La Creueta

Per a molts entesos, sobretot estrangers, el reconegut geni de Segrelles es posa a la ratlla del de Sorolla, de Velázquez o de Goya, com afirma William Stout en una entrevista.

Per Pere Brincs

Al carrer Major, un molinet de vent nugat a un balcó ens diu bon dia amb un guspireig iridescent i virolat. Tinc la intenció de visitar, en primer lloc, el museu de Josep Segrelles, i d’aquesta manera començar amb una mica d’ordre la meua divagació per Albaida. A la plaça on em deixa el carrer queden les despulles d’algunes botelles i gots de plàstic de la nit anterior. Hi deuen celebrar alguna festa. L’aigua de la font brolla prou cansada, discreta, mentre uns operaris munten una mena de línia per a funambulistes. Segurament hi deu haver alguna actuació a la vesprada. Com llig en les plaques de prohibit estacionar, que n’hi ha per tot arreu, hui s’inaugura la Fira de Sant Jaume.

La plaça és un rectangle empedrat i prou ample, amb el fons limitat per un edifici imponent de tres torres amb un munt de finestres i balcons. Té un sòcol d’uns dos metres d’alçada, bastit de cudols, en uns trams, i de carreus, en altres. Llig, allí mateix, que es tracta del Palau dels Milà i Aragó, marquesos d’Albaida, i que, evidentment, no el podré visitar perquè està tancat.

Travesse una volta amplíssima, situada a l’esquerra de la façana, a través d’uns graons allargassats i fàcils de pujar, que també formen part del complex cortesà. A les parets de l’arc s’endevinen fragments de lletres antigues i símbols religiosos dibuixats amb almànguena. Curiosament, en el costat d’aquesta entrada està instal·lada l’Escola de Campaners, que després tindré la sort de visitar. Una vegada passada la volta de canó ixes a la replaça de l’Església Parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu que presenta una façana polida amb carreus de pedra tova, els quals integren tot seguit un campanar ben plantat, rematat amb un penell on està representada l’Assumpció.

En aquest punt trobe un guia, amb el distintiu penjant-li del coll, que acompanya un grupet format per un vell, una dona i una xiqueta. Li pregunte pel museu Segrelles i em contesta que està allí mateix, a no res, però que si m’abelleix, abans puc acompanyar-los a visitar l’escola de campaners. És clar que m’hi apunte! Mentre caminem, el xicot explica que a Albaida el toc manual de les campanes s’ha mantingut ininterrompudament de fa més de vuit-cents anys, des que el rei Jaume I conquerí aquestes terres blanques. La pràctica ha sigut declarada Bé d’Interés Cultural Immaterial i Patrimoni Cultural de la Humanitat i, com ens explica als quatre concurrents, és una referència per als campaners de tot arreu. Des del campanar de l’Assumpció es manté la tradició de fer parlar les campanes per a avisar els veïns dels actes litúrgics, les celebracions solemnes i més esdeveniments civils, talment com es feia abans als pobles: tocar a foc o avisar de la proximitat de les tronades. A la web dels campaners d’Albaida es pot llegir l’inventari de les campanes i més informació interessant.

La Colla de Campaners –diu el xicon– està formada per una vintena de persones que vetlen per la salvaguarda del toc manual. A diferència d’abans, quan ser campaner era un ofici, ara es tracta d’una devoció. I, en aquest sentit, els membres de la colla estan compromesos a mantindre la continuïtat dels tocs a mà de forma ininterrompuda, dia a dia. Per a facilitar la tasca de recuperació i difusió, l’any 2003 la colla va crear en col·laboració amb el rector Jesús Corví una nova consueta on es recullen tant els tocs del calendari litúrgic com els d’altres celebracions civils.

En l’escola, els campaners disposen de diverses rèpliques per a assajar els tocs. En tenen dues arran de terra que són còpies sonores de les originals que hi ha dalt del campanar. El guia ens les mostra: aquestes en concret van nàixer –diu, talment– a la ciutat d’Asten (Països Baixos). La primera mostra una inscripció on es llig: “Falzia em diuen i els campanars envolte” i, l’altra, de so més greu: “Cigonya em diuen i als campanars faig niu”. Cada campana du la imatge de l’au que li dóna i el nom científic de cada animal: Apus apus i Ciconia ciconia, respectivament. Aquestes dues campanes –explica novament el guia– són civils, és a dir no estan batejades. Això és perquè les campanes reals, les del campanar, estan batejades i inscrites com a tal al llibre de baptismes de la parròquia. A més, totes compten amb padrins el dia de la cerimònia, que sovint es fa coincidir amb alguna festivitat.

