament, repeteixen un ritual, abans més exclusiu, i que s’ha hagut d’obrir a tothom per falta de rendibilitat dels socis. Potser, no ho sé.

Faig una discreta volta pel local que exhibeix alguns quadres i que està presidit per un mural, geomètric i blavós amb una profunda perspectiva d’un punt de fuga que emplena la paret més gran. Després descobriré que és obra del mateix MESSA, com també ho són la placa i el rètol de l’entrada. El quadre dels músics de Segrelles, la còpia del qual vaig poder observar a la seua casa-museu, ací ocupa tota una paret. Passe tan diplomàtic com puc entre els diversos focus de contertulians amb una certa sensació d’observança i arribe al fons del local d’on m’ha cridat l’atenció un xicotet retrat de tres quarts d’esquena, dibuixat al carbonet, que resulta ser un autoretrat de Segrelles amb la nota: “Destinado para el Círculo que lleva mi nombre y que con placer dedico a esta peña de amigos”, amb la firma característica del pintor i la data 5 d’octubre del 52. M’agradaria continuar mirant els altres quadres, però trobe que és millor seure. Demane un café del temps i he d’esperar una llarga estona perquè els dos cambrers no donen l’abast. Al taulell conviuen botelles de cassalla i d’herber amb altres de Cardhu, dotze anys, o de Black Label de Johnnie Walker.

Prenc el café, prou vulgar, però gelat, i després de prendre alguna nota, incòmode, quasi d’amagat perquè m’autoimpose una censura sense trellat, isc al carrer i el colp de calor és exagerat. Dubte si continuar pel carrer Major, perquè m’agradaria de visitar el Museu Internacional de Titelles. El carrer bull. Quan hi arribe, m’adone que és dilluns i el museu, per tant, està tancat. Ho interprete com a un senyal de retirada.

Torne com un funambulista, acostant-me tot el que puc a l’ombra, cap al passeig. La llibreria està tancada. M’acoste fins a la porta i veig un cartellet que indica que estaran unes setmanes de vacances. Doncs, res! Hauré de tornar un altre dia. El meu amic Serra es quedarà, de moment, sense el tractat tomaquer. Tal vegada regresse, quan comence la tardor, i aprofite també per a visitar l’Aljorf, i dedicar-li un article, cosa que el redimiria de ser un simple barri i el tornaria, a convertir en poble. Ja veurem.

+ Albaida (1)