Quan acaba la visita li pregunte al xicot com puc fer per visitar el museu del pintor i em diu que primer hauré de contactar amb la família perquè és privat. Així que, després de facilitar-me el número de mòbil on he de tocar, m’acomiade i isc de l’escola mentre el grupet s’espera que l’acompanyant tanque la porta amb pany i clau.

Ara em dirigisc a la plaça que du el nom del pintor i que està a escassament vint metres de l’escola. Toque al número que m’ha facilitat i em contesta la veu d’un home. Li explique el meu interés i que no sabia que calia demanar hora, però, no obstant això, es presta a vindre de seguida i mostrar-me, amablement, el museu. Mentre l’espere faig unes passes pel flanc esquerre de l’església, on s’obri la porta de la capella de la Comunió, en un carreronet que du a un jardí tancat per dues portes enreixades. La tranquil·litat en aquest indret i en aquest instant és absoluta; potser provindrà de l’olor vaga de fulles seques que s’escampa per l’escena. Em deixe dur per aquesta sensació de placidesa i faig per desprendre’m de qualsevol aspiració en aquest ofici d’observador, perquè, si no, tot se’m fa inabastable.

Fent temps, arribe, a poc a poc, enfront de la façana de la Casa Museu de Josep Segrelles, allí al costat mateix, i hi descobrisc algunes reminiscències orientalistes com l’arc mossàrab de l’entrada. Crec reconéixer el marbre rogenc del Buixcarró delimitant la portalada, encastat entre manises de motius geomètrics de la mateixa coloració. Enfront de la casa hi ha una jardinera abandonada on les herbes proliferen al seu gust. Seguint-la, s’arriba de seguida al final d’aquest carreró empedrat on s’ubica l’arxiu parroquial, on imagine els llibrots amb els noms de les campanes inscrits: la Remediet, l’Assumpció, la Dominicana, etcètera, etcètera.

Al cap d’una estona veig que un home aparca i baixa d’un cotxe blanc. Deu ser el parent de Segrelles; però, com que al mateix temps ve caminant cap ací un altre xicot més jove, no sé qui dels dos farà d’amfitrió.

Quan arriben a la mateixa altura se saluden i el que ha baixat del cotxe diu a l’altre:

-Hola, Jesús!, com va?

-A vore què ha fet -diu Jesús, mentre obri la porta del costat. I, aleshores, sense saber què investigarà Jesús, m’adone que és l’altre qui em guiarà.

Després de saludar-nos, ell entra primer per a desconnectar les alarmes mentre jo espere a la vorera. En un moment em fa passar al rebedor de l’esquerra i li pague l’entrada que té un preu simbòlic. És un home de mitjana edat, du unes ulleres de pasta gruixudes; vist un polo roig i pantaló curt. Quan li demane, em diu ser nebot del pintor, però no directament, sinó perquè la dona de Segrelles era germana de son pare. El rebedor de la casa és ample i atapeït de pintures. A mesura que avancem per les estances els llums s’engeguen automàticament o, altres vegades, és ell qui ho ha de fer manualment. Aquesta casa va ser construïda expressament pel pintor com a futur museu. La va manar bastir tot just al costat de la dels seus pares. De fet, les dues cases sempre han estat unides. Aquesta servia de sala d’exposicions, reunions i estudi, mentre que en la del costat es mantenien tots els aspectes domèstics. L’ambient fa una sensació de tancament, d’ombra, potser per les escasses visites que rebrà, potser per la distribució, per a mi, laberíntica dels espais.

Un dels primers quadres que comenta és “Marcianos invaden la Tierra” i ho fa per a remarcar la similitud dels extraterrestres que son oncle va plasmar en aquell llenç amb els que Spielberg féu servir en el film de 2005 “La guerra dels mons”. El paregut, a mi, em sembla més que evident. Això dóna peu a continuar contant que l’artista albaidí va viure quatre o cinc anys a Nova York i que les seues il·lustracions es publicaren per tot arreu. Ara arriba l’anècdota protagonitzada pel dissenyador i col·laborador del director Guillermo del Toro, William Stout, que s’inspirà per al disseny de la figura banyuda del protagonista fantàstic de “El laberint del faune” en una il·lustració de Segrelles apareguda l’any 1927 a la revista The Illustrated London News. Aquesta circumstància va ser explicada pel mateix Stout quan el va convidar el MuVIM l’any 2015. Potser per això, de vegades he sentit dir que si els americans tingueren un poquet del nostre patrimoni, mig món seria valencià.

Després passem a la sala d’audicions, presidida per una pianola, on el pintor oferia música i representacions teatrals als convidats. El nebot de Segrelles conta que son oncle era un enamorat de la música de Beethoven, de qui hi ha diversos bustos i imatges. Els quadres que es poden contemplar en aquesta sala pertanyen a l’anomenat “món sideral”, però sobretot hi destaquen les il·lustracions realitzades per a diversos llibres de Blasco Ibáñez, moltes pintades en aquarel·la i que demostren que la genialitat de l’artista rau per tot arreu. Les nebuloses s’estiren com núvols de pols multicolors, els cràters de la Lluna semblen tan reals i projecten amb tanta exactitud l’ombra que semblen fotografies fetes in situ. En una ocasió, durant una entrevista, van preguntar a Segrelles per aquella precisió que superava la imaginació i ell contestà que, en realitat, ja havia estat allí dalt. Jo no ho dubte.

Tampoc es pot negar el paregut del personatge replicat al quadre “Pesadilla. El tarro de vidrio” amb el gollum del director Peter Jackson. “Segrelles era un visionari”, afirma el nebot, mentre deambulem per les sales amb una certa sensació de tancament. Després passem per una habitació amb decoració arabesca; no debades els contes de “Les mil i una nits” van ser un dels treballs més reconeguts de l’il·lustrador, a qui agradava aquesta temàtica oriental. També hi destaquen les il·lustracions en blanc i negre per a novel·les de Blasco Ibáñez i per al Quijote.

Per a molts entesos, sobretot estrangers, el reconegut geni de Segrelles es posa a la ratlla del de Sorolla, de Velázquez o de Goya, com afirma William Stout en una entrevista. Destaca com a il·lustrador, de pinzells fins que sovint l’obligaven a emprar una lupa per a treballar. Després de tornar a instal·lar-se a Albaida quan tornà d’Amèrica va pintar molts llenços religiosos sota demanda. A la casa museu se’n poden veure alguns entre els quals destaca, segons el nebot, una Mare de Déu encinta.

A través d’unes escales s’accedeix a una biblioteca que el mestre va crear per al poble, amb una entrada independent des del carrer. En l’actualitat compta amb tretze mil exemplars que atapeeixen les prestatgeries. Al bell mig de la sala es veu una taula llarga d’estil britànic i, encara que com a biblioteca es va tancar al públic l’any 2002 després de la inauguració de la biblioteca municipal, encara pot ser consultada pels usuaris que ho demanen.

Al pis de dalt hi ha l’estudi, una sala gran, cúbica, de sostre altíssim i xemeneia. Allí hi ha exposats nombrosos quadres, la majoria de caràcter religiós com el “Pentecostés”, inacabat, com també és incomplet un autoretrat on el pintor apareix amb boina i bufanda. Segons el nebot, el pintor va trobar massa desfavorida la seua pròpia senectut per a immortalitzar-la. Un altre quadre a mig fer és el de la seua dona, a qui va deixar de pintar quan es va morir prematurament per una afecció cardíaca. La diferència d’edat entre els esposos devia ser notable. Sobre el marc d’aquest oli un poc tètric, un rètol de paper i escrit a mà diu: “Dulce ausencia”. Segrelles no es va tornar a casar. Això no obstant, se’ns diu durant la visita que va adoptar la cunyada, molt jove també, com una filla perquè li fera companyia i no viure sol. Fins i tot li va donar els seus cognoms. Déu sap!, en una època amb tant de puritanisme.

Segrelles es va morir el 1969, a 84 anys. Feia dies que estava constipat i a la vesprada va presentar dificultats per a respirar. El farmacèutic del poble va arribar a dur una botella d’oxigen, però no va ser prou.

Després de vora tres hores de visita isc del museu amb un regust estantís, potser per l’excés de frisos i motlures de fusta o per la sensació d’isolament, d’introspecció o d’intimitat infranquejable que he tingut durant la visita. Per a desemboirar-me d’aquesta reclusió passatgera m’entretinc pensant quina pintura m’hauria endut si hagués pogut. No ho dubte: el guaix “Baralla de pescateres”, il·lustració que féu per a la novel·la de Blasco Ibáñez Flor de mayo. És genial! Done el viatge de hui per ben emprat.